En Missatge en un rellotge es narra les vicissituds de la vida d’una família a través de tres generacions, des de mitjan segle XIX fins al final de la Guerra Civil espanyola, el 1939. Per a l’àvia i la neta, que comparteixen nom ‒Aurora‒ tindrà una gran importància un rellotge especial que, de fet, és com un amulet.
MOSTRA DEL TEXT
La família Llorenç passava la major part de l’any a la casa que tenien a la ciutat i, quan feia calor, se n’anaven a la Rogeta, que havia aportat com a dot Berta. El nom li venia del color dels cabells de la primera propietària, àvia de Berta. S’hi mudaven quan començava el bon temps, cap al mes de maig, i no tornaven a la ciutat fins ben passat el mes de setembre, quan l’airet es tornava més fresc.
La Rogeta constava de dues plantes que es distribuïen al voltant d’un pati quadrat pavimentat amb llosetes roges i olambrilles amb figures blaves de castells, dracs, flors de lis…, amb una font al centre de marbre blanc, material emprat també en el terra de la resta de la casa. L’edifici, de línies senzilles, estava emblanquinat, tret de l’entrada principal, que estava guarnida amb motius barrocs d’escaiola, i el balcó integrat dins del conjunt que eren d’un gris-blavós, a l’igual que els dos immensos cossiols col·locats a cada banda de la porta delimitant l’escala de quatre escalons que alçaven l’edifici del nivell del terra. Quan s’hi accedia, contrastava la llum i l’alegria del verd de les plantes del pati amb la foscor del rebedor. Les habitacions abocaven al corredor que, al seu torn, abocava al pati de la font. A l’esquerra estava la sala de les visites, acompanyada de la saleta on, després de sopar, es reunien els homes, i més enllà, la de les dones. El menjador, que només usaven en dies assenyalats, estava moblat amb peces de bona fusta molt treballada que havien fet a consciència artesans de la contrada. Uns espills de marcs daurats i recargolats, les pintures de damunt de la llar i el sostre amb uns angelets, completaven una escena bucòlica. A la dreta de l’entrada estava el despatx amb una biblioteca plena de llibres de tota mena. A més, hi havia el menjador de cada dia i unes cambres per a la majordoma i les dues xiques que l’ajudaven. Fora, en unes construccions separades del cos principal, hi havia els habitatges de la resta de treballadors, així com l’estable i la caseta dels estris del camp. L’edifici també tenia hort i una capella, on el mossén, anava, quan era estiu, a dir missa per a tota la rodalia. Aquella casa tenia vida pròpia i transmetia alegria i ganes de viure als habitants. Berta l’estimava molt especialment i —encara que el senyor Llorenç havia contribuït a la magnificència actual, tant pel que fa a l’edifici, com a la decoració interior, i de les persones que en tenien cura, tot això que, evidentment era la base perquè la Rogeta continués viva— per a ella sempre seria tal i com la va viure quan era menuda. Aquella casa era sinònim de llibertat. Podia vagar sense que ningú li manara, podia jugar amb els fills i les filles dels masovers o amb qualsevol xiquet o xiqueta que estiguera interessat amb el mateix que ella. Recordava l’olor dels llençols blancs i emmidonats que cruixien quan s’hi ficava acabada de banyar. Recordava les vesprades, després de fer la migdiada, que era obligatòria i que, per tal que estiguera al llit, cosa que odiava, la cuinera li contava històries de misteri que deia que havien passat per la zona; quan es posava amb la seua mare sota la porxada i brodava acompanyada per la remor de l’aigua de la font del pati enfosquit en aquelles hores de sol per un tendal. Berta li havia ensenyat a fer el punt anglés, el de richelieu, el de lagartera… I així, a poc a poc, abans de casar-se, anà fent-se l’aixovar. Però no havia pogut repetir l’experiència amb Aurora, com hauria estat el seu desig, perquè aquesta, que solia anar quasi sempre amb el pare, s’estimava més muntar a cavall, romandre a l’aire lliure i especialment llegir —quan algú la buscava, el primer lloc on anava era a la biblioteca— que no aprendre a brodar. “Per què he d’aprendre a brodar si tu ho fas tan bé, mamà? Ja tinc massa aixovar!”. Per això, feia temps que va desistir d’educar-la. Però no n’estava preocupada. En veure tan feliços el senyor Llorenç i Aurora, li bastava per oblidar qualsevol resistència a educar-la com ho havien fet amb ella. Al cap i a la fi, per a Berta era més important la felicitat que qualsevol altre requisit.
Sempre hi havia hostes a la Rogeta. Algunes vegades eren familiars i, d’altres, enginyers o treballadors de l’embassament com el seu home, i fins i tot gent de capital que ell coneixia dels seus viatges de negocis. Solien parlar dels canvis que estava experimentant la política, la reforma de la Constitució que es promulgà el 1845, el concordat amb la Santa Seu que declarà la religió catòlica com a l’única de l’Estat per tal de solucionar el conflicte creat per la desamortització de Mendizábal. L’Església acceptà la venda del seu patrimoni a canvi que l’Estat subvencionara el clero; la creació del primer ferrocarril a la Península Ibèrica que unia Barcelona amb Mataró. Eren dates de molta activitat política i els temes de discussió no s’esgotaven. Els seus fills ja anaven a la universitat i primer hi van dur amics, que aportaven un aire més desimbolt i divertit a les vetllades i als dinars i més tard, les seues promeses. El menut fou el que primer es va casar i, des que va tenir descendència, ja no passava tant de temps a la Rogeta. Per contra, el fill major era un indecís, amb poques ganes de comprometre’s, i solia canviar sovint de núvia, cosa que incomodava Berta perquè les prenia afecte i quan el fill li deia: “mare, ho hem deixar córrer”, s’ho passava malament i patia per la xica. Al final, se’n va anar a viatjar pel món tractant de buscar-se, pensava Berta, perquè mai no es va casar i que ella sabera, tampoc va tenir fills. (p 19-22)
