«En Baumgartner és al seu escriptori del pis de dalt, a l’habitació que a vegades anomena el seu estudi, el seu cogitorium, o el seu cau. Amb la ploma a la mà, és a mig camí d’acabar una frase del tercer capítol de la seva monografia sobre els pseudònims de Kierkegaard quan se li acut que el llibre que necessita citar per tal d’acabar la frase és a baix, a la sala d’estar, on el va deixar ahir a la nit abans d’anar-se’n al llit. Mentre baixa les escales per agafar el llibre, també recorda que va prometre trucar a la seva germana aquest matí, a les deu en punt, i com que ja són gairebé les deu, decideix que anirà a la cuina i farà la trucada abans d’agafar el llibre de la sala d’estar. Quan entra a la cuina, però, s’atura en sec per una olor aspra, irritant. S’adona que alguna cosa es crema, i mentre enfila cap als fogons, veu que un dels cremadors està encès i que una flama baixa i persistent s’està menjant el cul del pot d’alumini que ha fet servir fa tres hores per preparar-se els dos ous passats per aigua que ha esmorzat. Apaga el foc, i llavors sense arreplegar ni un agafador ni un eixugamà, treu el pot destruït dels fogons i es crema la mà. En Baumgartner crida de dolor. Una fracció de segon després deixa anar el pot, que cau a terra amb un dring abrupte i estrepitós, i llavors, mentre encara xiscla de dolor, corre cap a la pica, obre l’aixeta d’aigua freda, posa la mà a sota del raig, i l’hi manté tres o quatre minuts mentre l’aigua fresca li banya la pell.
Amb l’esperança d’haver evitat butllofes potencials als dits i al palmell, en Baumgartner s’eixuga amb compte la mà amb un drap, fa un moment de pausa per flexionar els dits, es palpa la mà un parell de cops més amb l’eixugamà, i, llavors es pregunta què fa a la cuina. Abans no recorda que se suposa que ha de trucar a la seva germana, sona el telèfon. Aixeca l’auricular i mormola un hola cautelós. Deu ser la seva germana, pensa, quan a la fi recorda per què és aquí, i ara que passen deu minuts de les deu i ell encara no li ha trucat, està convençut que la Naomi deu ser la persona a l’altra banda de la línia, la seva germana petita rampelluda, que sens dubte començarà la conversa renyant-lo per haver-se tornat a descuidar, com sempre, de trucar-li, però un cop la persona a l’altra banda comença a parlar, resulta que no és la Naomi sinó un home, un home desconegut amb una veu que no li és familiar, quequejant una mena de disculpa pel fet d’arribar tard. […]».
Baumgartner. Paul Auster, Edicions 62, traducció d’Ernest Riera
