“El rellotge, per primera vegada en molts anys, està parat i els ciutadans que se n’adonen mostren perplexitat i formen grups al peu de l’edifici. El fet és insòlit, perquè el prestigi de la institució demana que el rellotge vagi a l’hora i, naturalment, que camini. Aquest requisit de la continuïtat i de l’hora bona és un antic problema de l’acadèmia, degut a un compensador que forma part de la maquinària. La peça giravolta com les pales d’un estrany ventilador i amb el seu moviment exerceix una atracció inexplicable damunt els coloms que habiten la plaça. Les aus s’aturen al cim de la torre, miren al·lucinades el brillar de les pales i, si algú no vigila, ve un moment que tracten d’enfilar-se dalt de l’aparell amb uns resultats sempre iguals: un cop fred, d’acer bellugadís, les estaborneix i el seu cos rodola fins a una gran roda dentada, que les pren i se les emporta lentament cap a una roda més petita, la qual, en triturar-les, ocasiona el desballestament de tot el mecanisme. En una altra època, ja fa molt temps, els doctes directors van idear la més simple de les solucions: llogaren un home de poques aspiracions, encarregant-lo de foragitar els coloms amb una canya llarga. Un cop d’ull de qualsevol persona especialitzada en conflictes semblants, motivarà tot de suggerències de major eficàcia, però aquell fou el sistema escollit, i quan, al cap de cinc anys, una autoritat proposà que fos coberta la maquinària amb embans i sostres, el costum ja havia establert uns drets i l’empleat i la seva canya llarga eren legalment inamovibles.
Fa prop de dues dècades que el guardià (que ha envellit al cim de la torre) vigila ales i rodes a benefici de la comunitat. No obstant, d’uns dies ençà, va sentir el cansament de l’ofici i això, barrejat amb la inquietud derivada d’una mala lectura, li ha fet canviar les concepcions, donant naixença al desig de deixar que els coloms facin la travessia, cosa que ell ha evitat tantes vegades. Aquest anhel no li resulta de fàcil realització, perquè els coloms ‒educats en la por a la seva persona‒ defugen l’acostar-se al compensador. Porta molt temps amagant-se i posant veces a l’eix de les pales.”
La ciutat cansada, Pere Calders, Edicions 62
