Timocràcia
A la novel·la Timocràcia es narra, amb ironia i humor, l’evolució sociopolítica de la República de Birciva al llarg de quatre legislatures. Així com els motius pels quals la província de Birciva se separa de Redenia i esdevé un estat independent. Malgrat que tothom posà esment en evitar tot allò que els havia determinat a formar un nou país, ‒l’especulació del sòl, la contaminació, el domini de la circulació rodada, la bretxa entre pobres i rics, i especialment la corrupció que havia estat la pesta de Redenia‒ ningú, ni ideòlegs ni polítics ni ciutadans no havien comptat amb la indefugible condició humana: els sentiments inherents a l’ésser humà que el fa ser capaç dels actes més generosos i també els més egoistes i ignominiosos.
Mostra del text
“Reunit el Comitè Executiu d’Unió Democràtica, analitzà la situació tan complicada que hi havia per a elegir un nou aspirant. Per una banda no volien tenir Joaris Bransma com a enemic. Era un home sense escrúpols, molt intel·ligent i ben relacionat. Tenir-lo com a contrincant era un suïcidi. Però si el presentaven com a candidat, amb totes les causes obertes per corrupció en la seua contra, el partit perdria molts vots. Els ciutadans estaven farts de corrupteles. Una de les raons per a voler separar-se de Redenia era tenir un govern amb polítics honrats. Amb ètica. Per a acabar d’adobar la situació, la dreta estava més fraccionada que mai, hi havien aparegut: Tornem a Redenia, Unió Liberal de Birciva, Coalició per la Família, etc. Ningú, en solitari era un enemic per a Unió Democràtica, ja que tenien pocs seguidors, però si s’unien i es materialitzava l’amenaça de Joaris amb la creació d’un partit nou, segur que guanyarien. Per sort, l’esquerra no ho tenia millor, ja que hi havien sorgit: Unió de Feministes, Independents Radicals o Defensors del Medi Ambient, la majoria derivats del PEU, Partit d’Esquerres Unides. Amb tot aquest poti-poti, el Comitè Executiu d’Unió Democràtica, que era el partit majoritari, estava reunit a la sala de sessions per a elegir el candidat que presentarien en les properes eleccions. El Comitè Executiu estava format per representants de les diferents províncies de Birciva. Ja hi portaven hores sense arribar a cap acord. Les discussions eren circulars, mai no avançaven. Després d’un temps, es trobaven en un cul-de-sac. Un dels membres del Comitè, fart de tanta intervenció sense solta, respongué a qui parlava:
‒La teua exposició està molt bé. Però has oblidat un entrebanc. Possiblement el més difícil.
‒Un altre? Encara no n’hi ha prou amb Joaris Bransma esbufegant-nos les orelles?
‒Suposem que el convencem perquè no es presente i que amablement es retira sense fer enrenou ni destorbar, cosa bastant difícil. A quin tenim per a substituir-lo?
Silenci general.
‒Massa suposicions.
‒Però suposem-ho. A qui triarem per a presentar-lo com a president?
‒Apa, que no n’hi ha gent! Quants en vols?
Cor de rialles.
‒Només amb un, em conformaria.
I vingueren una allau de propostes.
‒Agafem-ne una. Ics. La votaríem tots? ‒intervingué novament.
Silenci.
‒El meu sector, no. Tots sabem de quin peu calça Ics i a favor de qui faria la política. No. No cal ni que ho consulte. Aquest no és el candidat adequat.
I va desfilar tot l’alfabet sense que ningú en tingués el consens general.
‒Així doncs, tinc o no raó quan dic que no n’hi ha cap?
‒Bé. Sembla que som en un atzucac. Descansem una mica, prenguem un piscolabis i de segur que trobarem una solució ‒digué el secretari del Comitè per tal de trencar el punt mort on havien arribat.
─No ens queda altra que trobar-la. O acceptar que Joaris Bransma siga el candidat.
‒Ni parlar-ne!
‒Això, mai! Seria la nostra sentència de mort. El final d’Unió Democràtica!
Aprovació general a favor del descans.
Mitja hora després tornaren a enfrontar-se amb el dilema. I transcorregudes dues hores, continuaven sense consens. Més descans per a dinar. Més reunió. Un altre descans per a sopar. Ja portaven més de deu hores reunits i no es veia el final. Ningú no volia cedir ni tan sols amb l’amenaça que guanyés l’anterior president.
‒Filtrem a la premsa la documentació que tenim de la corrupció de Joaris. Així el condemnaran i ens lliurem d’aquest cabró! Això ja put! I com més voltes li peguem, més i més augmentarà la pudor ‒digué un dels presents irat.
‒Però no veus que estarem igual?
‒Posem-nos d’acord d’una vegada! Hòstia!
‒Una idea fantàstica. Cediràs tu si a qui triem no és de la teua corda?
Silenci general, cabreig i cansament.
Cadascú tenia el seu preferit i ningú no volia cedir. Ja eren les quatre de la matinada. Per força havien de elegir-lo abans de marxar, perquè no volien que en sortís cap informació.
‒L’única solució que veig és elegir una persona que no siga de cap grup. Neutral. Però estem cansats i famolencs. Fem un descans i mengem alguna cosa.
Acord general. Caminaren per la sala de reunions, xarraren, menjaren, begueren i anaren al lavabo.
I tot just quan començaven a alçar-se de les cadires per a anar-se’n, un dels assistents comentà:
‒Ja el tinc! ‒i mentre ho deia agafà un petjapapers i el plantà damunt de la taula de reunions‒. Us presente el nou candidat per a president d’Unió Democràtica!
Alguns van riure per l’ocurrència del seu company. La resta se’l mirà i pensà: “S’ha tornat boig! Tantes hores cavil·lant, li ha fet figa el cervell”.
‒Vinga home, que parlem de debò!
‒I jo també! Volem un candidat que siga acceptat per tots. Que no pertanya a cap grup. I siguem sincers, de personalitat poc definida. Fàcil de manipular, bona persona, honrat… Qui compleix aquestes característiques?
Un llarg silenci va seguir les paraules de qui havia fet l’esbojarrada proposta. Llavors hi hagué mirades de reüll, fins que un va dir tímidament:
‒Herman Byster…
‒Exacte!
La resta ho aprovà alleugerida. Alguns, convençuts, d’altres pensant que era una ximpleria, però contents perquè acabés aquella llarguíssima reunió. I així fou com el destí i el cansament van elegir el candidat a president d’Unió Democràtica per a la República de Birciva. El secretari general del Comitè Executiu va redactar una nota de premsa i un comunicat a la resta de membres del partit on s’explicava que: «Després d’una llarga i acurada deliberació, el Comitè Executiu d’Unió Democràtica ha decidit, per unanimitat, que el candidat d’Unió Democràtica a la presidència del Govern de la República de Birciva siga Herman Byster. L’hem elegit per la seua capacitat conciliadora, els seus dots de comandament i de gestió, i la seua honradesa altament provada. Amb Herman Byster Unió Democràtica tornarà a governar la República de Birciva amb el president que el nostre país es mereix». A la resta del món amagarien les raons per les quals l’havien triat. Poc més se’n podia dir. Ja se n’anaven quan un dels presentes va comentar:
‒Hòstia! Se’ns ha oblidat preguntar-li a Byster si acceptava el càrrec!
‒No fotes amb això ara. Que ja ens n’anem!
‒És clar que ho acceptarà. Si no, per a què està en política?
‒Però té raó. No pot assabentar-se’n pels mitjans. Em sembla de mal gust i tenir-lo de menys.
‒Doncs que el secretari li envie un correu electrònic amb la proposta i tots els etcètera, i que es disculpe per no fer-ho en persona, atès que era molt tard i no volíem despertar-lo.
Acord general i desbandada. Tots tenien pressa per anar-se’n a casa a descansar. Demà seria un altre dia.»
Timocràcia, Caligrama Editorial. Pàgines 20-23
Dansa de vetlatori
DANSA DE VETLATORI, SUBVERSIVA
Francesc Foguet (UAB)
La censura franquista s’acarnissà amb especial virulència contra el Grup 49 i en dificultà considerablement la trajectòria en auge com a companyia de teatre independent. De Dies Irae a Joan Joan, passant per Dansa de vetlatori, Crònica especial i Oratori per la mort de Víctor Jara, els censors es mostraren molt estrictes amb les propostes ―sens dubte, «subversives»― que, escrites per Manuel Molins, presentà el col·lectiu d’Alfara del Patriarca (Horta Nord) durant els anys 1971-1978; fins a l’extrem que, fet i fet, no n’autoritzà cap sense intervenir-hi, o bé amb retallades, o bé directament amb prohibicions. Malgrat això, Dies Irae, Dansa de vetlatori i Joan Joan aconseguiren finalment estrenar-se, el 1971, el 1975 i el 1979, respectivament, mentre que, entre 1976 i 1978, les traves censòries impediren donar a conèixer dos muntatges, ideats i dirigits pel mateix Molins, sobre textos de Vicent Andrés Estellés: Crònica especial i Vaixell de boira (una obra integrada per una selecció d’èglogues i Oratori per la mort de Víctor Jara).
[…]
De bon començament, els censors hi posaren tota mena d’objeccions i foren severs amb Dansa de vetlatori: Pedro Barceló Roselló l’autoritzava sempre que se circumscrivís en el marc històric; Juan Emilio Aragonés Daroca hi donava també el vistiplau, però per a majors de 18 anys i, a més, amb notables supressions (p. 2,6,7,8,12,16,17,18,28,38,39,42,43,44,45,50 i 57), i Antonio de Zubiaurre coincidia amb aquest darrera posició, se sumava a totes les esmenes que es proposessin i remarcava el caràcter vinculant del visat de l’assaig general. Els informes dels tres lectors, presentats en la sessió de la Junta de Censura Teatral del 24 de novembre de 1972, eren ben explícits:
Juego de lenguas alternadas tendenciosamente por los dos bandos de la Guerra de Sucesión. Activismo de cura contestatario e implicación del medio universitario que, junto a la incrustación de vocablos actualizadores, aproximan la trama a nuestros días. Visado vinculante. [Aragonés]
Grup 49 Dansa de vetlatori, Galés Edicions, p 126 i 127
Lawrence Durrell
«A Avinyó
Al principi, les dues torres de la portalada de l’Avinyó medieval, el Gog i el Magog de la seva vida cívica, va ser anomenades Quinquenparle i Quinquengrogne. Els ciutadans d’aquella Roma menor les travessaren dia i nit, de la mateixa manera que els records, les preguntes o les sensacions podrien passar pel cervell d’un papa adormit. Els batalls dels enormes campanars desafiaven el dimoni abominable amb el seu clamoreig estrepitós. Les vibracions estremidores s’escampaven als seu peus, i eixordaven els vianants. Era molt diferent quan sonava la campana d’alarma: feia un terrabastall que augmentava gradualment, com si fos un incendi forestal, o bé sonava com el brunzit animós d’abelles guerreres d’un escalfador d’aigua. Aquell home havia viscut tant de temps amb aquells sons històrics dins el cap, que ara, mig mort de fam, les sirenes d’alarma de la guerra li semblaven iguals. Després de la tremenda batussa que havia rebut ―fins a quedar inconscient―, l’havien llançat dins una cel·la humida de la fortalesa, i l’havien fermat a la paret amb tanta habilitat, que no podia ajeure’s completament, perquè li havien lligat el coll i els colzes a una anella subjectada a la paret. Finalment, Quatrefages s’havia submergit en un estar de benaventurada amnèsia, i tots els seus dolors i patiments s’havien mesclat en una angoixa aclaparadora que l’anestesiava. S’havia deixat caure en terra, amb el cap contra la paret, però la corda era massa curta intencionadament. Paradoxalment, la pressió sobre la caròtida li impedia perdre el sentit completament. Va sentir l’estrèpit sord dels vehicles militars que pujaven pel pendent cobert de grava i entraven a la plaça de la guarnició. Els pneumàtics van lliscar i els motors van rugir tot canviant de marxa. Per ell, era com si una llarga filera de caballers templaris cavalqués, a la llum dels brandons, cap a alguna aventura heroica; el polsimar dels cascs dels cavalls sobre la grava del pont llevadís els acomiadava. Una mena de visió, producte de la seva fatiga i del seu dolor, li permetia aprofundir en el tema principal de la seva vida: documentar-se sobre l’heretgia dels templaris, amb l’esperança de trobar indicis del parador del tresor probablement mític. Ara, havia caigut en mans d’una nova Inquisició, encara que el clergat actual duia vestits verds grisos i lluïa esvàstiques a manera d’insígnies i amulets. Amb ells, la mort havia arribat a la majoria d’edat. Així, aquell havia de ser el resultat de la seva llarga investigació… ésser torturat per a revelar secrets que no coneixia! Quan havia esclafit de riure, histèric de desesperació, li havien donat un cop de puny a la boca, i li havien fet empassar-se les dents. Però tot això va succeir molt més tard…»
Constance, Quintet d’Avinyó, Edicions Versal, SA, traducció de Víctor Compta
Un passeig sentimental per l’escola Les Carolines
«La nostra idea no era fer un llibre de dades, malgrat que n’hi ha, sinó recollir d’una forma senzilla, modesta i amb humor tot el que vam viure; alguns esdeveniments que foren molt significatius en les nostres vides, i també per a la resta de la societat, com l’acabament de la dictadura, la creació de l’escola activa valenciana, el naixement de la democràcia, el cooperativisme, els moviments de la renovació pedagògica, l’escola d’estiu, etc. És a dir. Tot el que vam passar des del 1972, any en què s’obrí el parvulari, a Benimàmet, fins que Chon i jo vam deixar Les Carolines. Alhora ens agradaria traslladar les idees que ens hi movíem, els nostres somnis, les nostres lluites com a ciutadanes i ciutadans d’un món que no ens agradava i com a persones preocupades i inquietes. La raó, entre d’altres, a l’hora de llançar-nos a escriure, ha estat que, mentre recordàvem les nostres peripècies, ens vam adonar que aquella etapa havia estat la que més empremta havia deixat en les nostres ànimes.
Un passeig sentimental per l’escola Les Carolines no és tampoc la història de Les Carolines, sinó la nostra visió, les nostres vivències. És la part que hi vam viure. El que hi recordem. No us estranyeu, doncs, si llegint us sembla que no és exactament el que vosaltres recordeu. Cadascú viu les coses de forma diferent i, a vegades, la memòria ens traeix. Per tant, el que no hi estiguen algunes persones o alguns fets, no ha sigut mala fe, només… mala memòria.
El llibre ha estat també una cosa viva i oberta que, sense variar la idea original, ha anat adaptant-se, ampliant-se amb tot els contactes que hem tingut. Per la qual cosa si aquest llibre pertany algú, no és només a les autores sinó a tots el qui hi han col·laborat, exalumnes, personal docent i no docent, companys, familiars, pares, i tots aquells que durant molts mesos han suportat amb estoica paciència la nostra insistència perquè contesten l’enquesta, proporcionant-nos material i records.
Un passeig sentimental per l’escola Les Carolines és el resultat de tot el que us hem explicat. A les vostres mans teniu un grapat d’esforços, il·lusions i hores de reunions. Esperem que en gaudiu llegint-lo i que trobeu una part de les vostres vides enganxades en alguna pàgina.
Us demanem benevolència amb les errades i us estaríem molt agraïdes si ens feu arribes les que en trobeu emplenant la pàgina que hi ha al final del llibre.
LES AUTORES»
Un passeig sentimental per l’escola Les carolines, Chon García-Sala i Maluy Benet
Elizabeth von Arnim
«7 de maig
M’agrada molt el meu jardí. Ara hi soc, escrivint en l’encís del capvespre, interrompuda contínuament pels mosquits i per la temptació d’aturar-me a contemplar la meravella de les tendres fulles verdes acabades de banyar per una freda pluja. Hi ha dos mussols parats prop meu i mantenint una llarga conversa que gaudesc tant com el refinar dels rossinyols. El cavaller mussol parla i ella li contesta des del seu arbre una mica apartat, assentint bellament i completant el comentari del seu senyor, com correspon a una senyora mussol alemanya madura. Repeteixen el mateix una vegada i altra amb tal èmfasi que em fa la impressió que deuen estar dient quelcom desagradable de mi; però no em deixaré espantar pel sarcasme dels mussols.
Això no és un jardí, més bé és un espessorall. Ningú no ha viscut a la casa, i encara menys al jardí, en vint-i-cinc anys, i en un indret tant preciós i antic que la gent que hi pogué viure i que no ho va fer ―tot preferint els horrors d’un pis a la ciutat― deuen pertànyer al vast nombre de persones sense ulls ni orelles de les quals es compon principalment el món. I també sense nassos, malgrat que no sone bé; però la major part del meu gaudi de primavera és per l’olor de la terra mullada i de les gemmes tendres.
Em sent sempre feliç (a l’exterior, es comprèn, ja que a l’interior hi ha criats i mobles), però de maneres diferents, i la meua felicitat no se sembla en res a la meua felicitat d’estiu o de tardor, encara que no siga tan intensa, i van haver-hi dies del passat hivern en què vaig ballar d’alegria fora, al meu jardí congelat, malgrat els meus anys i els meus fills. Però ho vaig fer amagada darrere una tanca, respectant les consideracions degudes a la decència. »
Elizabeth and her german garden (1998), Elizabeth von Arnim
