«A Avinyó
Al principi, les dues torres de la portalada de l’Avinyó medieval, el Gog i el Magog de la seva vida cívica, va ser anomenades Quinquenparle i Quinquengrogne. Els ciutadans d’aquella Roma menor les travessaren dia i nit, de la mateixa manera que els records, les preguntes o les sensacions podrien passar pel cervell d’un papa adormit. Els batalls dels enormes campanars desafiaven el dimoni abominable amb el seu clamoreig estrepitós. Les vibracions estremidores s’escampaven als seu peus, i eixordaven els vianants. Era molt diferent quan sonava la campana d’alarma: feia un terrabastall que augmentava gradualment, com si fos un incendi forestal, o bé sonava com el brunzit animós d’abelles guerreres d’un escalfador d’aigua. Aquell home havia viscut tant de temps amb aquells sons històrics dins el cap, que ara, mig mort de fam, les sirenes d’alarma de la guerra li semblaven iguals. Després de la tremenda batussa que havia rebut ―fins a quedar inconscient―, l’havien llançat dins una cel·la humida de la fortalesa, i l’havien fermat a la paret amb tanta habilitat, que no podia ajeure’s completament, perquè li havien lligat el coll i els colzes a una anella subjectada a la paret. Finalment, Quatrefages s’havia submergit en un estar de benaventurada amnèsia, i tots els seus dolors i patiments s’havien mesclat en una angoixa aclaparadora que l’anestesiava. S’havia deixat caure en terra, amb el cap contra la paret, però la corda era massa curta intencionadament. Paradoxalment, la pressió sobre la caròtida li impedia perdre el sentit completament. Va sentir l’estrèpit sord dels vehicles militars que pujaven pel pendent cobert de grava i entraven a la plaça de la guarnició. Els pneumàtics van lliscar i els motors van rugir tot canviant de marxa. Per ell, era com si una llarga filera de caballers templaris cavalqués, a la llum dels brandons, cap a alguna aventura heroica; el polsimar dels cascs dels cavalls sobre la grava del pont llevadís els acomiadava. Una mena de visió, producte de la seva fatiga i del seu dolor, li permetia aprofundir en el tema principal de la seva vida: documentar-se sobre l’heretgia dels templaris, amb l’esperança de trobar indicis del parador del tresor probablement mític. Ara, havia caigut en mans d’una nova Inquisició, encara que el clergat actual duia vestits verds grisos i lluïa esvàstiques a manera d’insígnies i amulets. Amb ells, la mort havia arribat a la majoria d’edat. Així, aquell havia de ser el resultat de la seva llarga investigació… ésser torturat per a revelar secrets que no coneixia! Quan havia esclafit de riure, histèric de desesperació, li havien donat un cop de puny a la boca, i li havien fet empassar-se les dents. Però tot això va succeir molt més tard…»
Constance, Quintet d’Avinyó, Edicions Versal, SA, traducció de Víctor Compta
