«Tot el que he escrit, tot el que he contat, tot el que he tractar d’explicar als altres i a mi mateixa és el meu esperit. Tota aquesta narració de la meva vida és l’únic lligam que manté units els infinits instants de la meva existència. La més pròxima, la mes llunyana que m’arriba per diversos camins, el rastre present en la meva memòria, cuinat per la meva memòria d’ara, diferent d’allò que les meves pròpies paraules han expressat en forma de diari. He descobert al fons d’un calaix una llibreteta negra, de tapes d’hule. Sabia que existia, és clar, vull dir que no ha estat una descoberta absoluta, però ara em disposo a treure’n un profit car podré descobrir les vivències d’aquell temps de la primera joventut, en plena guerra.
La primera lectura em decepciona. Amb la lletra inclinada i petita d’aquell temps em ve a trobar una noia que no reconec. A les tapes, pel cantó de dintre, hi ha escrit una jaculatòria: “Tu, siguis qui siguis que obris aquest diari i el llegeixes, maleït siguis.” Em costa identificar-me amb aquesta necessitat de secret que expressa el pròleg perquè no es queda aquí i continua amb malediccions i protestes per les suposades rialles que la lectura provocarà al tafaner. Tanta por de ser descoberta, tanta feresa en la mirada dels altres, ¿és possible? La veritat és que el diari no fa riure, és més aviat ensopit. Confesso que esperava trobar-hi moltes experiències de la guerra, del meu record jo tenia unes quantes idees clares a aquella època, però el cert és que a la Maria Aurelia del dia 26 de maig de 1937 l’única cosa que l’interessava era explicar que el seu amor per un company de curs, tot assegurant que se sent feliç perquè ha baixat amb ell Passeig de Gràcia avall, de tornada d’uns cursets que no especifica de què eren. Una altra de les coses importants consignades és que el company li havia fet malbé una ploma estilogràfica i vet aquí que n’hi ha donat una de nova. Al llarg d’aquells anys, la llibreteta s’acaba a finals de gener del 39, l’amor pel company de curs persisteix sense dramatismes exagerats, alternat amb referències als bombardeigs. Cal dir que hi ha unes quantes dates importants que l’autora del diari remarca amb una literatura ampul·losa, vegis si no:»
Això era i no era, Maria Aurelia Capmany, editorial Planeta, col·lecció Ramon Llull
