Sabotatge cibernètic
“No és cap secret que a mi m’agrada escriure. A més, mai no me n’he amagat, perquè considero que no n’hi ha per a avergonyir-se’n, escara que hi hagi controvèrsia sobre aquest punt. Però les coses són com són i val més deixar-les tal com estan, perquè es corre el perill d’endanyar-les.
El que ja no és tan conegut (no va més enllà del meu cercle d’amics i de parents) és que sóc un apassionat de les màquines. Jo penso que em ve de petit, de quan el meu pare importava d’Alemanya uns aparells fotogràfics de molta anomenada. Arribaven les trameses a la botiga paterna, molt ben embalades, i les càmeres sortien a la llum —la del nostre país, s’entén— resplendents, amb un aire majestuós que imposava. Almenys, a mi em produïen una gran impressió, sobretot pel desfici que inspiren les coses inabastables, prohibides. Perquè a mi, i a la resta de nens de la família, ens era interdit de tocar-les i gairebé d’acostar-nos-hi massa. ‘No són pròpies de criatures’, ens deien els grans. ‘Les faríeu malbé’.
Atribuir la meva afecció a un trauma infantil és una opinió personal que, de tota manera, no ho explica tot, perquè passar de nen a adult fins a arribar a vell tot conservant una dèria fixa deu obeir a causes més profundes. Vull dir que les màquines de tota mena (menys les dels dentistes i alguna altra) m’han atret sempre i quan s’ha escaigut han figurat fortament lligades a la meva feina. Això afecta, també, la meva vocació, relacionant-ho amb les màquines d’escriure. N’he tingudes de models variadíssims, les unes millors que les altres —cosa natural i potser convenient—, però he de dir que me les he estimades totes. Com sol passar amb aquells enamorats de l’amor que s’enamoren de totes les dones.” (L’HONOR A LA DERIVA)
Pere Calders, tots els contes, Edicions 62 Barcelona
