Timocràcia

SINOPSI de la novel·la Timocràcia

A la novel·la Timocràcia es narra, amb ironia i humor, l’evolució sociopolítica de la República de Birciva al llarg de quatre legislatures. Així com els motius pels quals la província de Birciva se separa de Redenia i esdevé un estat independent. Malgrat que tothom posà esment en evitar tot allò que els havia determinat a formar un nou país, ‒l’especulació del sòl, la contaminació, el domini de la circulació rodada, la bretxa entre pobres i rics,  i especialment la corrupció que havia estat la pesta de Redenia‒ ningú, ni ideòlegs ni polítics ni ciutadans no havien comptat amb la indefugible condició humana: els sentiments inherents a l’ésser humà que el fa ser capaç dels actes més generosos i també els més egoistes i ignominiosos.

Mostra de text

«Si Age vivia feliç, la família també, perquè pensava que el seu plançó al remat havia aprés a madurar i controlar el que gastava, ja que mai més tornà a demanar diners al seu pare. Al principi tothom estava content. La família de Bear tenia el seu hereu ocupat i fent-se un currículum. Anava fent camí. Per on caminava, ho desconeixien, o fingien desconèixer-ho. I animats pel canvi del seu fill, començaren a fer-se il·lusions amb el tema de trobar-li una núvia. Els pares li tenien donada una ullada a la filla d’uns amics, de tota la vida, que era molt bona xica i molt trempada i responsable, la qual estudiava a Londres la carrera de relacions institucionals. Mai no havien gosat proposar-ho a l’altra família perquè amb l’eixelebrat del seu fill es podien haver ofès. Però ja amb un càrrec en una fundació de prestigi, les coses pintaven més bé. De totes maneres, era prudent esperar un temps, «A veure què fa el teu fill, perquè igual un dia pega una espantà i ens deixa amb el cul a l’aire» ‒li recomanà la seua dona al marquès. I així ho va fer ell.

Amb el canvi de legislatura es tancà la Fundació It Bylt, oficialment perquè l’objectiu ja estava complit, extraoficialment perquè hi havia unes quantes denúncies i no volien que ningú la investigués.

Age es quedà sense feina, però qui naix amb sort fins i tot un fet negatiu pot convertir-se-li en un de positiu. Herman Byster i Age de Bear havien sigut companys de facultat. Age no era una persona que passés desapercebuda. Herman i ell eren com la nit i el dia. Herman, de família pobre que s’ha fet a si mateix, molt seriós i responsable. I Age, de família noble, irresponsable, divertit i gens treballador. No havia anat a les reunions-tertúlies que feia Herman amb altres companys d’estudi per a arreglar el món, però sí que es coneixien perquè Herman envejava Age i sempre que podia l’ajudava en els estudis per tal d’obtenir la seua amistat. Així va conèixer la família del marquès que el convidà alguna vegada a berenar, a dinar i algun cap de setmana a la casa d’estiu, veient com era de fluida la seua amistat. Perquè Herman era com el fill que haurien volgut tenir. I la família d’Age era com la que li hagués agradat tenir a Herman. Això fou en el passat, la història de com arribà a ministre Age de Bear ja la sabem, i la mala memòria del president respecte a la relació que havia tingut amb la família del marquès Harixma van Stolen, també.»

Thomas Mann

«Arribada

Un jove senzill va viatjar al ple de l’estiu des d’Hamburg, la seva ciutat natal, a Davos-Platz, al cantó dels Grisons. Hi anava de visita per tres setmanes.

Des d’Hamburg fins allà dalt, però, és un llarg viatge; massa llarg, de fet, en relació amb una estada tan curta. Es passa per diversos racons del món, costa amunt, costa avall, baixant de l’altiplà del sud d’Alemanya fins a la ria de la mar de Suàbia, i es travessen en vaixell les seves onades saltirones, cap a unes fondalades que antigament es consideraven insondables.

El viatge, fins ara de llarg abast en anar en línia recta, a partir d’aquí s’extravia. Hi ha parades i complicacions. A Rorschach, en territori suís, cal confiar-se de nou al ferrocarril, però de moment només s’arriba a Landquart, una petita estació dels Alps, on un està obligat a canviar de tren. És un tren de via estreta, i s’hi puja després de restar una bona estona aturat en una contrada ventosa i poc seductora, i en el moment que engega la màquina, petita però evidentment d’una tracció extraordinària, comença la part pròpiament aventurada del viatge, una ascensió rosta i dura que sembla que no vulgui acabar mai. Perquè l’estació de Landquart, en comparació, encara és a una altura moderada, però ara es va per un camí de roca, feréstec i angost, de debò d’alta muntanya.

Hans Castorp ‒aquest és el nom del jove‒ estava sol, amb el maletí de pell de cocodril, un regal del seu oncle i pare adoptiu, el consol Tienappel ‒per esmentar aquest nom també de seguida‒, amb el capot d’hivern que es gronxava penjat d’un ganxo i la manta de viatge enrotllada, en un compartiment petit, entapissat de gris; seia amb la finestra abaixada i, com que la tarda refrescava cada vegada més, el jove, fill de bona família i enllaminit, s’havia alçat el coll del seu sobretot d’estiu, que era ampli i folrat de seda, segons la moda. A l’altra banda del seient hi havia un llibre enquadernat, amb el títol Ocean steamships, que al començament del viatge havia estudiat a estones; però ara s’estava allí, oblidat, mentre el bufec de la locomotora, panteixant dificultosament, n’embrutava les cobertes amb partícules de carbó que s’esquitxaven endins.»

La muntanya màgica, Thomas Mann, Editorial Navona, traducció de Carme Gala

Virginia Woolf

Però, em direu, si t’hem demanat que ens parlessis de les dones i la novel·la, per què ens surts, ara, amb això d’una cambra pròpia? Us ho explicaré. Quan em vau demanar que us parlés de les dones i la novel·la, vaig anar a seure a la vora d’un riu i em vaig posar a pensar què volien dir aquests mots. Podia molt ben ser que no m’exigissin sinó unes observacions sobre Fanny Burney; unes quantes més sobre Jane Austen; un homenatge a les Brontë, a més d’un esbós de la rectoria de Haworth tota nevada; uns quants acudits divertits, si era possible, sobre la senyoreta Mitford; una al·lusió respectuosa a George Eliot; una menció a la senyora Gaskell, i ja hauria complert. Però, tornant-m’ho a mirar, els mots no em semblaven tan simples. El títol mateix, les dones i la novel·la, podia ben bé dir, i vosaltres potser volíeu això, les dones i la seva manera de ser; o les dones i la mena de novel·la que escriuen; o les dones i la mena de novel·la que s’escriu sobre elles; o bé, vist que totes tres coses es barregen i es confonen, potser el que volíeu és que jo us en parlés des d’aquesta perspectiva. Però, havent-hi començat a reflexionar des d’aquest punt de vista, que em sembla realment el més interessant, no vaig trigar gaire a adonar-me que mai no aconseguiria arribar a cap conclusió. Mai no aconseguiria fer allò que al meu parer és el deure principal de tot conferenciant: lliurar-vos, al cap d’una hora de parlar, un pinyol de veritat de la més pura perquè l’emboliqueu amb els fulls de la vostra llibreta i el poseu per sempre més damunt el prestatge de l’escalfapanxes. Jo, en canvi, no podia sinó oferir-vos una opinió respecte a un punt menor: la dona que es proposa escriure novel·les ha de comptar amb uns diners i una cambra pròpia; i això, reconeixeu-ho, deixa sense resoldre els grans problemes de l’autèntica manera de ser de la dona i els trets distintius de la novel·la. He defugit la tasca d’arribar a una conclusió sobre aquestes dues qüestions: per part meva, els problemes de la dona i la novel·la no han estat solucionats. Tanmateix, a tall de compensació, faré tot el que podré per demostrar-vos com he arribat a aquesta opinió sobre els diners i la cambra pròpia. Em proposo de descabdellar davant vostre, amb tant de detall i de llibertat com sigui possible, el fil d’idees que m’ha dut a raonar així.[…]”

Una cambra pròpia/ A room of one’s own. Virginia Woolf, traducció d’Helena Valentí. La Temerària editorial (pàgines 151 i 152)

Ildefonso Falcones

“L’Hug va recordar la promesa que havia fet a la seva mare, que no es faria a la mar, i ara veia la platja de Barcelona cada cop més petita mentre el llegut capcinejava violentament contra un mar encrespat. Era el mes de novembre del 1410, un mal mes per embarcar-se, ni que fos en una nau de cabotatge amb destinació a València. En una com aquella s’hauria d’haver escapat amb la Dolça feia molts anys, i la seva vida hauria estat diferent. La proa del llagut semblava que apuntés cap al cel gris i tot seguit s’enfonsava entre dues onades disposades a engolir-lo. L’Hug es va haver d’agafar fort a una corda per no sortir disparat. Amb tot, va acabar xop. Llavors va aguaitar el borni, blanc, moll com ell, tremolós. El seu pare era allà, sota les aigües, va pensar l’Hug, un gran mariner. Sense deixar la corda, es va redreçar al costat de la borda i va xiular la cançó que ell entonava quan arribava a casa, la mateixa que emprava per cridar l’Arsenda al convent. Una altra onada va envestir el llagut. L’Hug va aguantar dret, ferm. Llavors va donar una altra ullada al borni, que vomitava sobre els seus peus.

Al final havia accedit a viatjar amb el borni, per bé que el comte no s’havia plantejat mai cap altra possibilitat. Amb una celeritat inusitada, en Roger Puig va aconseguir que acceptessin l’Hug com a corredor de vins. Això, sumat a la seva condició d’antic boteller reial, l’acreditava prou per anar d’aquí cap allà, va assegurar el noble. L’Hug es va assabentar que en Jofre ja era mort, i per tant no hi va haver cap oposició per part dels cònsols de Mar perquè aquells homes el nomenessin corredor. No va tenir interès a saber què se n’havia fet de l’Eulàlia i les vinyes; el comte li va prometre una gran vinya a les seves terres el dia que el comte d’Urgell fos rei. Tot depenia del fet que Jaume d’Urgell arribés a ser coronat, com si ningú volgués pensar que podia no ser-ho. En un primer moment li van dir que viatjaria a Saragossa. Les notícies que arribaven d’aquella ciutat parlaven de grans baralles entre els dos bàndols: els uns a favor del comte d’Urgell i els altres a favor del pretendent francès. Lluites, batusses i assassinats se succeïen als carrers de la capital del regne d’Aragó i als pobles, grans o petits. En Roger Puig volia tenir-ne notícies de primera mà, de boca del seu criat, a qui ja havia confiat diverses cartes.”

Els hereus de la terra, Ildefonso Falcones, Ed. Penguin Random House. Traducció de Mireia Alegre i Immaculada Estany

La madriguera. La trama de Cooperación del caso Blasco

«Excavar la madriguera

La noche del 27 de mayo de 2007 los salones del Valencia Palace desbordan de cargos y militantes del PP valenciano. La euforia se consume al mismo ritmo delirante que las bandejas de canapés y tragos. La formación de derechas ha renovado de manera holgada su mayoría absoluta con un 53,27% de los votos y siente que no tiene techo ni nada le erosiona. Ni tan siquiera el accidente de metro que el 3 de julio de 2006 ha costado la vida a 43 personas y ha dejado otras 47 gravemente heridas. Mantener y programar adecuadamente la baliza instalada en la curva del siniestro habría evitado que el vagón descarrilara. La visita del papa Benedicto XVI, una semana después, se utiliza como un potente amnésico, ahora sí sin limitación en el coste. «Lo que haga falta», justifica el presidente Francisco Camps. Será el primero de una serie de grandes eventos que convertirán la ciudad en puerto deportivo de la Copa América y circuito urbano de Fórmula 1. La euforia y el gasto corren a la misma velocidad que los bólidos y el PP se siente arquitecto, sin importar los sobrecostes, de un nuevo territorio. Un territorio inmortal.» (p 25)

[…]

«Una sentencia con olor a impunidad

Nada pueden hacer las 331 páginas de la sentencia 154/2020, referida a las piezas 2 y 3 del caso Blasco, frente a otros dígitos de mayor impacto. Ese 24 de abril de 2020 el mundo lleva semanas del revés debido a la epidemia de covid-19. España acumula los peores datos de Europa con 213.024 contagios y 22.524 fallecidos, 440 más que el día anterior. Dentro de la espiral apocalíptica, un fallo sobre corrupción en el Partido Popular, otro más, acaba deglutido y regurgitado entre breves periodísticos: “Segunda condena”, “Penas mínimas”, “Un año de cárcel a Blasco”. La sentencia es el último servicio de Esther Rojo Beltrán y Antonio Mora Alarcón en la Sección Quinta de la Audiencia de València. En los últimos tiempos, ambos han ido escalando peldaños dentro de la magistratura. Rojo ya alcanzó en julio de 2019 la presidencia de este tribunal y Mora, en enero de 2020, hizo lo propio en la Sección Segunda de lo Penal de la Audiencia Nacional, en Madrid, encargada de desbrozar las ramas más robustas de la trama Gürtel, la gran causa de corrupción del PP a nivel estatal.» (p 321)