L’agent secret
―Ara entrarem en aquesta part de la meva investigació.
―Molt bé. ¿I què és el que n’ha tret?
L’inspector en cap, que havia decidit saltar de la corda, va arribar a terra amb una franquesa sinistra.
―N’he tret una adreça ―va dir extraient sense pressa de la butxaca un tros de roba blava socarrimada―. Això és part de l’abric que duia l’individu que s’ha fet explotar. Naturalment, podria ser que l’abric no fos seu; fins i tot podria ser robat. Ara que no és gens probable si examina això.
L’inspector en cap, acostant-se a la taula, va allisar curosament el tros de roba blava. L’havia recollit de la pila repugnant que hi havia a la taula de la sala mortuòria perquè sovint sota el coll s’hi pot trobar el nom del sastre. No sol servir de gaire, però de totes maneres… No és que comptés trobar-hi res útil, però si una cosa no comptava trobar-hi ―i no pas sota el coll sinó molt ben cosit en la part inferior de la solapa― era un quadrat de cotó amb una adreça escrita amb tinta indeleble.
L’inspector en cap va apartar la mà amb què l’havia allisat.
―Me l’he emportat sense que se n’adonés ningú ―va dir―. He pensat que valia més fer-ho així. Sempre el podrem presentar, si convé.
El comissari adjunt, redreçant-se una mica a la seva cadira, va acostar el tros de roba cap al seu cantó de la taula. El va mirar en silenci. Només hi havia el número 32 i el nom Brett Street, escrits amb tinta en un tros de cotó una mica més gros que un paper de fumar corrent. Estava sincerament sorprès.
―No entenc per què anava pel món amb una etiqueta com aquesta ―va dir alçant la vista cap a l’inspector en cap Heat―. És una cosa estranya.
―Una vegada, a la sala de fumadors d’un hotel, vaig conèixer un senyor gran que duia el nom i l’adreça cosits en totes les jaquetes per si de cas tenia un accident o una malaltia sobtada ―va dir l’inspector en cap―. Deia que tenia vuitanta-quatre anys, però no els aparentava. Em va explicar que tenia por de perdre la memòria de cop; havia llegit al diari que a alguna gent els ha passat.
Una pregunta del comissari adjunt, que volia saber què hi havia al número 32 de Brettt Street, va tallar en sec aquell record. L’inspector en cap, obligat pels seus artificis deslleials, havia optat per seguir la via de la sinceritat sense reserves. Encara que creia que saber massa no era bo per al departament, la seva lleialtat no gosava anar més enllà d’una prudent retenció d’informació per al bé del servei. Si el comissari adjunt volia dirigir malament aquell cas, no hi havia res, per descomptat, que l’hi pogués impedir. Però, per la seva banda, ara no veia cap raó per actuar amb gran promptitud. Per això va respondre concisament.
―És una botiga.
El comissari adjunt, amb els ulls posats en el tros de roba blava, esperava més detalls. Com que no van arribar, va dedicar-se a obtenir-los amb una sèrie de preguntes formulades amb calma i paciència. Així es va fer una idea de la naturalesa del comerç del senyor Verloc i de la seva aparença física, i finalment va saber com es deia. Durant una pausa, el comissari adjunt va alçar els ulls i va descobrir una certa animació a la cara de l’inspector en cap. Es van mirar en silenci.
―Naturalment ―va dir aquest últim―, al departament no hi ha cap constància documental sobre aquest home.
―¿Algun dels meus predecessors estava informat del que m’acaba d’explicar? ―Va preguntar el comissari adjunt clavant els colzes a la taula i aixecant les mans unides per posar-les davant de la cara, com si volgués començar a resar, encara que als ulls no hi tenia una expressió precisament devota.
―No, i tant que no. ¿Què n’hauria tret? A un home com aquest no se’l pot presentar mai en públic. N’hi havia prou que jo sabés qui era i que me’n servís d’una manera que pogués ser útil públicament.
―¿I creu que tenir aquesta mena d’informació a títol particular és compatible amb la posició oficial que vostè ocupa?
―Perfectament compatible, sí. Crec que és del tot correcte. Em prendré la llibertat de dir-li que això fa de mi el que sóc, i se’m té per un home que sap quina és la seua feina. Es tracta d’una qüestió particular meva. Un amic que tinc a la policia francesa em va donar la pista que aquest individu era un espia al servei d’una ambaixada. Jo veig les coses així: es tracta d’una amistat personal, d’una informació personal i d’un ús personal d’aquesta informació.
El comissari adjunt va observar que l’estat mental de l’inspector en cap semblava que afectés el dibuix de la seva mandíbula inferior com si la viva consciència que tenia de la seva alta distinció professional estigués localitzada en aquella part de la seva anatomia; i, a continuació, va canviar de conversa per un instant i va dir amb calma:
―Ja. ―I, deixant reposar la galta en les mans juntes, va afegir―: Doncs llavors… (parlant a títol personal, si vostè s’ho estima més) ¿quant de temps fa que té aquesta relació personal amb aquest espia al servei d’una ambaixada?
L’agent secret, Joseph Conrad, traducció de Carles Miró, Adesiara editorial
Anthonie van den Wijngaerde
«UN REDESCROBRIMENT
L’ANY 1986, PER UNS AVATARS CASUALS I ALIENS A LA MEUA ESPECIALITAT GEOGRÀFICA
―la imatge del monestir de Montserrat del flamenc A. van den Wijngaerde, que figurava en una col·lecció prou més àmplia, arribà a les meues mans―, em vaig assabentar de l’existència dels dibuixos valencians del mateix autor. Res no en sabíem, ni sembla que cap erudit valencià hagués topat ni per sort ni per desgràcia amb l’esmentada documentació pictòrica. Tanmateix, la data, 1563, a l’arrancada del Renaixement que succeïa l’esplendor burgesa de la València foral, era la més antiga pel que feia a unes ciutats i panorames que fins segles després no entrarien en els itineraris dels dibuixants o gravadors viatgers o indígenes.
No he d’amagar que, quan vaig rebre els fotogrames de l’Österreichische Nationalbibliothek de Viena, em vaig trasbalsar. Lupa a la mà, em vaig passar hores, dies, escorcollant, admirant, bocabadat, emocionat, colpit, excitat per la riquesa d’aquells monuments iconogràfics. ¿Com podia haver estat ocult quatre segles un tresor com aquell? Ignorat del tot, no ho era. El volum de dibuixos de la Biblioteca Nacional Austríaca ―que mescla originals de Wijngaerde i de Hoefnagel o altres― fou esmentat per primera vegada per l’erudit alemany Karl Justi el 1895 en una revista dedicada a la història de l’art; tanmateix, no hi reproduïa cap de les imatges corresponents al País Valencià. Si algun estudiós espanyol havia tingut accés a les panoràmiques d’Anthonie van den Wijngaerde, no féu esment mai de les que ací ens interessen.
[…]
Amb ulls actuals, l’itinerari wijngaerdià per terres valencianes, el trobem esquifit i tal volta apressat. Venia de Barcelona i passant per Tarragona i Tortosa, tot seguint el venerable camí meridià, arribà a Morvedre, on sojornaria uns dies ―no massa―. Entre València, l’Albufera i els entorns de la ciutat sí que hi degué consumir dies i setmanes, potser més. Entre apunts i consultes, pujades a cloquers i circumval·lacions, posar notes en net, el treball més conscienciós, bé pogué passar un mes o dos. ¿Ens en lliuraran algun dia els arxius alguna notícia? Perquè és indubtable que el pintor hagué de relacionar-se, si més no, amb erudits o funcionaris o guies o amics o estrangers com ell… La darrera circumstància valenciana, la tenim a Xàtiva, on ell mateix es retrata ―d’esquena, modestament― pintant a l’ombra d’un arbre (¿devia ser a l’estiu?) vora el camí de Santa Anna. A J. Piqueras li agradaria que R.M. de Viciana hagués estat l’informador o l’acompanyant del flamenc. No és impossible, ni deixa de ser una plausible idea. Nogensmenys, ¡quin abisme separa les rudes imatges de boix que el notari borrianenc publicaria el 1564 a la seua Crònica, d’estil del pintor! Si hagués arribat Wijngaerde a dibuixar Morella o Alacant res no tindrien en comú més que les muralles.»
Les vistes valencianes d’Anthonie van den Wijngaerde [1563], Vicenç M. Rosselló Verger et al, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, Generalitat Valenciana
Josep Lozano
«He de dir que a primeries vaig intentar d’oblidar-la ocupant-me en diverses tasques, pròpies de la condició de religiós, com ara visitar malalts, socórrer vells desvalguts, recollir menjar per als xiquets pobres, i també imposant-me rigorosos dejunis, a fi que em refrenassen la lascívia de la carn. Però les ganes, l’anhel d’estar amb Constança retornava a mi com un amic lleial, insistent, abrusador.
Capficat en els dubtes que turmentaven la meua pensa i feien que em debatés, interiorment, entre el deure i el desig, van passar dues llargues setmanes abans de que concertàs una trobada, ja que no acabava de decidir-me. Malgrat que, solament de pensar que podria estar amb ella, el meu cos se m’encenia com un matoll d’herba seca, amb un foc que em recremava per dintre.
Al capdavall, però, i com sol ocórrer tantes vegades, les bones intencions van esfondrar-se davant de la feblesa de la carn humana.
Vaig decidir-me per un dimarts, a primeries d’agost, en què Constança m’havia fet saber, mitjançant una lletra que va dur-me Calixt, un seu vell servent, que el marit estaria ocupat de guaites durant tot el dia a la torre de Santa Caterina, des de ben matí fins a ben entrat el vespre, i que ens podríem veure al molí del Roll, prop de Foios, l’ama del qual ja estava sobre avís. També va explicar-me que ja ho havia disposat tot, amb discreta diligència, Emerenciana. I que un batxiller de Filosofia, amb referències de discret i de nom de fonts Marc, que m’esperaria al cantó del carrer del Pes de la Farina, prop de la plaça de la Seu, ben enjorn, per a menar-m’hi.
La vespra de la nostra vedada cita, abans de retirar-me a dormir, aní a parlar amb el prior. Vaig demanar-li llicència de dos o tres dies, els que ell disposàs, dient-li que la meua família havia tingut notícies de Morvedre en què ens deien que la meua germana Marianna, casada en aquella ciutat, estava bastant greu, del sobrepart d’un xiquet setmesó, sense poder moure ni peus ni mans, en perill de mort, que els metges només li donaven dies de vida. I que la meua mare volia que hi anàs, ja que ella no podia córrer al costat de la filla, perquè estava impedida al llit, i solament confiava en mi.
També vaig contar-li, a fi de commoure’l més, que Marianneta era, de tots els meu germans, a qui més estimava, ja que sempre havia estat delicada i tots ens havíem abocat a ella. Que feia quasi cinc anys que no la veia ―i en això no li mentia― i , per tant, m’urgia anar a visitar-la. Encara més: en una ocasió li havia jurat per carta, posant per testimoni un quadret de la Mare de Déu del Pòpul, que si tenia mal part m’avisarien per combregar-la, o administrar-li, jo mateix, si feia el cas, el sant sagrament de l’extremunció.»
El mut de la campana, Josep Lozano, L’Eclèctica, Bromera
Ignasi Riera
Malgrat el gust amarg de la repressió ―i més de tota repressió que té la ciutat com a marc―, aquell 23 d’abril de gràcia i sang va ser una Diada a l’alçada de les circumstàncies: Catalunya s’avançava a Europa, a l’Europa feia ben poc recuperada, en l’art suprem de menjar-se nens ben cuinats. Nens i senyores mòrbidament opulentes. Velletes convertides en una mena de pesca salada (excel·lent primer plat!) i sòlids executius de la línia blanca, suara reconvertits, en saborosos embotits a l’estil d’Osona. Si en d’altres indrets del món celebren cada 23 d’abril l’aniversari de la mort de Josep Pla, a Catalunya hom celebra l’aniversari de la mort de Miguel de Cervantes, escriptor que ho sabé tot sobre les fams cròniques, i a qui editors, llibreters i distribuïdors han dedicat una antologia de poemes a l’olla podrida antropoide, veritable obra mestra de reconstrucció gastronòmica. El llibre més venut del dia, segons totes les previsions, haurà estat una bella edició catalana de La cuina caníbal de Topor, narrador i dibuixant francès agut, autor d’aquest text tan suggerent, des del punt de vista literari, però tan imprecís pel que fa a les receptes.
La llegenda de Sant Jordi ―el cavaller de Capadòcia que lluita contra un drac menja-donzelles― va ser entesa, finalment, en tots els seues punts i comes: fins al punt que va tenir lloc al Saló que porta el nom del cavaller fantasmagòric, un homenatge institucional al drac, autèntic protagonista i heroi en un món on sobraven princeses i faltaven dracs decents, ben païts i degudament sindicats. Curiosament, tots els partits polítics de l’arc parlamentari, tractaren d’expulsar de les seves sigles i escuts les al·lusions a Sant Jordi. Fins i tot un restaurant dedicat a militars, anomenat de «Sant Jorge», va canviar de nom i es digué, en endavant, del «Tercio de Caballería».
L’Escola Massana, en connexió amb totes les escoles municipals d’art de Catalunya, va col·laborar efectivament en l’ensorrament d’un mite que havia fet tant furor a Catalunya: el Drac simbòlic va començar a presidir moltes corporacions locals. Algú va suggerir que el Drac podria ser la mascota per als Jocs Olímpics novament demanats per a les acaballes de la dècada feliç dels anys vint (del tercer mil·leni). En lloc del popular «Sant Jordi mata l’aranya», es féu popular l’eslògan de «l’aranya mata Sant Jordi». En tot cas, aquell dia el Drac va començar a ser el símbol recuperat de molts amors distints: com corrien els ciutadans a inscriure’s a cursos pràctics per aprendre a congelar i a cuinar carn humana! Amb quin nou amor es miraven els pares els seus tendres fillets; i els alcaldes com devoraven amb la mirada ―i se’ls omplia la boca de salivera!― i els funcionaris de plantilla, els funcionaris contractats; i les mestres, els seus alumnes; i els psiquiatres, els seus parents neuròtics. El precepte evangèlic de l’«Estimeu-vos els uns als altres», ho ungia tot de sentit eucarístic. Tots els ulls de la ciutat es clissaven simultanis: ara sí que enteníem allò de la doble lectura de la realitat. La proximitat dels Jocs de l’Amistat ―succedani dels no-concedits Jocs Olímpics― feia que s’escorressin de joia dietètica els comensals d’una ciutat que havien après a assaborir la carn de negre entatxonada amb alls de secà; el conill d’asiàtic a la xocolata fosca i canyella; els afrodisíacs peus de mulata senegalesa sense ossos, al foc lent de la brasa de carbó d’alzina, cuits a les herbes aromàtiques (la farigola nova de la darrera setmana d’abril), o els malucs de danès (homenatge a Andersen!), gratinats i regats, al darrer instant, amb un bon raig d’aiguardent gallec!
Ignasi Riera, Esposa al forn (amb cebes), Editorial Empúries
Què ens queda dels nostres
LA TAULETA PROUSTIANA
Un dia, sense saber d’on els ve el privilegi, els ulls de sempre hi veuen més enllà del que s’han acostumat a veure. No és un fet que puguis provocar, només et cal estar obert quan la visió t’assalta per sorpresa. Potser ho havia experimentat en comptades ocasions, però mai amb aquella rara nitidesa, ni amb tanta intensitat com en aquell matí de primavera.
Fa vint anys llargs que l’habitació gran de casa l’àvia havia deixat de ser el meu centre del món, quan hi vaig haver de pujar per alguna qüestió de tràmit, posem-hi una avaria que calia resoldre al terrat. En tot cas, sé que hi vaig entrar de pressa, amb ganes d’anar per feina.
La tauleta era al costat de la porta que donava al terrat, al mateix racó discret dels últims anys, on l’havia vista un munt de vegades sense fer-ne cas. Potser era que aquell matí la il·luminava la claror diàfana de després de la pluja. Potser era que, secretament, tenia ganes d’ensopegar amb alguna provocació que em despertés de la rutina. El cas és que la tauleta era allà, tan envellida i anodina com de costum, un moble sense cap valor per als brocanters.
A més, recordo que hi havia una pila de roba plegada i quatre revistes oblidades al prestatge de baix que li llevaven tota distinció. Mai no havia pretès ser bonica, ni cridar l’atenció. Només estava pensada per fer servei i guardar-hi quatre coses, amb l’avantatge de ser fàcilment traslladable amb dues mans. Era de fusta senzilla, amb una estructura que semblava de nyigui-nyogui; el tauler amb una superfície de tres pams per dos, amb la fusta partida per una escletxa de banda a banda. Les potes eren quadrades, de línies eixutes, sense cap mena de coqueteria. Hi havia dos calaixets minúsculs, amb els poms balders i a sota, un prestatge de fullola que feia panxa sense ni carregar-lo. El color natural s’havia renegrit amb el temps i perdia serradura pels corcs. Tan humil i discreta, i aquell matí em va deixar clavat al seu davant.
Què ens queda dels nostres, Isidre Grau, Editorial Trípode
