Maria Aurèlia Capmany
«Tot el que he escrit, tot el que he contat, tot el que he tractar d’explicar als altres i a mi mateixa és el meu esperit. Tota aquesta narració de la meva vida és l’únic lligam que manté units els infinits instants de la meva existència. La més pròxima, la mes llunyana que m’arriba per diversos camins, el rastre present en la meva memòria, cuinat per la meva memòria d’ara, diferent d’allò que les meves pròpies paraules han expressat en forma de diari. He descobert al fons d’un calaix una llibreteta negra, de tapes d’hule. Sabia que existia, és clar, vull dir que no ha estat una descoberta absoluta, però ara em disposo a treure’n un profit car podré descobrir les vivències d’aquell temps de la primera joventut, en plena guerra.
La primera lectura em decepciona. Amb la lletra inclinada i petita d’aquell temps em ve a trobar una noia que no reconec. A les tapes, pel cantó de dintre, hi ha escrit una jaculatòria: “Tu, siguis qui siguis que obris aquest diari i el llegeixes, maleït siguis.” Em costa identificar-me amb aquesta necessitat de secret que expressa el pròleg perquè no es queda aquí i continua amb malediccions i protestes per les suposades rialles que la lectura provocarà al tafaner. Tanta por de ser descoberta, tanta feresa en la mirada dels altres, ¿és possible? La veritat és que el diari no fa riure, és més aviat ensopit. Confesso que esperava trobar-hi moltes experiències de la guerra, del meu record jo tenia unes quantes idees clares a aquella època, però el cert és que a la Maria Aurelia del dia 26 de maig de 1937 l’única cosa que l’interessava era explicar que el seu amor per un company de curs, tot assegurant que se sent feliç perquè ha baixat amb ell Passeig de Gràcia avall, de tornada d’uns cursets que no especifica de què eren. Una altra de les coses importants consignades és que el company li havia fet malbé una ploma estilogràfica i vet aquí que n’hi ha donat una de nova. Al llarg d’aquells anys, la llibreteta s’acaba a finals de gener del 39, l’amor pel company de curs persisteix sense dramatismes exagerats, alternat amb referències als bombardeigs. Cal dir que hi ha unes quantes dates importants que l’autora del diari remarca amb una literatura ampul·losa, vegis si no:»
Això era i no era, Maria Aurelia Capmany, editorial Planeta, col·lecció Ramon Llull
Manuel Millás
«ESCENA XV
Las mismas y Tecla
Tecla
Buen día
Rita i Malaena
Muy buenos
Tecla
Venía a ver
si hay algo ya…
Rita
Sí, mujer,
tienes lo que te ofrecía,
una casa muy desiente.
Tecla
¿Hay mucha gente?
Rita
No tal,
un siñor, y muy formal
Tecla
Solo?
Rita
Sí, completamente.
No tiene ni gat ni gos
Malaena
És D. Caifás? (A Rita)
Rita
Sí, siñora
Malaena
Pues no siga enredraora.
Sepias, chica, que allí hay dos
animales a mas de él,
una mona muy monera
y una chicha perdiguera,
y aunque te trenques la piel
llavando las rajolitas,
siempre están más ensuciadas
y llenas de porqueradas,
que aunque no quieras te enritas
Rita
No vages tu amotinant,
i deixa fer a la xica
lo que vulga
Malaena
¿Què, qui és fica
en el que estem raonant?
Rita
Tu
Malaena
¿Jo? Vosté s’equivoca,
jo només he fet que dir
la veritat, que en mentir
mai s’ha embrutat esta boca
Rita
Bueno, ¿què dises mujer,
te acomoda? El es muy rico
Tecla
Yo digo que si es solico,
darà muy poco que hacer.
Malaena
Si, pues tú confia en Dios
y no corras. Dises tú
que poco que hacer darà ú,
claro, mas darian dos.
Pero tienes que saber
que el amo que te ha salido
es un vieco escarransido,
que no sé si da qué hacer
Rita
¡Calla!
Malaena
No em dona la gana,
no vull que enganye a la xica.
Mira, no seas burrica,
créeme, que no soy rana.
Yo he estado muchos meses
de criada en esa casa
y sé todo lo que pasa,
que no es floco. ¡Si sabieses
lo que ha patido, Jesús!
Con dir-te que no parava
ni mig hora, sempre estava
lo mateixito que un fus,
dando vueltas tot el dia
Rita
Però per la nit dormies
Malaena
Eso era si podíes
porque a lo mecor solia
agarrar-li al amo el mal…
Tecla
¿Qué mal?
Malaena
El del corason,
y aunque estés com un lirón
te despierta el carcamal.
Y, filla, dá unas puñadas
á donde mecor le viene,
que a las criades que tiene
las fa a blauras moradas.
¡Con que veias quina casa
te habian proporsionado! […]»
Sainets valencians (1871-1891) “Una agència de criades”, escena XV, Institució Alfons el Magnànim, València 2014.
Timocràcia
SINOPSI de la novel·la Timocràcia
A la novel·la Timocràcia es narra, amb ironia i humor, l’evolució sociopolítica de la República de Birciva al llarg de quatre legislatures. Així com els motius pels quals la província de Birciva se separa de Redenia i esdevé un estat independent. Malgrat que tothom posà esment en evitar tot allò que els havia determinat a formar un nou país, ‒l’especulació del sòl, la contaminació, el domini de la circulació rodada, la bretxa entre pobres i rics, i especialment la corrupció que havia estat la pesta de Redenia‒ ningú, ni ideòlegs ni polítics ni ciutadans no havien comptat amb la indefugible condició humana: els sentiments inherents a l’ésser humà que el fa ser capaç dels actes més generosos i també els més egoistes i ignominiosos.
Mostra de text
«Si Age vivia feliç, la família també, perquè pensava que el seu plançó al remat havia aprés a madurar i controlar el que gastava, ja que mai més tornà a demanar diners al seu pare. Al principi tothom estava content. La família de Bear tenia el seu hereu ocupat i fent-se un currículum. Anava fent camí. Per on caminava, ho desconeixien, o fingien desconèixer-ho. I animats pel canvi del seu fill, començaren a fer-se il·lusions amb el tema de trobar-li una núvia. Els pares li tenien donada una ullada a la filla d’uns amics, de tota la vida, que era molt bona xica i molt trempada i responsable, la qual estudiava a Londres la carrera de relacions institucionals. Mai no havien gosat proposar-ho a l’altra família perquè amb l’eixelebrat del seu fill es podien haver ofès. Però ja amb un càrrec en una fundació de prestigi, les coses pintaven més bé. De totes maneres, era prudent esperar un temps, «A veure què fa el teu fill, perquè igual un dia pega una espantà i ens deixa amb el cul a l’aire» ‒li recomanà la seua dona al marquès. I així ho va fer ell.
Amb el canvi de legislatura es tancà la Fundació It Bylt, oficialment perquè l’objectiu ja estava complit, extraoficialment perquè hi havia unes quantes denúncies i no volien que ningú la investigués.
Age es quedà sense feina, però qui naix amb sort fins i tot un fet negatiu pot convertir-se-li en un de positiu. Herman Byster i Age de Bear havien sigut companys de facultat. Age no era una persona que passés desapercebuda. Herman i ell eren com la nit i el dia. Herman, de família pobre que s’ha fet a si mateix, molt seriós i responsable. I Age, de família noble, irresponsable, divertit i gens treballador. No havia anat a les reunions-tertúlies que feia Herman amb altres companys d’estudi per a arreglar el món, però sí que es coneixien perquè Herman envejava Age i sempre que podia l’ajudava en els estudis per tal d’obtenir la seua amistat. Així va conèixer la família del marquès que el convidà alguna vegada a berenar, a dinar i algun cap de setmana a la casa d’estiu, veient com era de fluida la seua amistat. Perquè Herman era com el fill que haurien volgut tenir. I la família d’Age era com la que li hagués agradat tenir a Herman. Això fou en el passat, la història de com arribà a ministre Age de Bear ja la sabem, i la mala memòria del president respecte a la relació que havia tingut amb la família del marquès Harixma van Stolen, també.»
Thomas Mann
«Arribada
Un jove senzill va viatjar al ple de l’estiu des d’Hamburg, la seva ciutat natal, a Davos-Platz, al cantó dels Grisons. Hi anava de visita per tres setmanes.
Des d’Hamburg fins allà dalt, però, és un llarg viatge; massa llarg, de fet, en relació amb una estada tan curta. Es passa per diversos racons del món, costa amunt, costa avall, baixant de l’altiplà del sud d’Alemanya fins a la ria de la mar de Suàbia, i es travessen en vaixell les seves onades saltirones, cap a unes fondalades que antigament es consideraven insondables.
El viatge, fins ara de llarg abast en anar en línia recta, a partir d’aquí s’extravia. Hi ha parades i complicacions. A Rorschach, en territori suís, cal confiar-se de nou al ferrocarril, però de moment només s’arriba a Landquart, una petita estació dels Alps, on un està obligat a canviar de tren. És un tren de via estreta, i s’hi puja després de restar una bona estona aturat en una contrada ventosa i poc seductora, i en el moment que engega la màquina, petita però evidentment d’una tracció extraordinària, comença la part pròpiament aventurada del viatge, una ascensió rosta i dura que sembla que no vulgui acabar mai. Perquè l’estació de Landquart, en comparació, encara és a una altura moderada, però ara es va per un camí de roca, feréstec i angost, de debò d’alta muntanya.
Hans Castorp ‒aquest és el nom del jove‒ estava sol, amb el maletí de pell de cocodril, un regal del seu oncle i pare adoptiu, el consol Tienappel ‒per esmentar aquest nom també de seguida‒, amb el capot d’hivern que es gronxava penjat d’un ganxo i la manta de viatge enrotllada, en un compartiment petit, entapissat de gris; seia amb la finestra abaixada i, com que la tarda refrescava cada vegada més, el jove, fill de bona família i enllaminit, s’havia alçat el coll del seu sobretot d’estiu, que era ampli i folrat de seda, segons la moda. A l’altra banda del seient hi havia un llibre enquadernat, amb el títol Ocean steamships, que al començament del viatge havia estudiat a estones; però ara s’estava allí, oblidat, mentre el bufec de la locomotora, panteixant dificultosament, n’embrutava les cobertes amb partícules de carbó que s’esquitxaven endins.»
La muntanya màgica, Thomas Mann, Editorial Navona, traducció de Carme Gala
Virginia Woolf
Però, em direu, si t’hem demanat que ens parlessis de les dones i la novel·la, per què ens surts, ara, amb això d’una cambra pròpia? Us ho explicaré. Quan em vau demanar que us parlés de les dones i la novel·la, vaig anar a seure a la vora d’un riu i em vaig posar a pensar què volien dir aquests mots. Podia molt ben ser que no m’exigissin sinó unes observacions sobre Fanny Burney; unes quantes més sobre Jane Austen; un homenatge a les Brontë, a més d’un esbós de la rectoria de Haworth tota nevada; uns quants acudits divertits, si era possible, sobre la senyoreta Mitford; una al·lusió respectuosa a George Eliot; una menció a la senyora Gaskell, i ja hauria complert. Però, tornant-m’ho a mirar, els mots no em semblaven tan simples. El títol mateix, les dones i la novel·la, podia ben bé dir, i vosaltres potser volíeu això, les dones i la seva manera de ser; o les dones i la mena de novel·la que escriuen; o les dones i la mena de novel·la que s’escriu sobre elles; o bé, vist que totes tres coses es barregen i es confonen, potser el que volíeu és que jo us en parlés des d’aquesta perspectiva. Però, havent-hi començat a reflexionar des d’aquest punt de vista, que em sembla realment el més interessant, no vaig trigar gaire a adonar-me que mai no aconseguiria arribar a cap conclusió. Mai no aconseguiria fer allò que al meu parer és el deure principal de tot conferenciant: lliurar-vos, al cap d’una hora de parlar, un pinyol de veritat de la més pura perquè l’emboliqueu amb els fulls de la vostra llibreta i el poseu per sempre més damunt el prestatge de l’escalfapanxes. Jo, en canvi, no podia sinó oferir-vos una opinió respecte a un punt menor: la dona que es proposa escriure novel·les ha de comptar amb uns diners i una cambra pròpia; i això, reconeixeu-ho, deixa sense resoldre els grans problemes de l’autèntica manera de ser de la dona i els trets distintius de la novel·la. He defugit la tasca d’arribar a una conclusió sobre aquestes dues qüestions: per part meva, els problemes de la dona i la novel·la no han estat solucionats. Tanmateix, a tall de compensació, faré tot el que podré per demostrar-vos com he arribat a aquesta opinió sobre els diners i la cambra pròpia. Em proposo de descabdellar davant vostre, amb tant de detall i de llibertat com sigui possible, el fil d’idees que m’ha dut a raonar així.[…]”
Una cambra pròpia/ A room of one’s own. Virginia Woolf, traducció d’Helena Valentí. La Temerària editorial (pàgines 151 i 152)
