A través de la presència del fotògraf William Hakan es narra, en la novel·la L’últim paradís, la història de Mar i Frederic, una parella que, després d’un naufragi, va passar una bona part de la seua vida en una illa ignorada per la “civilització del progrés”, en una convivència respectuosa amb els nadius i enmig d’un medi ambient verge sobre el qual, de tant en tant, plana el perill d’agressions foranies.
MOSTRA DEL TEXT
Havien passat algunes setmanes des que Mar em va dir que quan tingués temps em contaria com va arribar a l’illa. Però no semblava tenir massa ganes de parlar-ne i, per a mi, allò va anar convertint-se en una obsessió. Per més preguntes que em feia, no hi trobava resposta. Un dia imaginava una cosa, però després semblava no quadrar amb la realitat. Crec que podia haver escrit moltes novel·les només contant tot allò que pensava per tal de trobar-hi una explicació lògica.
Un matí entrà Mar a la meua cabana i digué:
-Avui anirem a un lloc molt especial per a mi. Espere que li interessarà.
En sentir-la, vaig intuir, potser pel to de la veu, que aquell indret anava a desvetllar-me, per fi, el misteri que tant m’obsessionava. I el meu cor accelerà el seu batec. Agafàrem una motxilla amb queviures per un dia i vam emprendre la marxa. Quan feia més de mitja hora que havíem eixit, es posà a ploure. Encara que això passava bastants vegades al dia, no m’hi havia acostumat encara i envejava els nadius que no semblava que patiren per dur la roba banyada damunt la pell. Encara que, per l’efecte del sol que eixia immediatament, aquesta s’assecava tot seguit.
Mar i jo fèiem el camí en silenci. Jo, perquè no gosava trencar els seus pensaments; ella, perquè en aquells moments el seu esperit era molt lluny de mi. Jo, perquè no gosava trencar els seus pensaments; ella, perquè en aquells moments el seu esperit era molt lluny de mi. Després de més de dues hores de camí, és un dir, on no hi havia un sol tros que estigués pla ‒sempre hi havia algun rierol, un turó, en el millor dels casos, molts obstacles‒, vam aturar-nos a menjar i a beure. Llavors ella sembla tornar-hi i em digué: (p 33 i 34)
