Un cafè sol narra les vicissituds que passa Margarida quan accepta la invitació del seu amic Al Margosian, per a passar un estiu a Swascott, un poble tranquil de Massachussets. El que prometia ser un viatge de plaer acaba sent per a la jove un malson i el que hi va viure quedava molt lluny del que s’havia imaginat.
MOSTRA DEL TEXT
Durant el viatge de Boston a Nova York havia començat a llegir Los felices cuarenta, una educación sentimental, de Barbara Probts, que em va quedar molt a prop; parlava de Nova York, ciutat on va nàixer l’escriptora dins d’una família acomodada i de com se’n va anar a viure a Greenwich Village amb els intel·lectuals d’aleshores. Com es va cansar d’aquella vida i se n’anà a Espanya on va ajudar a treure’n gent que hi fugia de la Guerra Civil, etc. Dies més tard, quan jo passejava pel Greenwich Village, la veia amb els seus companys del Partit Comunista Americà lluitant contra Macarthy i també veia Shelley Winters (Mrs. Lapinsky) el seu fill jueu Lenny Baker, en la pel·lícula Next stop, Greenwich Village; recordava el paper de les parets de l’apartament on es trasllada Larry Lapinsky amb l’esperança de ser actor, i els trucs de la seua dominant i egoista mare perquè el seu fill no abandonara la casa pairal. Tenia la sensació que si cridava els seus noms, hi acudirien. Tot restava igual.
Quan començà a fer-se fosc, vaig tornar a l’hotel passejant. Pel camí vaig veure la joieria Tiffany’s. Era Holly —Audrey Hepburn— la xica morena, prima i sofisticada que estava asseguda d’esquenes, Breakfast at Tiffany’s, que va dirigir Blake Edwards. Holly és una xica bastant especial que vol casar-se amb un home ric i que coneix Paul —George Peppard— que vol ser escriptor per la qual cosa manté una relació amb Tulie —Patricia Neal— qui no li deixa temps lliure perquè el té de xic de companyia, pagant-li. Holly s’enamora d’ell perquè li recorda el seu germà Fred i Paul s’enamora de la desempara de Holly. Quan vaig veure la pel·lícula per primera vegada em va impressionar molt. Com estava Audrey Hepburn de boja i quant l’estimava el xic! Tan seré, tan equilibrat, tan guapo… La cançó que ella hi cantava asseguda a la finestra, Moon River —de Mancini—, encara em transmet les mateixes sensacions que llavors.
Camí de l’hotel, vaig veure un home d’uns quaranta anys, potser cinquanta, d’edat indefinida, diria jo més bé, que estava recolzat a la paret mentre un altre li furtava el que tenia a les butxaques, que pel seu aspecte, deuria ser ben poc. Ell ni se n’adonava de tan borratxo com estava. Una xica jove estava cara terrosa damunt d’un racó ple de merda, d’ampolles i de bosses de fem. Tenia els pantalons bruts i trencats, i se li veia el cul. No es movia. No vaig saber si era morta o si dormia.
Aquella nit vaig sopar embotit amb pa integral i camamilla que havia comprat en una botiga i així va ser durant la resta de dies. Els diners s’estaven esgotant.
En arribar a l’habitació la llumeneta roja del telèfon pipellejava. Normalment això significa que tens un missatge a consergeria. Vaig preguntar-hi, però no en sabien res. Tota la nit va estar donant-me la llauna. Per més coses que posava al damunt, no aconseguia matar la llum.
Els meus veïns tenien una festa. Cridaven i reien, i diverses vegades intentaren obrir la porta que comunicava amb la meua cambra. Quina nit!
Per tractar de complir el programa que m’havia fet, vaig apuntar-me a un viatge turístic. A les vuit del matí ens va recollir un autobús a la porta de l’hotel, amb un guia jove, agradable, somrient… Ens repetia a cadascun les mateixes paraules i amb els mateixos gestos, com el centurió de La vida de Brian —dels Monty Python— “Crucifixió? A la dreta, per favor”. L’autobús anà d’hotel en hotel arreplegant gent fins que estigué ple. Primer visitàrem el barri xinés —ple de xinesos i no de meuques— i l’Empire State —Has de fer cua per a pujar en ascensor fins a dalt; primer fins al pis seixanta, després fins al final—; hi ha una vista preciosa! Tota la ciutat està als teus peus. Una tela de filferro rodeja la barana de la terrassa on Nickie —Cary Grant— espera inútilment la seua núvia Terry —Deborah Kerr— que acaba de tenir un accident mentre acudeix a la cita i que ell ignora. És una història redona i plena de tensions, que ja comencen en el vaixell on es van conéixer. Han fet diverses versions de An Affair to Remember, però la que em va agradar més fou la que va dirigir Leo McCarey, el 1957. Cary Grant tenia, per a mi, l’encant del seu parar seriós i alhora molt sentit de l’humor. Com pateix Nickie (el seu orgull) en veure que la seua estimada no apareix! El filferro és perquè la gent no se suïcide. Podria ser terrible, sobretot per als vianants!
Després, vam visitar l’estàtua de la llibertat. Del meu diari personal copie: “Quan he vist l’estàtua a prop he sentit tantes coses juntes! Nova York significa molt per als emigrats, exiliats, que van venir cercant una nova vida, la terra promesa, la llibertat. No sé si ho van aconseguir. M’he sentit jo, perduda entre gent d’arreu del món. He pujat fins a la corona i he vist el que hi ha dins d’aquest símbol: ferro, força i gens de bellesa. He tractat d’imaginar-me l’estàtua, el símbol, des de fora i jo a dins, com a presonera”.
A l’hora de dinar ens van portar a un restaurant. Vaig seure a la mateixa taula que un japonés que també hi estava sol. Jo ja tenia ganes de xerrar amb algú. Ell em va mirar una mica estranyat quan li demaní permís per a seure, però no va fer cap comentari, només l’usual en aquests casos. Al començament menjàvem i no dèiem res. Després, ens vam dir d’on érem, on anàvem, en què treballàvem… Havia estat a Disneyworld, Las Vegas, les catarates del Niagara… Només anava a llocs d’esbarjo, no volia saber res de museus ni d’esglésies o parts antigues de les ciutats. Sempre em meravella com són d’organitzats els japonesos. Viatgen amb poc equipatge, però hi porten de tot. Saben on han d’anar, on han de canviar peles a millor preu, on menjar, etc.
Quan acabà el viatge, nosaltres vam continuar junts. Anàrem a sopar a una pizzeria a Broadway. Una parella castellanoparlant es va seure a la taula del costat. Tots dos eren bruns, baixets. Parlaven un castellà que no vaig poder localitzar. Estaven enfadats. Cansats. Ella anava vestida de negre, amb unes faldilles estretes d’on sobresortien el cul i la panxa. Es queixava perquè pensava que ell segurament la deixaria. Vivien junts, però no estaven casats. “Sé que no és molt el que em dones —deia ella—, véns quan véns i diners no en veig cap, de tant en tant aguante el teu mal humor… Però si em falta això, què serà de mi? Jo ja no trobaré un altre. Ja sóc vella”. L’enraonia del japonés no em deixava seguir la conversa dels veïns. L’home em quedava més lluny i no podia escoltar el que li contestava, però es veia molt amoïnat. Segurament l’anava a deixar.
