―Ara entrarem en aquesta part de la meva investigació.
―Molt bé. ¿I què és el que n’ha tret?
L’inspector en cap, que havia decidit saltar de la corda, va arribar a terra amb una franquesa sinistra.
―N’he tret una adreça ―va dir extraient sense pressa de la butxaca un tros de roba blava socarrimada―. Això és part de l’abric que duia l’individu que s’ha fet explotar. Naturalment, podria ser que l’abric no fos seu; fins i tot podria ser robat. Ara que no és gens probable si examina això.
L’inspector en cap, acostant-se a la taula, va allisar curosament el tros de roba blava. L’havia recollit de la pila repugnant que hi havia a la taula de la sala mortuòria perquè sovint sota el coll s’hi pot trobar el nom del sastre. No sol servir de gaire, però de totes maneres… No és que comptés trobar-hi res útil, però si una cosa no comptava trobar-hi ―i no pas sota el coll sinó molt ben cosit en la part inferior de la solapa― era un quadrat de cotó amb una adreça escrita amb tinta indeleble.
L’inspector en cap va apartar la mà amb què l’havia allisat.
―Me l’he emportat sense que se n’adonés ningú ―va dir―. He pensat que valia més fer-ho així. Sempre el podrem presentar, si convé.
El comissari adjunt, redreçant-se una mica a la seva cadira, va acostar el tros de roba cap al seu cantó de la taula. El va mirar en silenci. Només hi havia el número 32 i el nom Brett Street, escrits amb tinta en un tros de cotó una mica més gros que un paper de fumar corrent. Estava sincerament sorprès.
―No entenc per què anava pel món amb una etiqueta com aquesta ―va dir alçant la vista cap a l’inspector en cap Heat―. És una cosa estranya.
―Una vegada, a la sala de fumadors d’un hotel, vaig conèixer un senyor gran que duia el nom i l’adreça cosits en totes les jaquetes per si de cas tenia un accident o una malaltia sobtada ―va dir l’inspector en cap―. Deia que tenia vuitanta-quatre anys, però no els aparentava. Em va explicar que tenia por de perdre la memòria de cop; havia llegit al diari que a alguna gent els ha passat.
Una pregunta del comissari adjunt, que volia saber què hi havia al número 32 de Brettt Street, va tallar en sec aquell record. L’inspector en cap, obligat pels seus artificis deslleials, havia optat per seguir la via de la sinceritat sense reserves. Encara que creia que saber massa no era bo per al departament, la seva lleialtat no gosava anar més enllà d’una prudent retenció d’informació per al bé del servei. Si el comissari adjunt volia dirigir malament aquell cas, no hi havia res, per descomptat, que l’hi pogués impedir. Però, per la seva banda, ara no veia cap raó per actuar amb gran promptitud. Per això va respondre concisament.
―És una botiga.
El comissari adjunt, amb els ulls posats en el tros de roba blava, esperava més detalls. Com que no van arribar, va dedicar-se a obtenir-los amb una sèrie de preguntes formulades amb calma i paciència. Així es va fer una idea de la naturalesa del comerç del senyor Verloc i de la seva aparença física, i finalment va saber com es deia. Durant una pausa, el comissari adjunt va alçar els ulls i va descobrir una certa animació a la cara de l’inspector en cap. Es van mirar en silenci.
―Naturalment ―va dir aquest últim―, al departament no hi ha cap constància documental sobre aquest home.
―¿Algun dels meus predecessors estava informat del que m’acaba d’explicar? ―Va preguntar el comissari adjunt clavant els colzes a la taula i aixecant les mans unides per posar-les davant de la cara, com si volgués començar a resar, encara que als ulls no hi tenia una expressió precisament devota.
―No, i tant que no. ¿Què n’hauria tret? A un home com aquest no se’l pot presentar mai en públic. N’hi havia prou que jo sabés qui era i que me’n servís d’una manera que pogués ser útil públicament.
―¿I creu que tenir aquesta mena d’informació a títol particular és compatible amb la posició oficial que vostè ocupa?
―Perfectament compatible, sí. Crec que és del tot correcte. Em prendré la llibertat de dir-li que això fa de mi el que sóc, i se’m té per un home que sap quina és la seua feina. Es tracta d’una qüestió particular meva. Un amic que tinc a la policia francesa em va donar la pista que aquest individu era un espia al servei d’una ambaixada. Jo veig les coses així: es tracta d’una amistat personal, d’una informació personal i d’un ús personal d’aquesta informació.
El comissari adjunt va observar que l’estat mental de l’inspector en cap semblava que afectés el dibuix de la seva mandíbula inferior com si la viva consciència que tenia de la seva alta distinció professional estigués localitzada en aquella part de la seva anatomia; i, a continuació, va canviar de conversa per un instant i va dir amb calma:
―Ja. ―I, deixant reposar la galta en les mans juntes, va afegir―: Doncs llavors… (parlant a títol personal, si vostè s’ho estima més) ¿quant de temps fa que té aquesta relació personal amb aquest espia al servei d’una ambaixada?
L’agent secret, Joseph Conrad, traducció de Carles Miró, Adesiara editorial
