A la novel·la Timocràcia es narra, amb ironia i humor, l’evolució sociopolítica de la República de Birciva al llarg de quatre legislatures. Així com els motius pels quals la província de Birciva se separa de Redenia i esdevé un estat independent. Malgrat que tothom posà esment en evitar tot allò que els havia determinat a formar un nou país, ‒l’especulació del sòl, la contaminació, el domini de la circulació rodada, la bretxa entre pobres i rics, i especialment la corrupció que havia estat la pesta de Redenia‒ ningú, ni ideòlegs ni polítics ni ciutadans no havien comptat amb la indefugible condició humana: els sentiments inherents a l’ésser humà que el fa ser capaç dels actes més generosos i també els més egoistes i ignominiosos.
Mostra del text
“Reunit el Comitè Executiu d’Unió Democràtica, analitzà la situació tan complicada que hi havia per a elegir un nou aspirant. Per una banda no volien tenir Joaris Bransma com a enemic. Era un home sense escrúpols, molt intel·ligent i ben relacionat. Tenir-lo com a contrincant era un suïcidi. Però si el presentaven com a candidat, amb totes les causes obertes per corrupció en la seua contra, el partit perdria molts vots. Els ciutadans estaven farts de corrupteles. Una de les raons per a voler separar-se de Redenia era tenir un govern amb polítics honrats. Amb ètica. Per a acabar d’adobar la situació, la dreta estava més fraccionada que mai, hi havien aparegut: Tornem a Redenia, Unió Liberal de Birciva, Coalició per la Família, etc. Ningú, en solitari era un enemic per a Unió Democràtica, ja que tenien pocs seguidors, però si s’unien i es materialitzava l’amenaça de Joaris amb la creació d’un partit nou, segur que guanyarien. Per sort, l’esquerra no ho tenia millor, ja que hi havien sorgit: Unió de Feministes, Independents Radicals o Defensors del Medi Ambient, la majoria derivats del PEU, Partit d’Esquerres Unides. Amb tot aquest poti-poti, el Comitè Executiu d’Unió Democràtica, que era el partit majoritari, estava reunit a la sala de sessions per a elegir el candidat que presentarien en les properes eleccions. El Comitè Executiu estava format per representants de les diferents províncies de Birciva. Ja hi portaven hores sense arribar a cap acord. Les discussions eren circulars, mai no avançaven. Després d’un temps, es trobaven en un cul-de-sac. Un dels membres del Comitè, fart de tanta intervenció sense solta, respongué a qui parlava:
‒La teua exposició està molt bé. Però has oblidat un entrebanc. Possiblement el més difícil.
‒Un altre? Encara no n’hi ha prou amb Joaris Bransma esbufegant-nos les orelles?
‒Suposem que el convencem perquè no es presente i que amablement es retira sense fer enrenou ni destorbar, cosa bastant difícil. A quin tenim per a substituir-lo?
Silenci general.
‒Massa suposicions.
‒Però suposem-ho. A qui triarem per a presentar-lo com a president?
‒Apa, que no n’hi ha gent! Quants en vols?
Cor de rialles.
‒Només amb un, em conformaria.
I vingueren una allau de propostes.
‒Agafem-ne una. Ics. La votaríem tots? ‒intervingué novament.
Silenci.
‒El meu sector, no. Tots sabem de quin peu calça Ics i a favor de qui faria la política. No. No cal ni que ho consulte. Aquest no és el candidat adequat.
I va desfilar tot l’alfabet sense que ningú en tingués el consens general.
‒Així doncs, tinc o no raó quan dic que no n’hi ha cap?
‒Bé. Sembla que som en un atzucac. Descansem una mica, prenguem un piscolabis i de segur que trobarem una solució ‒digué el secretari del Comitè per tal de trencar el punt mort on havien arribat.
─No ens queda altra que trobar-la. O acceptar que Joaris Bransma siga el candidat.
‒Ni parlar-ne!
‒Això, mai! Seria la nostra sentència de mort. El final d’Unió Democràtica!
Aprovació general a favor del descans.
Mitja hora després tornaren a enfrontar-se amb el dilema. I transcorregudes dues hores, continuaven sense consens. Més descans per a dinar. Més reunió. Un altre descans per a sopar. Ja portaven més de deu hores reunits i no es veia el final. Ningú no volia cedir ni tan sols amb l’amenaça que guanyés l’anterior president.
‒Filtrem a la premsa la documentació que tenim de la corrupció de Joaris. Així el condemnaran i ens lliurem d’aquest cabró! Això ja put! I com més voltes li peguem, més i més augmentarà la pudor ‒digué un dels presents irat.
‒Però no veus que estarem igual?
‒Posem-nos d’acord d’una vegada! Hòstia!
‒Una idea fantàstica. Cediràs tu si a qui triem no és de la teua corda?
Silenci general, cabreig i cansament.
Cadascú tenia el seu preferit i ningú no volia cedir. Ja eren les quatre de la matinada. Per força havien de elegir-lo abans de marxar, perquè no volien que en sortís cap informació.
‒L’única solució que veig és elegir una persona que no siga de cap grup. Neutral. Però estem cansats i famolencs. Fem un descans i mengem alguna cosa.
Acord general. Caminaren per la sala de reunions, xarraren, menjaren, begueren i anaren al lavabo.
I tot just quan començaven a alçar-se de les cadires per a anar-se’n, un dels assistents comentà:
‒Ja el tinc! ‒i mentre ho deia agafà un petjapapers i el plantà damunt de la taula de reunions‒. Us presente el nou candidat per a president d’Unió Democràtica!
Alguns van riure per l’ocurrència del seu company. La resta se’l mirà i pensà: “S’ha tornat boig! Tantes hores cavil·lant, li ha fet figa el cervell”.
‒Vinga home, que parlem de debò!
‒I jo també! Volem un candidat que siga acceptat per tots. Que no pertanya a cap grup. I siguem sincers, de personalitat poc definida. Fàcil de manipular, bona persona, honrat… Qui compleix aquestes característiques?
Un llarg silenci va seguir les paraules de qui havia fet l’esbojarrada proposta. Llavors hi hagué mirades de reüll, fins que un va dir tímidament:
‒Herman Byster…
‒Exacte!
La resta ho aprovà alleugerida. Alguns, convençuts, d’altres pensant que era una ximpleria, però contents perquè acabés aquella llarguíssima reunió. I així fou com el destí i el cansament van elegir el candidat a president d’Unió Democràtica per a la República de Birciva. El secretari general del Comitè Executiu va redactar una nota de premsa i un comunicat a la resta de membres del partit on s’explicava que: «Després d’una llarga i acurada deliberació, el Comitè Executiu d’Unió Democràtica ha decidit, per unanimitat, que el candidat d’Unió Democràtica a la presidència del Govern de la República de Birciva siga Herman Byster. L’hem elegit per la seua capacitat conciliadora, els seus dots de comandament i de gestió, i la seua honradesa altament provada. Amb Herman Byster Unió Democràtica tornarà a governar la República de Birciva amb el president que el nostre país es mereix». A la resta del món amagarien les raons per les quals l’havien triat. Poc més se’n podia dir. Ja se n’anaven quan un dels presentes va comentar:
‒Hòstia! Se’ns ha oblidat preguntar-li a Byster si acceptava el càrrec!
‒No fotes amb això ara. Que ja ens n’anem!
‒És clar que ho acceptarà. Si no, per a què està en política?
‒Però té raó. No pot assabentar-se’n pels mitjans. Em sembla de mal gust i tenir-lo de menys.
‒Doncs que el secretari li envie un correu electrònic amb la proposta i tots els etcètera, i que es disculpe per no fer-ho en persona, atès que era molt tard i no volíem despertar-lo.
Acord general i desbandada. Tots tenien pressa per anar-se’n a casa a descansar. Demà seria un altre dia.»
Timocràcia, Caligrama Editorial. Pàgines 20-23
