«Arribada
Un jove senzill va viatjar al ple de l’estiu des d’Hamburg, la seva ciutat natal, a Davos-Platz, al cantó dels Grisons. Hi anava de visita per tres setmanes.
Des d’Hamburg fins allà dalt, però, és un llarg viatge; massa llarg, de fet, en relació amb una estada tan curta. Es passa per diversos racons del món, costa amunt, costa avall, baixant de l’altiplà del sud d’Alemanya fins a la ria de la mar de Suàbia, i es travessen en vaixell les seves onades saltirones, cap a unes fondalades que antigament es consideraven insondables.
El viatge, fins ara de llarg abast en anar en línia recta, a partir d’aquí s’extravia. Hi ha parades i complicacions. A Rorschach, en territori suís, cal confiar-se de nou al ferrocarril, però de moment només s’arriba a Landquart, una petita estació dels Alps, on un està obligat a canviar de tren. És un tren de via estreta, i s’hi puja després de restar una bona estona aturat en una contrada ventosa i poc seductora, i en el moment que engega la màquina, petita però evidentment d’una tracció extraordinària, comença la part pròpiament aventurada del viatge, una ascensió rosta i dura que sembla que no vulgui acabar mai. Perquè l’estació de Landquart, en comparació, encara és a una altura moderada, però ara es va per un camí de roca, feréstec i angost, de debò d’alta muntanya.
Hans Castorp ‒aquest és el nom del jove‒ estava sol, amb el maletí de pell de cocodril, un regal del seu oncle i pare adoptiu, el consol Tienappel ‒per esmentar aquest nom també de seguida‒, amb el capot d’hivern que es gronxava penjat d’un ganxo i la manta de viatge enrotllada, en un compartiment petit, entapissat de gris; seia amb la finestra abaixada i, com que la tarda refrescava cada vegada més, el jove, fill de bona família i enllaminit, s’havia alçat el coll del seu sobretot d’estiu, que era ampli i folrat de seda, segons la moda. A l’altra banda del seient hi havia un llibre enquadernat, amb el títol Ocean steamships, que al començament del viatge havia estudiat a estones; però ara s’estava allí, oblidat, mentre el bufec de la locomotora, panteixant dificultosament, n’embrutava les cobertes amb partícules de carbó que s’esquitxaven endins.»
La muntanya màgica, Thomas Mann, Editorial Navona, traducció de Carme Gala
