L’ambició de Timothy Bryllant era fer una fortuna. L’havien educat en la convicció que cada Bryllant n’havia aconseguit una, i resultava natural suposar que ell també ho faria. Des de sempre, la prova de l’èxit de la família l’havia envoltat: en les cases on vivien tots els bryllant que ell coneixia, en el mobiliari d’aquelles cases, en les seves hectàrees i jardins ornamentals, en els retrats dels Bryllant i, per sobre de tot, en les històries que els Bryllant explicaven dels seus avantpassats, les gestes dels quals al llarg dels segles havien acumulat la riquesa que permetia els Bryllant actuals de viure tan confortablement. Timothy mai no es cansava de sentir aquelles històries. Tampoc és que n’entengués del tot la importància. I el que no entenia de cap manera era que els Bryllant del segle xx, i en concret la generació del seu pare, no havien fet pràcticament res per augmentar o tan sols mantenir aquella riquesa. En realitat, gràcies a la seva educació en escoles privades i a la suficiència asinina que això els creava, havien fet molt per malgastar les finances i la influència de la família. A més, no havien fet cap gran servei al país amb la pròpia decadència: mentre que els Bryllant més vells havien emprat llurs talents peculiars per assegurar-se que les guerres tindrien lloc amb tota probabilitat, els membres més joves de la família havien mort amb una estupidesa coratjosa als camps de batalla. Ningú no podia estar completament segur de si això havia ajudat les finances familiars, però en qualsevol cas el que no havien fet les guerres i la passió del clan per jugar i matar ocells en comptes de pensar i treballar, ho havien fet els drets de successió i la indolència estúpida. Tot això havia estat amagat a Timothy Bryllant. Una o dues tietes velles remugaven que les coses no eren com abans, quan elles eren joves, i aparentment cada casa tenia un majordom com cal a més d’una gran quantitat d’altre personal de servei domèstic, però ell no hi estava interessat. En qualsevol cas, havia vist ocasionalment uns quants membres del servei domèstic fent bronze sota la irregular llum del sol, repenjats a la paret del jardí de darrere de l’oncle Fergus Drumstruthie, i no l’havien impressionat. No era gaire sorprenent. La resta de la família no estimava gaire l’oncle Fergus. Era un Bryllant excepcional, i un de molt ric. Gràcies a una vida de serveis incansables en diverses zones del món no gaire saludables ni recomanables ―havia estat vicecònsol a Timor Oriental i fins i tot hi havien pensat per a les Falkland―, Fergus Bryllant no havia pogut prendre part en els fracassos financers dels seus germans i cosins. El darrer nomenament com a Governador de l’Asil Reial a prop de Kettering havia estat d’allò més gratificant, i gràcies a la discreció que va mostrar en l’afer dels seus pacients més ben relacionats, havia estat recompensat generosament. Tot i això, i potser a causa de la seva estranya parsimònia, l’oncle Fergus havia estat presentat davant Timothy com un exemple de rectitud avorrida i dels perills socials d’una bona educació.
L’ovella negra, Tom Sharpe, traducció d’Eduard Castanyo, Columna
