Pere Calders

“El rellotge, per primera vegada en molts anys, està parat i els ciutadans que se n’adonen mostren perplexitat i formen grups al peu de l’edifici.  El fet és insòlit, perquè el prestigi de la institució demana que el rellotge vagi a l’hora i, naturalment, que camini. Aquest requisit de la continuïtat i de l’hora bona és un antic problema de l’acadèmia, degut a un compensador que forma part de la maquinària. La peça giravolta com les pales d’un estrany ventilador i amb el seu moviment exerceix una atracció inexplicable damunt els coloms que habiten la plaça. Les aus s’aturen al cim de la torre, miren al·lucinades el brillar de les pales i, si algú no vigila, ve un  moment que tracten d’enfilar-se dalt de l’aparell amb uns resultats sempre iguals: un cop fred, d’acer bellugadís, les estaborneix i el seu cos rodola fins a una gran roda dentada, que les pren i se les emporta lentament cap a una roda més petita, la qual, en triturar-les, ocasiona el desballestament de tot el mecanisme. En una altra època, ja fa molt temps, els doctes directors van idear la més simple de les solucions: llogaren un home de poques aspiracions, encarregant-lo de foragitar els coloms amb una canya llarga. Un cop d’ull de qualsevol persona especialitzada en conflictes semblants, motivarà tot de suggerències de major eficàcia, però aquell fou el sistema escollit, i quan, al cap de cinc anys, una autoritat proposà que fos coberta la maquinària amb embans i sostres, el costum ja havia establert uns drets i l’empleat i la seva canya llarga eren legalment inamovibles.

Fa prop de dues dècades que el guardià  (que ha envellit al cim de la torre) vigila ales i rodes a benefici de la comunitat. No obstant, d’uns dies ençà, va sentir el cansament de l’ofici i això, barrejat amb la inquietud derivada d’una mala lectura, li ha fet canviar les concepcions, donant naixença al desig de deixar que els coloms facin la travessia, cosa que ell ha evitat tantes vegades. Aquest anhel no li resulta de fàcil realització, perquè els coloms ‒educats en la por a la seva persona‒ defugen l’acostar-se al compensador. Porta molt temps amagant-se i posant veces a l’eix de les pales.”

La ciutat cansada, Pere Calders, Edicions 62

James Joyce

Un home molt mal carat s’estava dret a la cantonada d’O’Donnell Bridge esperant el petit tramvia de Sandymount perquè el portés a casa. Estava ple de ràbia continguda i de ganes de revenja. Se sentia humiliat i insatisfet; no se sentia borratxo; i només li quedaven dos penics a la butxaca. Ho maleïa tot. Se l’havia jugada a l’oficina, empenyorat el rellotge, gastat tots els diners; i ni tan sols s’havia emborratxat. Començà a tenir set altra vegada i es delia per tornar a la calda empudegada de la taverna. Havia perdut la reputació d’home fort, després de ser vençut dues vegades per un simple xicot. Tenia el cor inflat de fúria i, quan va pensar en la dona del gran barret que l’havia fregat i li havia dit «¡Perdó!» la fúria gairebé l’ofegava.

El tramvia el deixà a Shelbourne Road i menà el cossarrot seguint l’ombra del mur de la caserna. No podia sofrir tornar a casa. Quan va entrar per la porta costera va trobar la cuina buida i el foc de la cuina gairebé apagat. Va braolar a l’ull de l’escala:

‒¡Ada! ¡Ada!

La seva dona era una persona menuda i de faccions anguloses que maltractava el marit quan estava sobri i en patia els mals tractes quan anava borratxo. Tenien cinc fills. Un marrec va baixar les escales corrents.

‒¿Qui és? ‒va dir l’home, escodrinyant la fosca.

‒Jo, papa.

‒¿Qui ets¿ ¿El Charlie?

‒No, papa, el Tom.

‒¿On és ta mare?

‒És a l’església.

‒Molt bé… ¿Ha pensat a deixar-me alguna cosa per sopar?

‒Sí, papa, jo…

‒Encén el llum. ¿Què vol dir això d’estar a les fosques? ¿Què són al llit els altres nens?

L’home s’assegué feixugament en una de les cadires mentre el marrec encenia el llum. Va començar a imitar l’accent desinflat del seu fill, dient mig per a si mateix: «¡A l’església, a l’església, si és servit!» Quan el llum va estar encès va donar un cop de puny i cridà:

‒¿Què tinc de sopar?

‒Vaig a… fer-lo, papa  ‒digué el nen.

L’home s’alçà d’un bot furiosament i va assenyalar el foc.

‒¡Amb aquest foc! ¡Has deixat apagar el foc! Com hi ha Déu que t’ensenyaré a fer-ho una altra vegada.

Va fer un pas cap a la porta i va agafar el gaiato que hi havia darrere.

Dublinesos, “Contrapartides”, James Joyce, traducció de Joaquim Mallafrè, Editorial Proa.

 

Timocràcia

“Nikle Reynder es fumava la tercera cigarreta des que havia arribat al Palau de Justícia de la República de Birciva, i trencava així amb els quinze anys que havia aconseguit viure sense fumar. Passejant per l’esplanada de davant de l’edifici, on en mitja hora estava citat per a declarar, es preguntava com dimonis havia arribat a aquella situació. O millor dit, per què havia permès arribar-hi? Per què no havia estat ferm en les seues conviccions?

La seua advocada li havia aconsellat que respongués les preguntes compromeses amb les frases: “No ho recorde” “Fa massa temps des que van passar els fets” i coses versemblants. La nit anterior a la cita al jutjat, Nikle Reynder no havia pogut aclucar els ulls, i el poc que havia sopat encara ho sentia plegant voltes en l’estómac. Estava preocupat per si feia malament la declaració davant de la jutgessa. Ja no recordava tot el que li havia explicat l’advocada. La seua ment havia desconnectat en alguna ocasió per la falta de concentració que tenia en aquell moment, fruit del seu nerviosisme. Havia estat pensant en com era de jove la lletrada i quant sabia i amb quina seguretat i tranquil·litat parlava. Reynder, a vegades, quan un tema li afectava molt, involuntàriament desconnectava del que deia el seu interlocutor, i després no solia preguntar el que no havia escoltat perquè li feia vergonya reconèixer-ho. Què anava a dir-li?: “T’importaria repetir-ho? És que tinc un cervell que de tant en tant desconnecta”. Què en pensaria? Com a mínim, que no li interessava de què estava parlant i, segurament, que no estava bé del cap!”

Timocràcia, Maluy Benet, Caligrama Editorial

 

Montserrat Roig

(…) Quan travessaren la Via Laietana, en Màrius va dir, una vegada que havia barrejat oli amb tabac, oli? Féu la Natàlia, sí, el que surt de la reïna de l’haixix, doncs, una vegada que anava passat em creia que la Via Laietana era un túnel, o, més ben dit, un tub molt i molt llarg, un tub que no s’acabava mai, jo relliscava i m’ajupia per no caure, i vaig veure que érem als anys quaranta; com que m’ajupia, veia els turmells de les dones, turmells amb mitges clares, turmells rosats… Per què no vas voler fumar a ca l’Antoni?, volgué saber la Natàlia. Perquè no sabia què en pensaries… Escolta, com em veus tu? No ho sé, em desconcertes. Tens la mateixa edat que la mare… La mare tot el dia es queixa, parla com a les novel·les de la ràdio. El pare és un cínic. En Màrius callà una estona. Aviat fotré el camp, tornà, faré com tu, me n’aniré ben lluny, no m’agrada aquesta ciutat. És com si s’enfonsés a poc a poc… La Natàlia va dir: jo també creia que aquesta ciutat s’enfonsava però a fora he comprès que la ciutat, la portem dins. En Màrius no digué res. Tot d’una, preguntà amb veu més normal, qui era en Julián Grimau? Per què m’ho preguntes? Perquè a l’Institut van repartir octavilles per allò d’en Puig Antich i parlaven d’un que es deia Grimau. La Natàlia va pensar, quantes coses, en aquests anys! En Grimau era un dirigent comunista que assassinaren l’altre any en què jo me’n vaig anar, per la primavera. Quan te’n vas anar, tu, l’any de la neu a Barcelona? I l’any de les riuades, afegí. Vols saber una cosa?, va fer en Màrius, doncs que aquest país em fa fàstic. A mi també me’n feia, digué la Natàlia, i he tornat. Jo no hauria tornat… Però és que jo vaig descobrir, aclarí la Natàlia, un bon dia, que no em feia fàstic el país, sinó que em feien fàstic els qui em voltaven i també tenia fàstic de mi mateixa. I saps per què? Perquè, al capdavall, tenia por que arribés el temps de les cireres. I per a voler el temps de les cireres cal tenir fe que un dia arribarà. Què és el temps de les cireres? La Natàlia li ho explicà. Enraonaren molta estona, mentre els sorolls de la ciutat prenien consistència i les boires de la nit desapareixien del tot. En Màrius, ara, parlava pels descosits, com si es coneguessin de sempre. Vaig sentir molt de fàstic, continuava en Màrius, quan mataren en Puig Antic. Tant de fàstic com quan passà allò de l’avi. La Natàlia s’aturà, què, de l’avi? És que no t’han dit res els pares? No… L’avi és al manicomi, el papà el va tancar l’any passat.

El temps de les cireres, Montserrat Roig, Edicions 62

Carlota Gurt

«183 dies abans

Aquesta nit la novel·la s’ha apoderat de mi i m’ha despertat ben d’hora perquè comencés a treballar-hi. De vegades em fa l’efecte que no és que jo vulgui escriure una novel·la, sinó que hi ha una novel·la que vol que jo l’escrigui.

He engolit una torrada amb melmelada, dreta, al costat de la pica, per no perdre els trenta segons d’asseure’m a taula. Escriuré una sinopsi collonuda, pensava tota l’estona, una sinopsi rodona, fa tants dies que hi dono voltes que no pot ser d’una altra manera.

He instal·lat l’ordinador i la impressora a l’escriptori, a la vora de la finestra de la sala, per poder mirar-me tot aquell verd insolent quan la determinació em flaquegi. He arrenglerat els llapis, gomes i bolis a la cantonada de la taula, he tret de la bossa la llibreta on tinc totes les notes que he anat prenent els dos últims mesos, des que el Guim em va renyar: T’hauries d’apuntar les idees, o et marxaran del cap.

M’he assegut al davant de la pantalla i he premut el botó d’engegar l’ordinador. Ha sigut un instant solemne. Només m’ha faltat que un gravador es posés a cisellar la llinda de pedra del balconet:

AQUÍ REMEI SALA MUNT VA COMENÇAR

 A ESCRIURE SOLA

MMXVI A.D.»

Sola, Carlota Gurt, Proa