En sentir l’esquellot, una trucada de sa mare, Patrick va interrompre en sec el seu passeig i va recórrer al trot els gairebé dos quilòmetres que el separaven de sa casa, amb Sedoso al seu costat, bleixant excitat, però aquesta vegada la broma era per a ell.
―Sent molestar-te, P.J, però Botó necessita que la vages a buscar a casa dels LaPorte. La pots portar a casa?
La mare parlava en to de disculpa, somrient, del desvergonyidament explotador tan seu a què cap dels seus fills podia resistir-se. Corinne Mulvaney fent el paper de persona atordida, indefensa i fins i tot imaginant-se a si mateixa d’aquesta manera, tan contrari a la seua veritable naturalesa que era tot eficiència. Ella estava finalitzant l’acabat d’un moble i no podia deixar-ho, esperava que ell ho comprengués, lamentava ingerir-se en el temps que ell dedicava a les seues coses després d’haver realitzat les tasques que li corresponien, i d’haver-les fet tan bé, i, bé, era un favor per a Botó, no?
―Emporta’t la Buick, rei. El pare ha sortit amb la camioneta. Pren, agafa-les… ‒Pescà les claus de la Buick a la butxaca de la seua tacada bata i se les va llançar amb inadequada alegria a Patrick, que la mirava feroçment amb tota la ironia adolescent que va poder reunir.
―Moltíssimes gràcies, mare ‒va dir, calant-se les ulleres al pont del nas‒, un viatge d’anada i tornada a Mt. Ephraim en diumenge. Just el que necessite.
Vint-i-dos quilòmetres, anada i tornada. No, gairebé vint-i-quatre, ja que els LaPorte vivien a l’altre extrem de la ciutat. Era un trajecte que ell feia cinc dies a la setmana, anar i tornar, normalment a l’autobús escolar.
De manera que havia conduït fins a Mt. Ephraim i recollit la seua germana, i sí, possiblement havia observat que passava alguna cosa. El somriure de Marianne va ser menys convincent que de costum, mostrava certa reticència a mirar-lo i, sens dubte, no va fer gala de la seua loquaç personalitat, una personalitat pura i profundament, i per a la ment superior de Patrick sovint exasperadament, femenina; però, la veritat, havia estat un alleugeriment per a ell no sentir parlar del ball i la festa i el seu acompanyant i la seua coneguda lletania d’amigues Trisha, Suzi, Bonnie, Merissa, com de «fantàstica» havia estat la decoració del gimnàs, l’«estupenda» que havia estat la banda local, «meravellosament bé» que s’ho havien passat tots. I l’honor que havia estat per a ella formar part de la cort de la Reina Valentine. Patrick, estudiant del darrer curs, no sentia el més mínim interés, ni tan sols des del punt de vista antropològic, per la frenètica, febril i sempre canviant vida social de cap dels seus companys de classe. Corinne potser estava una mica decebuda amb ell, amb prou feines sabia que el ball del dia de Sant Valentí havia estat la nit anterior fins que es va muntar tot l’enrenou al voltant de Marianne i el seu vestit nou, pare fent instantànies com de costum i apareixent la «parella» de Marianne ‒ Austin Weidman‒ abillat amb un vestit fosc que li donava aparença d’un director de funeral, el pobre i ganso, noi tímid, amb l’entrecella arrufada i gestos nerviosos, prou intel·ligent per haver estat amic de Patrick Mulvaney amb el temps, però no ho era. Simplement, Austin no impressionava Patrick i aquest li va somriure fredament, el va examinar amb una mirada. Per què? Perquè era la manera de fer de Patrick.
We Were the Mulvaneyss, Joyce Carol Oates, Editorial Lumen
