Però, em direu, si t’hem demanat que ens parlessis de les dones i la novel·la, per què ens surts, ara, amb això d’una cambra pròpia? Us ho explicaré. Quan em vau demanar que us parlés de les dones i la novel·la, vaig anar a seure a la vora d’un riu i em vaig posar a pensar què volien dir aquests mots. Podia molt ben ser que no m’exigissin sinó unes observacions sobre Fanny Burney; unes quantes més sobre Jane Austen; un homenatge a les Brontë, a més d’un esbós de la rectoria de Haworth tota nevada; uns quants acudits divertits, si era possible, sobre la senyoreta Mitford; una al·lusió respectuosa a George Eliot; una menció a la senyora Gaskell, i ja hauria complert. Però, tornant-m’ho a mirar, els mots no em semblaven tan simples. El títol mateix, les dones i la novel·la, podia ben bé dir, i vosaltres potser volíeu això, les dones i la seva manera de ser; o les dones i la mena de novel·la que escriuen; o les dones i la mena de novel·la que s’escriu sobre elles; o bé, vist que totes tres coses es barregen i es confonen, potser el que volíeu és que jo us en parlés des d’aquesta perspectiva. Però, havent-hi començat a reflexionar des d’aquest punt de vista, que em sembla realment el més interessant, no vaig trigar gaire a adonar-me que mai no aconseguiria arribar a cap conclusió. Mai no aconseguiria fer allò que al meu parer és el deure principal de tot conferenciant: lliurar-vos, al cap d’una hora de parlar, un pinyol de veritat de la més pura perquè l’emboliqueu amb els fulls de la vostra llibreta i el poseu per sempre més damunt el prestatge de l’escalfapanxes. Jo, en canvi, no podia sinó oferir-vos una opinió respecte a un punt menor: la dona que es proposa escriure novel·les ha de comptar amb uns diners i una cambra pròpia; i això, reconeixeu-ho, deixa sense resoldre els grans problemes de l’autèntica manera de ser de la dona i els trets distintius de la novel·la. He defugit la tasca d’arribar a una conclusió sobre aquestes dues qüestions: per part meva, els problemes de la dona i la novel·la no han estat solucionats. Tanmateix, a tall de compensació, faré tot el que podré per demostrar-vos com he arribat a aquesta opinió sobre els diners i la cambra pròpia. Em proposo de descabdellar davant vostre, amb tant de detall i de llibertat com sigui possible, el fil d’idees que m’ha dut a raonar així.[…]”
Una cambra pròpia/ A room of one’s own. Virginia Woolf, traducció d’Helena Valentí. La Temerària editorial (pàgines 151 i 152)
