I
Eren devers les onze del matí d’un dia assolellat de començaments de setembre. El sol ja havia escampat la boirina que, cada matí, embolcalla Barcelona com una vesta de gasa blanca i transparent. El carrer de les Tàpies, però, conservava la humitat de la nit que el sol no acabaria d’eixugar perquè els seus raigs no arribarien mai al seu trespol.
Rafaela va baixar, amb certes precaucions, les escales de la pensió en la qual tenia llogada una cambra, quasi a la cantonada del carrer de Sant Oleguer, i es va dirigir cap al carrer Nou de la Rambla que va seguir fins a sortir al passeig quasi enfront de la Plaça Reial. En sortir a la Rambla, l’esclat de sol li va fer aclucar els ulls i va pensar que es veuria obligada a abandonar aquell sol mediterrani i aquella ciutat que l’havia acollida al seu retorn de Fes, i també abans, quan amb Azucena havia viatjat al Marroc.
Va sacsar el cap per tal d’allunyar aquells pensaments, va aspirar una glopada d’aire fresc i es va aturar al costat d’un plataner per encendre una cigarreta. Estava derrotada, ho sabia, i en tota la nit no havia pogut dormir pensant en què podia fer en la seva situació.
Ella treballava a “L’estrella”, un establiment inclassificable entre bar, cabaret, restaurant o el que fos, a poques passes de la pensió en què vivia, al carrer de l’Om. Cantava, acompanyada al piano per un home, ja gran, que sempre portava encasquetada una gorra i que tenia els dits tacats de nicotina. El que Rafaela cobrava per cantar en aquell lloc amb prou feines arribava per a poder viure. Però ara, ni allò no tenia. El vespre abans, l’amo d’aquell antre, amb una llosca apagada penjant dels llavis, com sempre, li havia fet saber que la seva feina, allà, s’havia acabat.
Sabia que havia de prendre una decisió i l’única opció que tenia, després d’haver-ho pensat molt, era de retornar al seu Lugo natal. Sabia que no podia esperar res del seu pare ―a qui ni tan sols volia veure―, però la seva mare sí que l’ajudaria en tot el que ella, Rafaela, li demanés.
Amb la cigarreta encesa als llavis, caminava, Rambla amunt, sense anar precisament a cap lloc. Igual hauria pogut caminar en direcció al port, però, sense posar-hi esment, en sortir a la Rambla havia tombat a l’esquerra, qui sap si per esquivar els raigs de sol que li feien mal als ulls i que, ara, li comunicaven una agradable escalfor a l’esquena.
Un cadàver desconcertant, Josep Mª Palau i Camps, Editorial Moll
