Avui no compartiré cap fragment d’una novel·la que m’haja agradat. Avui vull contar-vos una història real. Un fragment, d’una història real i personal.
N’hi ha persones que estimem els animals. Altres que no els farien mal, pot ser que fins i tot els ajudarien. A alguns els fan nosa. Altres els ignoren. Per a mi, que he crescut a l’horta de València fins als deu anys, on n’hi havia gats i gossos, i aviram, i porcs i conills. No sé si ha estat tenir-los tan prop mentre creixia el que m’ha fet estimar-los i respectar-los. El primer gos que vaig tenir quan era petita fou un cadellet de gos de séquia. Va ser el meu confident, amic i el meu consol quan em sentia ferida de l’ànima, o sola. Després n’he tingut més de gossos, però quan es va morir l’últim, una gossa de nom Gypsy, una alumna em va regalar una gateta petita, perquè no estiguera tan trista jo enyorant la meua gossa. Per tal de no decebre-la, perquè jo no havia tingut mai un gat i no sabia com eren, la vaig agafar i mentre la portava al braç pel carrer cap a casa no va parar de miolar. Mai no li estaré prou agraïda a la meua alumna d’aquell regal que em va permetre descobrir un món que no és a la vista. Li vaig posar Nuti, en honor a la deessa egípcia Nut. Acabava de tornar d’un llarg viatge per Egipte, amb un grup d’amics, que voltàrem per tot el país al nostre aire. Llavors es podia fer. La Nuti em va descobrir aquell món ocult de què us parlava. El nom li esqueia d’allò més. Elegant, silenciosa, valenta, intel·ligent i afectuosa amb qui volia. Quan em mirava, em llegia l’ànima. Sabia com em sentia. Es posava prop de mi, o damunt de la meua faldada i el seu so suau, la seua escalfor i la seua mirada, em reconfortaven. No feien falta les paraules.
Després de Nuti en vingueren més gats i gates. Tots eren del carrer. Però tots dignes. Sabent-se importants. Eren ells els que triaven venir a viure amb mi. Malauradament, la vida del gat no és molt llarga, però, quan un es moria misteriosament n’apareixia un altre.
Fa uns anys es quedà només una gata que no m’havia triat com a ama. I m’odiava. Cosa que feia palesa sempre que podia. Ella era una gata que una veïna havia recollit de les escombraries quan era un cadell. I va créixer amb aquesta veïna, però un dia que tornàvem de la piscina de la urbanització Svieta (una nena ucraïnesa de la zona de Txernòbil que passava uns mesos a casa cada any), una amiga i jo la gata la va seguir i mai més gosà estar amb la família que l’havia recollida quan estava mig morta. Svieta va créixer, i deixà de venir a casa. La gata sempre volia estar a la cambra que havia usat Svieta i sempre m’odiava. Perquè no estiguera sola, la veterinària em va recomanar que adoptara un gatet per a fer-li companyia. Però es va equivocar de pam a pam, perquè des que Missi entrà a casa, petita, petita, Murka la va odiar. No la deixava apropar-se, ni estar al sofà. Vaig protegir-la de la Murka. Però jo crec, que malgrat els meus esforços, mai no va tenir el seu lloc la gateta.
Fa uns mesos Murka va morir i llavors Missi, després d’uns dies que estava estranya, va sentir-se a casa. Afectuosa, juganera, agosarada. Exploradora. Pujava als arbres, a les teulades. Tanmateix, continuava sent temorosa de les persones desconegudes perquè la visió no la té molt bé. Pot ser que això fera que no s’allunyara de casa. Ja vaig tenir l’experiència que em desapareguera un dels meus gats, Ulysses, i fou molt angoixant. Estigué fora quatre dies i n’estic segura que ho va fer per a castigar-me perquè jo me n’havia anat de vacances. En tornar jo del viatge, em va mirar amb odi, sortí per la porta i desaparegué. La buscàrem sense èxit, i una vesprada en què estava reunida la junta de la urbanització a ma casa, aparegué, em tornà a mirar amb odi i se n’anà a menjar. Mai més tornà a desaparèixer.
Dilluns a boqueta nit Missi era al descampat que n’hi ha a l’altra banda de la meua tanca del jardí de casa. Vaig tractar de convéncer-la que vinguera amb mi. A la nit els meus gats sempre he procurat que estiguen tancats a casa. Però no em va fer cas. Estava contenta observant les herbes i algun animalet. Li vaig ensenyar uns caramel·lets per a gats que sempre funcionen i ella s’apropa, moment en què l’agafe. Però aquella nit de lluna estranyament plena, tan prop que semblava que si estirava el braç podria tocar-la, el truc dels caramels no em va servir. Me’n vaig anar a dormir segura que tornaria quan es cansés d’observar les herbes. Tenia la gatera oberta i podia entrar a casa.
Vora les quatre de la matinada en vaig despertar i vaig baixar a veure si havia tornat. Però no hi era. De seguida vaig tenir la sensació que alguna cosa greu li havia passat. Des d’aleshores (27 de juliol de 2026), he seguit tots els consells que m’han donat. He seguit manuals de com trobar un animal perdut. La primera cosa informar a la policia, comunicar la desaparició a la clínica veterinària on vaig i on li feren la documentació i el microxip que està estipulat. “Vols que et fem un cartell perquè el pugues distribuir per les xarxes socials.” I en van fer un ben bonic. Els has d’imprimir i posar-los prop de casa. “Els gats no s’allunyen molt. Estarà espantada. Cada dia de bon matí i a la nit ves passant i cridant-la suau. Estarà en xoc. Apareixerà. Ànim”. Vaig avisar a altres veterinàries. “No et preocupes com porta microxip qualsevol que la trobe i la porte a la policia o a alguna veterinària pot llegir-lo i surten les teues dades. De seguida t’avisaran. I vas fent tot allò que et van dient, que llegeixes a internet. I cada vegada eixamples més la zona de cerca. I preguntes mentre ensenyes el cartell “L’has vista?” I gent que no coneixes et demanen que li envies al mòbil el cartell. I et consola. I et donen idees d’on pot estar amagada, perquè estarà espantada. A la nit et fa la impressió que la gatera s’ha obert. Però, no. O et despertes de matinada i en el silenci aclaparant la sents miolar. Baixes, surts al jardí, la crides. I no! Ha estat un ocell.
Hi ha qui et diu que són massa dies desapareguda, que ho deixes córrer. Que acceptes que no la tornaràs a veure perquè pot estar morta, o amb altra família. Altres persones t’encoratgen a continuar, que encara que tarden a tornar, trobaran el camí, però que són intel·ligents. I quan entres en internet, en les diferents plataformes n’hi ha tantes cares mirant-te des de la foto de la frase: Es busca. O trobada… I, encara que ja no pots més, continues buscant-la, i ampliant la zona, i telefonant a algun lloc que abans no havies vist. Una part de tu et diu. “Ja va bé. Deixa de patir. Accepta que no tornarà”. Però altra li respon. “Continua. Està en algun lloc perduda, desitjant tornar a casa. Tingues paciència”
Algú dirà, n’estic segura: Tant d’enrenou per un gat! Són ganes d’amargar-se la vida! Adopta’n un d’una protectora. Però la meua gata, o qualsevol persona que s’estime el seu animal, no és un drap que si el perds o es fa malbé, n’agafes un altre. És un membre de la teua família. Família que amb els anys ha anat minvant. Desapareixen avis, pares, oncles, amics. El buit cada vegada és més gran al voltant dels que fem anys pròxims a la línia de meta final que marquen les estadístiques. La generació de darrere té la seua vida, els seus problemes que els mengen el temps i els pensaments. Llavors, si quan tenia tanta gent al voltant els meus gats eren també família, ara que ja no queda família, Missi no és una gata. És la meua gata i jo la seua ama que no pensa abandonar-la.
En aquests dies, feixucs i difícils, m’he adonat d’una cosa. De com som els éssers humans. De la qualitat dels éssers humans. Jo tinc amics. Alguns, que ho són de fa molt temps. Amics nous, coneguts… persones desconegudes, veïns. I la circumstància que estic vivint, el fet concret: Desapareix Missi i jo ho comunique a les persones que estime, amics, per trobar consol, per compartir la meua pena, perquè no em siga tan feixuga. I la forma en què m’han respost algunes persones m’ha desconcertat. M’ha desmuntat i desorganitzat la idea que jo en tenia del concepte amistat. De la resposta d’algunes persones que jo incloïa en el cercle de bons i consolidats amics. Des de: “Quina llàstima!”, “Que la trobes prompte”, “Ho lamente”. I ràpidament passen a un altre tema. Tot això usant el WhatsApp perquè és més ràpid. I persones que no em coneixen de res m’han ajudat, animat, buscant, compartint el que saben. Fins i tot gent a qui he preguntat: Puc posar el cartell ací?, no sols m’han dit que sí, a més m’han demanat el cartell per a compartir-lo en els xats de la comunitat o dels amics.
Llavors en aquest moment, no sols estic trista perquè no trobe Missi. Estic trista també per què em pregunte: quins són realment els meus amics? Ha canviat el concepte de la paraula amic i no me n’he assabentat? Les comunicacions a través de les xarxes socials serveixen per a comunicar el que és realment important? Jo m’he tornat també tan insensible per a no adonar-me’n quan algú necessita una abraçada de consol? Després reflexione, i considere que, en part és cert que els xats, o altres vies per internet, són fredes, superficials i distants, però quan una persona t’estima, l’estimes, també s’hi pot enviar el caliu d’una abraçada sincera. Continuar preguntant-li com està? O Telefonar-li.
Continuaré buscant Missi amb l’esperança de no haver-la perdut per sempre. I a partir d’ara també sabré amb qui paga la pena compartir l’amistat.
Maluy
