John Kennedy Toole

Mentre Ignatius reflexionava sobre el plaer que aquell petit joc de beisbol proporcionava a la humanitat, els dos ulls tristos i àvids se li van acostar per entre la gent cap a ell entre la multitud  com a dos torpedes que es dirigissin de dret cap a un petroler desprevingut. El policia va clavar una estrebada a la bossa on l’Ignatius portava les partitures.

—¿Em pot ensenyar algun document d’identitat, sisplau? —li va demanar el policia, amb una veu que delatava el desig que l’Ignatius no es pogués identificar formalment.

—¿Perdó? —L’Ignatius va baixar la vista cap a la placa de la gorra blava—. Vostè qui és?

—¿M’ensenya el permís de conduir, sisplau?

—No condueixo. Faci el favor d’anar-se’n; estic esperant la meva mare.

—¿Què és això que li penja de la bossa?

—¿Què vol que sigui, idiota? És una corda per al meu llaüt.

—¿Què és això? —El policia es va enretirar una mica—. ¿Vostè és d’aquí?

—¿El cos de policia no té altra feina que venir a emprenyar-me quan aquesta ciutat és la descarada capital del vici del món civilitzat? —va bramar l’Ignatius, prou alt perquè el sentís tota la gent que hi havia davant dels grans magatzems—. Aquesta ciutat és famosa pels seus jugadors, prostitutes, exhibicionistes, anticrists, alcohòlics, sodomites, drogoaddictes, feixistes, onanistes, autors pornogràfics, estafadors, meuques, pixacantonades i lesbianes, tots molt ben protegits gràcies als suborns. Si té un moment estic disposat a analitzar el problema de la delinqüència amb vostè, però no s’equivoqui ficant-se amb mi.

El policia va engrapar l’Ignatius pel braç i va rebre un cop de partitures a la gorra. La corda oscil·lant del llaüt li va picar l’orella.

—Vigili —va dir el policia.

—Vostè s’ho ha buscat! —va exclamar l’Ignatius, veient que es començava a formar una rotllana de compradors encuriosits.

A dintre del D.H. Holmes, la senyora Reilly era a la pastisseria aixafant la seva pitrera maternal contra la vitrina de pastes de coco. Amb un dels dits, encetats d’anys i anys de rentar els gegantins calçotets esgrogueïts del seu fill, va picar a la vitrina per cridar l’atenció de la dependenta.

—Hola, Inez —va dir la senyora Reilly amb aquell accent que al sud de Nova Jersey només se sent a Nova Orleans, aquella Hoboken a tocar del golf de Mèxic—. Ep que sóc aquí.

—Hola, ¿què tal? —va demanar la Inez—. ¿Com està, guapa?

—No gaire fina —va respondre la senyora Reilly amb sinceritat.

—Vaja. —La Inez es va arrepenjar a la vitrina i va deixar de pensar en les pastes que havia de servir—. Jo tampoc estic gaire fina. Els peus em fan la vida impossible.

—Ui, tant de bo jo tingués aquesta sort. Jo tinc arturosis al colze.

—Què em diu ara! —va exclamar la senyora Inez amb compassió sincera—. El meu pobre pare també en té. El fem banyar-se en una banyera d’aigua bullint.

—El meu fill es passa tot el dia a la banyera. Ja casi no puc entrar al quarto de bany.

—Em pensava que era casat, reina.

—¿L’Ignatius? Pots comptar —va dir la senyora Reilly amb tristesa—. Maca, ¿que em podries posar unes quantes pastes de coco?

—Doncs jo convençuda que m’havia dit que era casat —va dir la Inez mentre anava ficant les pastes en una capsa.

—No té ni xicota. L’amiga que tenia va tocar el dos.

—Encara hi és a temps.

—Esperem —va dir amb indiferència la senyora Reilly—. Ah, ¿em posaràs també mitja dotzena de pastes de vi? L’Ignatius es posa insuportable si ens quedem sense pastes.

—Li agrada la pastisseria, al seua fill, ¿eh?

—Ai, Déu meu, aquest colze m’està matant— va respondre la senyora Reilly.

Al mig de la rotllana que s’havia  aplegat davant dels grans magatzems l’Ignatius brandava amb violència la gorra de caçador, com un botó verd en una roda de gent.

—M’adreçaré a l’alcalde —deia a crits l’Ignatius.

—Deixi aquest pobre noi en pau —va dir una veu enmig de la gent.

—Vagi a detindre les noies que fan estriptis a Bourbon Street —va afegir un senyor gran—. Està esperant la seva mare.

—Gràcies —va dir l’Ignatius amb altivesa—. Espero que tots donaran testimoni d’aquest abús.

—Vingui amb mi —va dir el policia a l’Ignatius amb una confiança que anava a menys. La rotllana de gent començava a convertir-se en una turba, i no es veia cap guàrdia de trànsit pels voltants—. Acompanyi’m a comissaria.

—Un bon nano ja no pot ni esperar la seva mare davant del D.H. Holmes. —Tornava a ser el senyor gran—. Sembla mentida: la ciutat ja no és el que era. Això són els comunistes.

—¿Que m’està dient comunista? —Va demanar el policia al senyor gran mentre intentava esquivar una nova fuetada de la corda del llaüt—. Vostè també vindrà. Un altre dia vigilarà més a qui diu comunista.

—No em pot detindre —va exclamar el senyor gran—. Sóc soci del Club de Jubilats, que rep una subvenció del Departament de Benestar Social de Nova Orleans.

—Deixa aquest avi en pau, poli corrupte! —Va cridar una dona—. Segur que té néts.

—Sí que en tinc —va dir el senyor gran—. En tinc sis, tots estudiant amb les monges; i tots són ben eixerits.

Per sobre els caps de la gent l’Ignatius va veure que la seva mare sortia caminant a poc a poc del vestíbul dels grans magatzems carregant els articles de pastisseria com si a dintre de les capses hi portés  ciment.

—Mare! —va dir alt—. Arribes just a temps. M’han detingut.

Obrint-se pas entre la gent, la senyora Reilly va dir:

—Ignatius! ¿Què passa? ¿Què has fet aquesta vegada? Ep, tregui les mans de sobre el meu noi!

—Però si no el toco, senyora —va dir el policia—. ¿És fill seu?

La senyora Reilly va arrencar de les mans de l’Ignatius la corda de llaüt, que no parava de fimbrar.

—És clar que sóc fill seu —va dir l’Ignatius—. ¿Que no veu quina estimació em té?

—La mare estima el seu noi —va dir el senyor gran.

—¿Què li vol fer al meu pobre nen? —va demanar la senyora Reilly al policia. L’Ignatius va acariciar els cabells tenyits de la seva mare amb una de les seves manasses— ¿Creu que s’ha de dedicar a detindre nanos innocents amb tota la gent que corre per la ciutat? Se’l volen emportar quan només estava esperant la seva mare.

—Això és un cas que ni fet expressament per a la Unió per les Llibertats Civils —va observar l’Ignatius, sostenint amb una mà l’espatlla caiguda de la seva mare—. Hem de localitzar la Myrna Minkoff, el meu amor perdut. Ella hi entén, en aquestes coses.

Una confabulació d’imbècils, John Kennedy Toole, Anagrama traducció de Xavier Pàmies

 

 

 

 

 

 

 

 

Charles Darwin

15 de novembre. Quan es va aixecar el dia, Tahití va aparèixer a la vista, una illa que sempre serà un clàssic per al viatger dels Mars del Sud. De lluny, el seu aspecte no era gaire atractiu. La vegetació exuberant de les parts inferiors no es podia veure i, mentre els núvols passaven, els pics més alzinats i agrestes es mostraven al centre de l’illa. Tan aviat com vam ancorar a la badia de Matavai, vam ser envoltats de canoes. Per nosaltres era diumenge, però a Tahití era dilluns: si hagués estat al revés no hauríem rebut ni una sola visita, perquè el manament de no agafar la canoa en sàbat és obeït estrictament. Després de dinar vam desembarcar per gaudir de totes les delícies que produeixen les primeres impressions d’un país nou, i més encara en un lloc tan encantador com Tahití. Un munió d’homes, dones i nens es va aplegar a la memorable punta de Venus llestos per rebre’ns amb cares alegres i somrients. Ens van escortar fins a la casa d’en Mr. Wilson, el missioner de la zona, que va sortir a saludar-nos i ens va oferir una rebuda molt amistosa. Després de seure una estona a casa seva, ens vam separar per anar a fer un tomb, però hi vam tornar al vespre.

La zona cultivable no és gaire més que una franja del sòl al·luvial baix, acumulat a la base de les muntanyes i protegit de les onades del mar per un escull de corall que encercla tota la línia de costa. Entre aquesta i l’escull hi ha una extensió d’aigües tranquil·les, com les d’un llac, però on les canoes dels nadius poden singlar amb seguretat i els vaixells poden ancorar. Les terres baixes que arriben a la platja, feta de sorra de corall, estan cobertes per les formes més belles de vegetació de les regions intertropicals. Entre els bananers, els tarongers, cocoters i arbres del pa, hi ha espais desbrossats on s’hi cultiven nyams, moniatos, pinyes i canya de sucre. Fins i tot la malesa és una fruita importada, la guaiaba, que ha proliferat tant que s’ha tornat perniciosa com una mala herba. Al Brasil sovint havia admirat la bellesa vairada que oferia el contrast de bananes, palmeres i tarongers, i aquí també hi tenim l’arbre del pa, insigne per la seva fulla gran, lluent i molt digitada. És admirable observar boldrons d’arbres que projecten les branques com un roure anglès, carregats de fruits grans i d’allò més nutritius. Encara que poques vegades la utilitat d’un objecte pugui explicar els plaer de mirar-lo, en el cas d’aquests bells boscos saber que són tan productius sens dubte fa que el sentiment d’admiració s’incrementi. Els petits camins serpentejats, frescos i ombrejats, porten fins a cases disperses, els propietaris de les quals sempre ens ofereixen una recepció alegre i hospitalària.

El viatge del Beagle, Charles Darwin, Edicions del Cràter, traducció d’Oriol Ràfols Grifell

Manuel Vázquez Montalbán

Cuando Carvallo ocupó su puesto sentía una alegría solo comparable a la de los niños a la expectativa de un acontecimiento ilusionador. Una alegría sentada, en la que el cuerpo es dueño de la situación, pero las piernas se van como si quisieran correr al encuentro del acontecimiento. Carvalho se concentró en el despegue del avión, en la visión rápidamente alejada de Las Vegas cual decorado de cartón emergente en pleno desierto y en la preparación del momento en que el Boeing sobrevolara Zabriski Point i el Valle de la Muerte. Carvalho había peregrinado repetidas veces a la zona, fascinado por la llamada estética de las romas colinas de bórax, cárdenas progresivamente a medida que se teñían de atardecer, o atraído por el reclamo de embudo del Valle de la muerte, con sus aguas azufradas y el brillo de la costra de sales. Desde el avión, a vista de pájaro, se apreciaba la grandeza absurda de un paisaje geológicamente residual pero que actuaba sobre Carvalho como una sirena encelada. Se hubiera arrojado en paracaídas provisto de un macuto cargado con las maravillas que salen de los macutos de Hemingway: latas de judías y tocino ahumado sobre todo. Algo, no obstante, impedía que Carvalho disfrutara como otras veces de su vicio secreto y solitario. Algo que ocurría a su alrededor actuaba como ruido interruptor de una transmisión radiofónica. Algo que se decía o cómo se decía. El foco del disturbio estaba muy cerca, a su lado. Sus dos compañeros de asiento hablaban de España y uno de ellos en un inglés evidentemente acentuado de catalán.

―Es curioso que en ocho años de estancia en la base de Rota no aprendiera usted a hablar español.

―Las bases tienen una vida autónoma. Sólo empleamos gentes del lugar para el servicio y para…

Con una carcajada cómplice el americano hizo un gesto suficiente, probablemente aprendido en algún bar de Cádiz. El catalán pasó por alto la impertinencia y prosiguió una conversación entre hombres de negocios. El americano era dueño de una pequeña fábrica de material deportivo y estaba en plena campaña de inspección de concesionarios. El mundo para él se dividía entre los que le compraban y los que no. Hasta los chinos comunistas le parecían seres excepcionales porque le compraban material de excursionismo a través de Hong Kong. En cambio, no podía soportar a los cubanos, ni a los brasileños, ni a los franceses. No conseguía venderles ni una cantimplora. Cuando elogiaba las cualidades éticas y compradoras de cualquier comunidad, el americano además del juicio pertinente daba una palmada y gritaba ¡olé! En un evidente acto de homenaje lingüístico al país de su interlocutor. En cuanto a éste, pronto resumió correctamente su quehacer. Era manager de la Petnay, una de las compañías multinacionales más importantes del mundo. Su responsabilidad básica era España y alguna zona latinoamericana, pero muy frecuentemente viajaba a Estado Unidos para departir con la casa central y ponerse al día en técnicas de marketing.

La soledad del manager, Manuel Vázquez Montalbán, Editorial Planeta, colecció Fábula

 

Maggie O’Farrell

Un nen baixa un tram d’escala.

L’escala és estreta i gira sobre si mateixa. El nen agafa cada esglaó a poc a poc, fent lliscar el cos contra la paret, i les botes topen contra terra amb un cop sord.

Prop del final, s’atura un moment i mira enrere, d’allà per on ha vingut. Llavors, sobtadament decidit, salta els tres últims esglaons, com acostuma a fer. Quan aterra tentineja i cau de genolls sobre l’enllosat.

És un dia de finals d’estiu, xafogós, sense vent, i a l’habitació de baix s’hi dibuixen unes llargues franges de llum. Des de fora el sol espurneja furiosament i les finestres de gelosia són un enreixat groc, encastat al guix de les parets.

El nen s’aixeca i es refrega els genolls. Mira cap a una banda, escales amunt; mira cap a l’altra, incapaç de decidir cap on hauria d’anar.

L’habitació està buida i el foc remuga a la llar, brases taronges sota unes tènues espirals de fum. Les ròtules li bateguen adolorides, al compàs del cor. S’està dret amb una mà arrepenjada a la balda de la porta que dona a l’escala, enlairant la punta de cuir de la bota, plena de rascades, a punt per posar-se en marxa, per arrencar a córrer. Els cabells, clars, gairebé daurats, se li aixequen al front, com un tupè.

Aquí no hi ha ningú.

El nen fa un sospir, inspira l’aire calent i polsós, travessa l’habitació fins a la porta d’entrada i surt al carrer. El soroll dels carretons, els cavalls, els venedors ambulants, els crits de la gent, un  home que llança un sac des d’una habitació alta, no li arriba. Deambula per davant de la casa i entra a la porta del costat.

                                                                               Hamnet, Maggie O’Farrell, L’Altra Editorial, traducció de Marc Rubio Rodon

 

 

 

 

 

Javier Reverte

“Inicio este libro en Ítaca, la isla que fue patria del legendario Odiseo, nuestro Ulises. Sentado en la terraza solitaria de la pensión donde me alojo, después de un largo periplo que me ha traído hasta aquí siguiendo las huellas de la cultura griega, pienso que hay dos tipos de viaje: el que se emprende sin olvidar el regreso al hogar, por mucho tiempo que se emplee en el camino, y aquel que no busca otro fin que seguir más allá. En la isla de Ulises he completado un viaje circular, de parecida manera a como hizo aquel admirable héroe homérico, hace más de treinta siglos, cuando alcanzó a llegar a las playas de Ítaca veinte años después de haber iniciado su aventura. En un par de semanas yo también regresaré a mi patria. Pero ahora descubro que me gustaría seguir adelante, sin precisar muy bien adónde. Me acomete ese anhelo de tomar un barco, izar las velas y poner rumbo a lo desconocido, un barco como el que vi con mis hijos años atrás en el puerto de Garrucha. Siento la misma pasión que despertó esa voz de ‘más lejos, más lejos’ en el corazón de Alejandro Magno. ¿Qué buscaría aquel joven general mientras trataba de seguir y seguir más lejos y más lejos? ¿Conquistar el mundo, o alcanzar los confines de la Tierra para conocerlo todo? Quizás buscaba únicamente una vida sin patria o ser el primer habitante de la patria más grande de todas, que no es otra que la Tierra desnuda de fronteras y abierta ante el alma libre.”

Corazón de Ulises, Javier Reverte, ed. Aguilar