Maggie O’Farrell

Un nen baixa un tram d’escala.

L’escala és estreta i gira sobre si mateixa. El nen agafa cada esglaó a poc a poc, fent lliscar el cos contra la paret, i les botes topen contra terra amb un cop sord.

Prop del final, s’atura un moment i mira enrere, d’allà per on ha vingut. Llavors, sobtadament decidit, salta els tres últims esglaons, com acostuma a fer. Quan aterra tentineja i cau de genolls sobre l’enllosat.

És un dia de finals d’estiu, xafogós, sense vent, i a l’habitació de baix s’hi dibuixen unes llargues franges de llum. Des de fora el sol espurneja furiosament i les finestres de gelosia són un enreixat groc, encastat al guix de les parets.

El nen s’aixeca i es refrega els genolls. Mira cap a una banda, escales amunt; mira cap a l’altra, incapaç de decidir cap on hauria d’anar.

L’habitació està buida i el foc remuga a la llar, brases taronges sota unes tènues espirals de fum. Les ròtules li bateguen adolorides, al compàs del cor. S’està dret amb una mà arrepenjada a la balda de la porta que dona a l’escala, enlairant la punta de cuir de la bota, plena de rascades, a punt per posar-se en marxa, per arrencar a córrer. Els cabells, clars, gairebé daurats, se li aixequen al front, com un tupè.

Aquí no hi ha ningú.

El nen fa un sospir, inspira l’aire calent i polsós, travessa l’habitació fins a la porta d’entrada i surt al carrer. El soroll dels carretons, els cavalls, els venedors ambulants, els crits de la gent, un  home que llança un sac des d’una habitació alta, no li arriba. Deambula per davant de la casa i entra a la porta del costat.

                                                                               Hamnet, Maggie O’Farrell, L’Altra Editorial, traducció de Marc Rubio Rodon

Javier Reverte

“Inicio este libro en Ítaca, la isla que fue patria del legendario Odiseo, nuestro Ulises. Sentado en la terraza solitaria de la pensión donde me alojo, después de un largo periplo que me ha traído hasta aquí siguiendo las huellas de la cultura griega, pienso que hay dos tipos de viaje: el que se emprende sin olvidar el regreso al hogar, por mucho tiempo que se emplee en el camino, y aquel que no busca otro fin que seguir más allá. En la isla de Ulises he completado un viaje circular, de parecida manera a como hizo aquel admirable héroe homérico, hace más de treinta siglos, cuando alcanzó a llegar a las playas de Ítaca veinte años después de haber iniciado su aventura. En un par de semanas yo también regresaré a mi patria. Pero ahora descubro que me gustaría seguir adelante, sin precisar muy bien adónde. Me acomete ese anhelo de tomar un barco, izar las velas y poner rumbo a lo desconocido, un barco como el que vi con mis hijos años atrás en el puerto de Garrucha. Siento la misma pasión que despertó esa voz de ‘más lejos, más lejos’ en el corazón de Alejandro Magno. ¿Qué buscaría aquel joven general mientras trataba de seguir y seguir más lejos y más lejos? ¿Conquistar el mundo, o alcanzar los confines de la Tierra para conocerlo todo? Quizás buscaba únicamente una vida sin patria o ser el primer habitante de la patria más grande de todas, que no es otra que la Tierra desnuda de fronteras y abierta ante el alma libre.”

Corazón de Ulises, Javier Reverte, ed. Aguilar

Pere Calders

Sabotatge cibernètic

“No és cap secret que a mi m’agrada escriure. A més, mai no me n’he amagat, perquè considero que no n’hi ha per a avergonyir-se’n, escara que hi hagi controvèrsia sobre aquest punt. Però les coses són com són i val més deixar-les tal com estan, perquè es corre el perill d’endanyar-les.

El que ja no és tan conegut (no va més enllà del meu cercle d’amics i de parents) és que sóc un apassionat de les màquines. Jo penso que em ve de petit, de quan el meu pare importava d’Alemanya uns aparells fotogràfics de molta anomenada. Arribaven les trameses a la botiga paterna, molt ben embalades, i les càmeres sortien a la llum —la del nostre país, s’entén— resplendents, amb un aire majestuós que imposava. Almenys, a mi em produïen una gran impressió, sobretot pel desfici que inspiren les coses inabastables, prohibides. Perquè a mi,  i a la resta de nens de la família, ens era interdit de tocar-les i gairebé d’acostar-nos-hi massa. ‘No són pròpies de criatures’, ens deien els grans. ‘Les faríeu malbé’.

Atribuir la meva afecció a un trauma infantil és una opinió personal que, de tota manera, no ho explica tot, perquè passar de nen a adult fins a arribar a vell tot conservant una dèria fixa deu obeir a causes més profundes. Vull dir que les màquines de tota mena (menys les dels dentistes i alguna altra) m’han atret sempre i quan s’ha escaigut han figurat fortament lligades a la meva feina. Això afecta, també, la meva vocació, relacionant-ho amb les màquines d’escriure. N’he tingudes de models variadíssims, les unes millors que les altres  —cosa natural i potser convenient—, però he de dir que me les he estimades totes. Com sol passar amb aquells enamorats de l’amor que s’enamoren de totes les dones.” (L’HONOR A LA DERIVA)

Pere Calders, tots els contes, Edicions 62 Barcelona

Isak Dinsen

LA RUTINA DIÀRIA

Babette havia arribat esgotada i consumida, amb els ulls salvatges d’una bèstia perseguida, però en el seu nou entorn amable i tranquil de seguida va adquirir l’aspecte d’una minyona respectable i distingida. Havia vingut vestida de captaire, però es va revelar una conqueridora. La seva mirada fixa i profunda tenia un poder magnètic per virtut del qual tot es posava al seu lloc en silenci i per voluntat pròpia.

Al començament, com en una ocasió li havia passat al degà, les seves filles no havien estat del tot tranquil·les amb la idea de tenir una catòlica a casa. No obstant això, no volien de cap manera importunar amb la catequització una persona que havia sofert tant, a banda que tampoc no estaven convençudes que el seu francès estigués a l’altura.  Sense dir-ho en veu alta, van acordar que la millor manera de menar la seva inquilina pel bon camí era l’exemple d’una vida luterana recta i pura. Així, doncs, podríem dir que en certa manera la presència de Babette va servir per esperonar moralment les seves propietàries.

Inicialment també havien desconfiat de l’afirmació de Monsieur Papin que Babette sabia cuinar. Sabien que a França la gent menjava granotes. Van explicar a Babette com fer bacallà i sopa de pa amb cervesa i van mostrar-li el procediment pas a pas. La francesa va escoltar-les amb una expressió neutra.  Al cap d’una setmana, preparava el bacallà i la sopa tan bé com qualsevol dona nascuda i criada a Berlevåg.

El festí de Babette, Isak Dinsen, Ed. Petits Plaers, traducció de Maria Rossich

Paul Auster

«En Baumgartner és al seu escriptori del pis de dalt, a l’habitació que a vegades anomena el seu estudi, el seu cogitorium, o el seu cau. Amb la ploma a la mà, és a mig camí d’acabar una frase del tercer capítol de la seva monografia sobre els pseudònims de Kierkegaard quan se li acut que el llibre que necessita citar per tal d’acabar la frase és a baix, a la sala d’estar, on el va deixar ahir a la nit abans d’anar-se’n al llit. Mentre baixa les escales per agafar el llibre, també recorda que va prometre trucar a la seva germana aquest matí, a les deu en punt, i com que ja són gairebé les deu, decideix que anirà a la cuina i farà la trucada abans d’agafar el llibre de la sala d’estar. Quan entra a la cuina, però, s’atura en sec per una olor aspra, irritant. S’adona que alguna cosa es crema, i mentre enfila cap als fogons, veu que un dels cremadors està encès i que una flama baixa i persistent s’està menjant el cul del pot d’alumini que ha fet servir fa tres hores per preparar-se els dos ous passats per aigua que ha esmorzat. Apaga el foc, i llavors sense arreplegar ni un agafador ni un eixugamà, treu el pot destruït dels fogons i es crema la mà. En Baumgartner crida de dolor. Una fracció de segon després deixa anar el pot, que cau a terra amb un dring abrupte i estrepitós, i llavors, mentre encara xiscla de dolor, corre cap a la pica, obre l’aixeta d’aigua freda, posa la mà a sota del raig, i l’hi manté tres o quatre minuts mentre l’aigua fresca li banya la pell.

Amb l’esperança d’haver evitat butllofes potencials als dits i al palmell, en Baumgartner s’eixuga amb compte la mà amb un drap, fa un moment de pausa per flexionar els dits, es palpa la mà un parell de cops més amb l’eixugamà, i, llavors es pregunta què fa a la cuina. Abans no recorda que se suposa que ha de trucar a la seva germana, sona el telèfon. Aixeca l’auricular i mormola un hola cautelós. Deu ser la seva germana, pensa, quan a la fi recorda per què és aquí, i ara que passen deu minuts de les deu i ell encara no li ha trucat, està convençut que la Naomi deu ser la persona a l’altra banda de la línia, la seva germana petita rampelluda, que sens dubte començarà la conversa renyant-lo per haver-se tornat a descuidar, com sempre, de trucar-li, però un cop la persona a l’altra banda comença a parlar, resulta que no és la Naomi sinó un home, un home desconegut amb una veu que no li és familiar, quequejant una mena de disculpa pel fet d’arribar tard. […]».

Baumgartner. Paul Auster, Edicions 62, traducció d’Ernest Riera