«He de dir que a primeries vaig intentar d’oblidar-la ocupant-me en diverses tasques, pròpies de la condició de religiós, com ara visitar malalts, socórrer vells desvalguts, recollir menjar per als xiquets pobres, i també imposant-me rigorosos dejunis, a fi que em refrenassen la lascívia de la carn. Però les ganes, l’anhel d’estar amb Constança retornava a mi com un amic lleial, insistent, abrusador.
Capficat en els dubtes que turmentaven la meua pensa i feien que em debatés, interiorment, entre el deure i el desig, van passar dues llargues setmanes abans de que concertàs una trobada, ja que no acabava de decidir-me. Malgrat que, solament de pensar que podria estar amb ella, el meu cos se m’encenia com un matoll d’herba seca, amb un foc que em recremava per dintre.
Al capdavall, però, i com sol ocórrer tantes vegades, les bones intencions van esfondrar-se davant de la feblesa de la carn humana.
Vaig decidir-me per un dimarts, a primeries d’agost, en què Constança m’havia fet saber, mitjançant una lletra que va dur-me Calixt, un seu vell servent, que el marit estaria ocupat de guaites durant tot el dia a la torre de Santa Caterina, des de ben matí fins a ben entrat el vespre, i que ens podríem veure al molí del Roll, prop de Foios, l’ama del qual ja estava sobre avís. També va explicar-me que ja ho havia disposat tot, amb discreta diligència, Emerenciana. I que un batxiller de Filosofia, amb referències de discret i de nom de fonts Marc, que m’esperaria al cantó del carrer del Pes de la Farina, prop de la plaça de la Seu, ben enjorn, per a menar-m’hi.
La vespra de la nostra vedada cita, abans de retirar-me a dormir, aní a parlar amb el prior. Vaig demanar-li llicència de dos o tres dies, els que ell disposàs, dient-li que la meua família havia tingut notícies de Morvedre en què ens deien que la meua germana Marianna, casada en aquella ciutat, estava bastant greu, del sobrepart d’un xiquet setmesó, sense poder moure ni peus ni mans, en perill de mort, que els metges només li donaven dies de vida. I que la meua mare volia que hi anàs, ja que ella no podia córrer al costat de la filla, perquè estava impedida al llit, i solament confiava en mi.
També vaig contar-li, a fi de commoure’l més, que Marianneta era, de tots els meu germans, a qui més estimava, ja que sempre havia estat delicada i tots ens havíem abocat a ella. Que feia quasi cinc anys que no la veia ―i en això no li mentia― i , per tant, m’urgia anar a visitar-la. Encara més: en una ocasió li havia jurat per carta, posant per testimoni un quadret de la Mare de Déu del Pòpul, que si tenia mal part m’avisarien per combregar-la, o administrar-li, jo mateix, si feia el cas, el sant sagrament de l’extremunció.»
El mut de la campana, Josep Lozano, L’Eclèctica, Bromera
