Josep Pla

«Vaig arribar a la fonda mitja hora abans de l’hora de sopar. Poc després de la meva aparició, vaig adonar-me que la senyora sobre la qual requeia una part de la propietat del negoci sortia amb un cabàs a comprar el meu sopar. El repàs s’inicià amb una trista anxova, un tallet de mortadel·la i uns brins d’escarola; seguí una truita elaborada amb oli sentós i un bistec subtil i coriaci com una orella de gat; una galeta o dues per postres. El vi em semblà de baixa qualitat: un líquid merament industrial, d’una dolçor nefasta. Jo no he estat mai un tastafí, però tot plegat em semblà revoltant; i encara ho agreujà tot el fet de pensar que aquelles vitualles havien estat portades a corre-cuita, un moment abans, per la senyora de l’establiment. El repàs respongué a una concepció de la cuina inhospitalària i trista.

L’habitació em semblà adequada a penes per a dormir ―i encara considerant les coses amb molta benevolència. Arribava a Torrelles per estar-m’hi, potser per arrelar-m’hi, per exercir-hi una professió d’indubtable responsabilitat. Era indispensable ―una pretensió mínima― disposar d’un racó per a llegir, per a escriure, per a tenir-hi els meus llibres i les meves coses, per a desplegar-hi una vida aproximadament normal. Era impossible d’imaginar que es pogués exercir la veterinària a Torrelles des dels cafès de la població o divagant per places i carrers.

―Em podran posar sens dubte una taula a l’habitació… ―vaig dir amb un aire gairebé suplicant al propietari masculí.

―No sé pas si en trobarem cap… ―respongué l’amo amb un aire entre desmenjat i irònic.

―També, potser, haurem de veure d’arreglar aquest llum… ―vaig afegir.

―Què passa amb el llum?

―Ja ho veu. La bombeta és tan alta, la seva suspensió és tan llunyana, que en aquesta cambra és pràcticament impossible de llegir o d’escriure…

―Que no té la vista gaire bona, vostè?

―Sí senyor. Excel·lent. El que li dic, però, és que no perdríem res fent aquesta petita modificació. A més, hauríem de mirar de poder apagar el llum sense necessitat d’haver de saltar cada vegada del llit.

―Ui, ui, ui…! Vostè demana molt…

―I una cadira còmoda per seure, no la podrem tenir? És ben poca cosa, una cadira…

El propietari no tornà la resposta. La petició d’una cadira, la trobà tan estranya que féu una cara de sorpresa acusadíssima. Mentrestant s’arronsà imperceptiblement d’espatlles, dissimulant, com aquell qui no fa res.

Encara vaig tenir la ingenuïtat de preguntar-li si la casa disposava d’una banyera, una dutxa, d’un qualsevol procediment per a mantenir una mica d’higiene.

―Comprendrà… ―digué l’amo, una mica impacient―. Això és una fonda de gent que passa…

―¿Però vostè no accepta la possibilitat que algú s’hi quedi més d’una nit?

―A més, tot el que vostè pretén costarà car…

―Perdoni. No crec pas que fins ara hagi regatejat. ¿O és que ho he fet sense pensar-hi?

Li vaig explicar reiteradament el que feia al cas. Li vaig dir que jo era el nou veterinari de Torrelles, que la meva professió em portava a viure al poble una llarga temporada. Que si fos casat o hagués arribat amb la família no l’hauria pas molestat ni un moment, perquè hauria llogat una casa o un pis; però què, essent solter, el més adequat per a viure al poble era utilitzar la fonda, probablement. Vaig afegir que, malgrat la meua solteria, necessitava, com a mínim, disposar d’un racó habitable, per petit i modest que fos.

M’escoltà amb una atenció evident, però al capdavall vaig constatar que no havia pas arribat a despertar-li el més lleu interès professional ni a excitar-li cap fibra d’hostaler. Mentre parlava amb mi, devia tenir al cap altres negocis ―devia suposar que el que el feia viure era una cosa oposada a la seva comoditat i probablement al seu interès. Era un espècimen dels qui diuen que la seva professió els esclavitza. Em vaig trobar, en fi, amb un exemplar que no sol pas ésser rar en el país.

Vaig passar la nit com vaig poder. Si hagués volgut resumir la meva situació, hauria hagut de dir que la meva arribada a Torrelles no s’havia pas caracteritzat per una abundància d’elements agradables i de troballes poètiques. De tot el que el dia m’havia ofert, només el paisatge, entrevist a penes des de l’autobús, m’havia interessat. Però el paisatge és l’única cosa que en aquest país no falla mai.»

El carrer Estret, Josep Pla, Edicions 62

 

 

També t'agradarà

Joseph Conrad

Me’l vaig quedar mirant, mut de sorpresa. El tenia davant, vestit de mil colors, com si hagués fugit d’una companyia de mims, entusiasta, fabulós. La

Llegir més »

John Kennedy Toole

Mentre Ignatius reflexionava sobre el plaer que aquell petit joc de beisbol proporcionava a la humanitat, els dos ulls tristos i àvids se li van

Llegir més »

Charles Darwin

15 de novembre. Quan es va aixecar el dia, Tahití va aparèixer a la vista, una illa que sempre serà un clàssic per al viatger

Llegir més »