Me’l vaig quedar mirant, mut de sorpresa. El tenia davant, vestit de mil colors, com si hagués fugit d’una companyia de mims, entusiasta, fabulós. La seva existència era incomprensible, inexplicable i d’allò més desconcertant. Era un problema irresoluble. Resultava inconcebible com s’ho havia fet per resistir, com s’ho havia fet per arribar tan lluny, com s’ho havia manegat per sobreviure; era sorprenent que no hagués desaparegut de seguida. «Em vaig anar obrint camí, cada vegada una mica més enllà», digué, «i encara una mica més enllà, … fins que m’hi havia endinsat tant que ara no sabria pas com tornar. Tant és. Tinc tot el temps del món. Vostè emportis Kurtz de pressa, de pressa». L’encanteri de la joventut embolcallava aquells parracs bigarrats, la seva indigència, la seva solitud, la desolació essencial del seu fútil vagareig. Durant mesos i durant anys, la seva vida no havia valgut res; i, malgrat tot, era allà, coratjós, instintivament viu, aparentment indestructible gràcies a la virtut de la seva joventut i la seva audàcia eixelebrada. Em seduí un sentiment semblant a l’admiració, a l’enveja. L’encanteri l’impulsava a tirar endavant, l’encanteri el mantenia indemne. De ben segur, l’única cosa que esperava de la selva, era espai per respirar i per continuar avançant. Només necessitava existir i anar endavant, arriscant-se tant com pogués i amb el màxim de privacions. Si mai l’esperit aventurer més pur, menys pràctic i menys calculador havia governat un ésser humà, era aquest jove apedaçat. Gairebé li envejava aquella flama modesta i límpida. Semblava haver-li consumit tot pensament egocèntric d’una manera tan absoluta que, mentre parlava, t’oblidaves que era ell, l’home que tenies davant dels ulls, qui ho havia viscut, tot allò. El que no li envejava era la devoció envers Kurtz, però. No hi havia reflexionat, Tal com li havia vingut, l’havia acceptada amb una mena de fatalisme entusiasta. He de dir que, per a mi, era la cosa més perillosa amb què s’havia topat fins aleshores.
Havien acabat junts inevitablement, com dos vaixells encalmats l’un al costat de l’altre, que finalment acaben tocant-se. M’imagino que Kurtz necessitava un oient, perquè una vegada que acampaven a la selva, s’havien passat la nit xerrant, o més ben dit, Kurtz s’havia passat la nit xerrant. «Vam parlar de tot», digué, transportat pel record. «Em vaig oblidar que existia això que s’anomena dormir. Aquella nit no va durar ni una hora. De tot, de tot!… De l’amor, també». «Ah!, Li va parlar de l’amor?, vaig fer, engrescat. «No és el que es pensa», cridà, gairebé amb passió. «De l’amor en general. Em va fer veure coses… coses…».
El cor de les tenebres, Joseph Conrad, Editorial Base
Traducció de Neus Bonilla
