Un nen baixa un tram d’escala.
L’escala és estreta i gira sobre si mateixa. El nen agafa cada esglaó a poc a poc, fent lliscar el cos contra la paret, i les botes topen contra terra amb un cop sord.
Prop del final, s’atura un moment i mira enrere, d’allà per on ha vingut. Llavors, sobtadament decidit, salta els tres últims esglaons, com acostuma a fer. Quan aterra tentineja i cau de genolls sobre l’enllosat.
És un dia de finals d’estiu, xafogós, sense vent, i a l’habitació de baix s’hi dibuixen unes llargues franges de llum. Des de fora el sol espurneja furiosament i les finestres de gelosia són un enreixat groc, encastat al guix de les parets.
El nen s’aixeca i es refrega els genolls. Mira cap a una banda, escales amunt; mira cap a l’altra, incapaç de decidir cap on hauria d’anar.
L’habitació està buida i el foc remuga a la llar, brases taronges sota unes tènues espirals de fum. Les ròtules li bateguen adolorides, al compàs del cor. S’està dret amb una mà arrepenjada a la balda de la porta que dona a l’escala, enlairant la punta de cuir de la bota, plena de rascades, a punt per posar-se en marxa, per arrencar a córrer. Els cabells, clars, gairebé daurats, se li aixequen al front, com un tupè.
Aquí no hi ha ningú.
El nen fa un sospir, inspira l’aire calent i polsós, travessa l’habitació fins a la porta d’entrada i surt al carrer. El soroll dels carretons, els cavalls, els venedors ambulants, els crits de la gent, un home que llança un sac des d’una habitació alta, no li arriba. Deambula per davant de la casa i entra a la porta del costat.
Hamnet, Maggie O’Farrell, L’Altra Editorial, traducció de Marc Rubio Rodon