Ildefonso Falcones
“L’Hug va recordar la promesa que havia fet a la seva mare, que no es faria a la mar, i ara veia la platja de Barcelona cada cop més petita mentre el llegut capcinejava violentament contra un mar encrespat. Era el mes de novembre del 1410, un mal mes per embarcar-se, ni que fos en una nau de cabotatge amb destinació a València. En una com aquella s’hauria d’haver escapat amb la Dolça feia molts anys, i la seva vida hauria estat diferent. La proa del llagut semblava que apuntés cap al cel gris i tot seguit s’enfonsava entre dues onades disposades a engolir-lo. L’Hug es va haver d’agafar fort a una corda per no sortir disparat. Amb tot, va acabar xop. Llavors va aguaitar el borni, blanc, moll com ell, tremolós. El seu pare era allà, sota les aigües, va pensar l’Hug, un gran mariner. Sense deixar la corda, es va redreçar al costat de la borda i va xiular la cançó que ell entonava quan arribava a casa, la mateixa que emprava per cridar l’Arsenda al convent. Una altra onada va envestir el llagut. L’Hug va aguantar dret, ferm. Llavors va donar una altra ullada al borni, que vomitava sobre els seus peus.
Al final havia accedit a viatjar amb el borni, per bé que el comte no s’havia plantejat mai cap altra possibilitat. Amb una celeritat inusitada, en Roger Puig va aconseguir que acceptessin l’Hug com a corredor de vins. Això, sumat a la seva condició d’antic boteller reial, l’acreditava prou per anar d’aquí cap allà, va assegurar el noble. L’Hug es va assabentar que en Jofre ja era mort, i per tant no hi va haver cap oposició per part dels cònsols de Mar perquè aquells homes el nomenessin corredor. No va tenir interès a saber què se n’havia fet de l’Eulàlia i les vinyes; el comte li va prometre una gran vinya a les seves terres el dia que el comte d’Urgell fos rei. Tot depenia del fet que Jaume d’Urgell arribés a ser coronat, com si ningú volgués pensar que podia no ser-ho. En un primer moment li van dir que viatjaria a Saragossa. Les notícies que arribaven d’aquella ciutat parlaven de grans baralles entre els dos bàndols: els uns a favor del comte d’Urgell i els altres a favor del pretendent francès. Lluites, batusses i assassinats se succeïen als carrers de la capital del regne d’Aragó i als pobles, grans o petits. En Roger Puig volia tenir-ne notícies de primera mà, de boca del seu criat, a qui ja havia confiat diverses cartes.”
Els hereus de la terra, Ildefonso Falcones, Ed. Penguin Random House. Traducció de Mireia Alegre i Immaculada Estany
La madriguera. La trama de Cooperación del caso Blasco
«Excavar la madriguera
La noche del 27 de mayo de 2007 los salones del Valencia Palace desbordan de cargos y militantes del PP valenciano. La euforia se consume al mismo ritmo delirante que las bandejas de canapés y tragos. La formación de derechas ha renovado de manera holgada su mayoría absoluta con un 53,27% de los votos y siente que no tiene techo ni nada le erosiona. Ni tan siquiera el accidente de metro que el 3 de julio de 2006 ha costado la vida a 43 personas y ha dejado otras 47 gravemente heridas. Mantener y programar adecuadamente la baliza instalada en la curva del siniestro habría evitado que el vagón descarrilara. La visita del papa Benedicto XVI, una semana después, se utiliza como un potente amnésico, ahora sí sin limitación en el coste. «Lo que haga falta», justifica el presidente Francisco Camps. Será el primero de una serie de grandes eventos que convertirán la ciudad en puerto deportivo de la Copa América y circuito urbano de Fórmula 1. La euforia y el gasto corren a la misma velocidad que los bólidos y el PP se siente arquitecto, sin importar los sobrecostes, de un nuevo territorio. Un territorio inmortal.» (p 25)
[…]
«Una sentencia con olor a impunidad
Nada pueden hacer las 331 páginas de la sentencia 154/2020, referida a las piezas 2 y 3 del caso Blasco, frente a otros dígitos de mayor impacto. Ese 24 de abril de 2020 el mundo lleva semanas del revés debido a la epidemia de covid-19. España acumula los peores datos de Europa con 213.024 contagios y 22.524 fallecidos, 440 más que el día anterior. Dentro de la espiral apocalíptica, un fallo sobre corrupción en el Partido Popular, otro más, acaba deglutido y regurgitado entre breves periodísticos: “Segunda condena”, “Penas mínimas”, “Un año de cárcel a Blasco”. La sentencia es el último servicio de Esther Rojo Beltrán y Antonio Mora Alarcón en la Sección Quinta de la Audiencia de València. En los últimos tiempos, ambos han ido escalando peldaños dentro de la magistratura. Rojo ya alcanzó en julio de 2019 la presidencia de este tribunal y Mora, en enero de 2020, hizo lo propio en la Sección Segunda de lo Penal de la Audiencia Nacional, en Madrid, encargada de desbrozar las ramas más robustas de la trama Gürtel, la gran causa de corrupción del PP a nivel estatal.» (p 321)
Pere Calders
“El rellotge, per primera vegada en molts anys, està parat i els ciutadans que se n’adonen mostren perplexitat i formen grups al peu de l’edifici. El fet és insòlit, perquè el prestigi de la institució demana que el rellotge vagi a l’hora i, naturalment, que camini. Aquest requisit de la continuïtat i de l’hora bona és un antic problema de l’acadèmia, degut a un compensador que forma part de la maquinària. La peça giravolta com les pales d’un estrany ventilador i amb el seu moviment exerceix una atracció inexplicable damunt els coloms que habiten la plaça. Les aus s’aturen al cim de la torre, miren al·lucinades el brillar de les pales i, si algú no vigila, ve un moment que tracten d’enfilar-se dalt de l’aparell amb uns resultats sempre iguals: un cop fred, d’acer bellugadís, les estaborneix i el seu cos rodola fins a una gran roda dentada, que les pren i se les emporta lentament cap a una roda més petita, la qual, en triturar-les, ocasiona el desballestament de tot el mecanisme. En una altra època, ja fa molt temps, els doctes directors van idear la més simple de les solucions: llogaren un home de poques aspiracions, encarregant-lo de foragitar els coloms amb una canya llarga. Un cop d’ull de qualsevol persona especialitzada en conflictes semblants, motivarà tot de suggerències de major eficàcia, però aquell fou el sistema escollit, i quan, al cap de cinc anys, una autoritat proposà que fos coberta la maquinària amb embans i sostres, el costum ja havia establert uns drets i l’empleat i la seva canya llarga eren legalment inamovibles.
Fa prop de dues dècades que el guardià (que ha envellit al cim de la torre) vigila ales i rodes a benefici de la comunitat. No obstant, d’uns dies ençà, va sentir el cansament de l’ofici i això, barrejat amb la inquietud derivada d’una mala lectura, li ha fet canviar les concepcions, donant naixença al desig de deixar que els coloms facin la travessia, cosa que ell ha evitat tantes vegades. Aquest anhel no li resulta de fàcil realització, perquè els coloms ‒educats en la por a la seva persona‒ defugen l’acostar-se al compensador. Porta molt temps amagant-se i posant veces a l’eix de les pales.”
La ciutat cansada, Pere Calders, Edicions 62
James Joyce
Un home molt mal carat s’estava dret a la cantonada d’O’Donnell Bridge esperant el petit tramvia de Sandymount perquè el portés a casa. Estava ple de ràbia continguda i de ganes de revenja. Se sentia humiliat i insatisfet; no se sentia borratxo; i només li quedaven dos penics a la butxaca. Ho maleïa tot. Se l’havia jugada a l’oficina, empenyorat el rellotge, gastat tots els diners; i ni tan sols s’havia emborratxat. Començà a tenir set altra vegada i es delia per tornar a la calda empudegada de la taverna. Havia perdut la reputació d’home fort, després de ser vençut dues vegades per un simple xicot. Tenia el cor inflat de fúria i, quan va pensar en la dona del gran barret que l’havia fregat i li havia dit «¡Perdó!» la fúria gairebé l’ofegava.
El tramvia el deixà a Shelbourne Road i menà el cossarrot seguint l’ombra del mur de la caserna. No podia sofrir tornar a casa. Quan va entrar per la porta costera va trobar la cuina buida i el foc de la cuina gairebé apagat. Va braolar a l’ull de l’escala:
‒¡Ada! ¡Ada!
La seva dona era una persona menuda i de faccions anguloses que maltractava el marit quan estava sobri i en patia els mals tractes quan anava borratxo. Tenien cinc fills. Un marrec va baixar les escales corrents.
‒¿Qui és? ‒va dir l’home, escodrinyant la fosca.
‒Jo, papa.
‒¿Qui ets¿ ¿El Charlie?
‒No, papa, el Tom.
‒¿On és ta mare?
‒És a l’església.
‒Molt bé… ¿Ha pensat a deixar-me alguna cosa per sopar?
‒Sí, papa, jo…
‒Encén el llum. ¿Què vol dir això d’estar a les fosques? ¿Què són al llit els altres nens?
L’home s’assegué feixugament en una de les cadires mentre el marrec encenia el llum. Va començar a imitar l’accent desinflat del seu fill, dient mig per a si mateix: «¡A l’església, a l’església, si és servit!» Quan el llum va estar encès va donar un cop de puny i cridà:
‒¿Què tinc de sopar?
‒Vaig a… fer-lo, papa ‒digué el nen.
L’home s’alçà d’un bot furiosament i va assenyalar el foc.
‒¡Amb aquest foc! ¡Has deixat apagar el foc! Com hi ha Déu que t’ensenyaré a fer-ho una altra vegada.
Va fer un pas cap a la porta i va agafar el gaiato que hi havia darrere.
Dublinesos, “Contrapartides”, James Joyce, traducció de Joaquim Mallafrè, Editorial Proa.
Timocràcia
“Nikle Reynder es fumava la tercera cigarreta des que havia arribat al Palau de Justícia de la República de Birciva, i trencava així amb els quinze anys que havia aconseguit viure sense fumar. Passejant per l’esplanada de davant de l’edifici, on en mitja hora estava citat per a declarar, es preguntava com dimonis havia arribat a aquella situació. O millor dit, per què havia permès arribar-hi? Per què no havia estat ferm en les seues conviccions?
La seua advocada li havia aconsellat que respongués les preguntes compromeses amb les frases: “No ho recorde” “Fa massa temps des que van passar els fets” i coses versemblants. La nit anterior a la cita al jutjat, Nikle Reynder no havia pogut aclucar els ulls, i el poc que havia sopat encara ho sentia plegant voltes en l’estómac. Estava preocupat per si feia malament la declaració davant de la jutgessa. Ja no recordava tot el que li havia explicat l’advocada. La seua ment havia desconnectat en alguna ocasió per la falta de concentració que tenia en aquell moment, fruit del seu nerviosisme. Havia estat pensant en com era de jove la lletrada i quant sabia i amb quina seguretat i tranquil·litat parlava. Reynder, a vegades, quan un tema li afectava molt, involuntàriament desconnectava del que deia el seu interlocutor, i després no solia preguntar el que no havia escoltat perquè li feia vergonya reconèixer-ho. Què anava a dir-li?: “T’importaria repetir-ho? És que tinc un cervell que de tant en tant desconnecta”. Què en pensaria? Com a mínim, que no li interessava de què estava parlant i, segurament, que no estava bé del cap!”
Timocràcia, Maluy Benet, Caligrama Editorial
