Mentre Ignatius reflexionava sobre el plaer que aquell petit joc de beisbol proporcionava a la humanitat, els dos ulls tristos i àvids se li van acostar per entre la gent cap a ell entre la multitud com a dos torpedes que es dirigissin de dret cap a un petroler desprevingut. El policia va clavar una estrebada a la bossa on l’Ignatius portava les partitures.
—¿Em pot ensenyar algun document d’identitat, sisplau? —li va demanar el policia, amb una veu que delatava el desig que l’Ignatius no es pogués identificar formalment.
—¿Perdó? —L’Ignatius va baixar la vista cap a la placa de la gorra blava—. Vostè qui és?
—¿M’ensenya el permís de conduir, sisplau?
—No condueixo. Faci el favor d’anar-se’n; estic esperant la meva mare.
—¿Què és això que li penja de la bossa?
—¿Què vol que sigui, idiota? És una corda per al meu llaüt.
—¿Què és això? —El policia es va enretirar una mica—. ¿Vostè és d’aquí?
—¿El cos de policia no té altra feina que venir a emprenyar-me quan aquesta ciutat és la descarada capital del vici del món civilitzat? —va bramar l’Ignatius, prou alt perquè el sentís tota la gent que hi havia davant dels grans magatzems—. Aquesta ciutat és famosa pels seus jugadors, prostitutes, exhibicionistes, anticrists, alcohòlics, sodomites, drogoaddictes, feixistes, onanistes, autors pornogràfics, estafadors, meuques, pixacantonades i lesbianes, tots molt ben protegits gràcies als suborns. Si té un moment estic disposat a analitzar el problema de la delinqüència amb vostè, però no s’equivoqui ficant-se amb mi.
El policia va engrapar l’Ignatius pel braç i va rebre un cop de partitures a la gorra. La corda oscil·lant del llaüt li va picar l’orella.
—Vigili —va dir el policia.
—Vostè s’ho ha buscat! —va exclamar l’Ignatius, veient que es començava a formar una rotllana de compradors encuriosits.
A dintre del D.H. Holmes, la senyora Reilly era a la pastisseria aixafant la seva pitrera maternal contra la vitrina de pastes de coco. Amb un dels dits, encetats d’anys i anys de rentar els gegantins calçotets esgrogueïts del seu fill, va picar a la vitrina per cridar l’atenció de la dependenta.
—Hola, Inez —va dir la senyora Reilly amb aquell accent que al sud de Nova Jersey només se sent a Nova Orleans, aquella Hoboken a tocar del golf de Mèxic—. Ep que sóc aquí.
—Hola, ¿què tal? —va demanar la Inez—. ¿Com està, guapa?
—No gaire fina —va respondre la senyora Reilly amb sinceritat.
—Vaja. —La Inez es va arrepenjar a la vitrina i va deixar de pensar en les pastes que havia de servir—. Jo tampoc estic gaire fina. Els peus em fan la vida impossible.
—Ui, tant de bo jo tingués aquesta sort. Jo tinc arturosis al colze.
—Què em diu ara! —va exclamar la senyora Inez amb compassió sincera—. El meu pobre pare també en té. El fem banyar-se en una banyera d’aigua bullint.
—El meu fill es passa tot el dia a la banyera. Ja casi no puc entrar al quarto de bany.
—Em pensava que era casat, reina.
—¿L’Ignatius? Pots comptar —va dir la senyora Reilly amb tristesa—. Maca, ¿que em podries posar unes quantes pastes de coco?
—Doncs jo convençuda que m’havia dit que era casat —va dir la Inez mentre anava ficant les pastes en una capsa.
—No té ni xicota. L’amiga que tenia va tocar el dos.
—Encara hi és a temps.
—Esperem —va dir amb indiferència la senyora Reilly—. Ah, ¿em posaràs també mitja dotzena de pastes de vi? L’Ignatius es posa insuportable si ens quedem sense pastes.
—Li agrada la pastisseria, al seua fill, ¿eh?
—Ai, Déu meu, aquest colze m’està matant— va respondre la senyora Reilly.
Al mig de la rotllana que s’havia aplegat davant dels grans magatzems l’Ignatius brandava amb violència la gorra de caçador, com un botó verd en una roda de gent.
—M’adreçaré a l’alcalde —deia a crits l’Ignatius.
—Deixi aquest pobre noi en pau —va dir una veu enmig de la gent.
—Vagi a detindre les noies que fan estriptis a Bourbon Street —va afegir un senyor gran—. Està esperant la seva mare.
—Gràcies —va dir l’Ignatius amb altivesa—. Espero que tots donaran testimoni d’aquest abús.
—Vingui amb mi —va dir el policia a l’Ignatius amb una confiança que anava a menys. La rotllana de gent començava a convertir-se en una turba, i no es veia cap guàrdia de trànsit pels voltants—. Acompanyi’m a comissaria.
—Un bon nano ja no pot ni esperar la seva mare davant del D.H. Holmes. —Tornava a ser el senyor gran—. Sembla mentida: la ciutat ja no és el que era. Això són els comunistes.
—¿Que m’està dient comunista? —Va demanar el policia al senyor gran mentre intentava esquivar una nova fuetada de la corda del llaüt—. Vostè també vindrà. Un altre dia vigilarà més a qui diu comunista.
—No em pot detindre —va exclamar el senyor gran—. Sóc soci del Club de Jubilats, que rep una subvenció del Departament de Benestar Social de Nova Orleans.
—Deixa aquest avi en pau, poli corrupte! —Va cridar una dona—. Segur que té néts.
—Sí que en tinc —va dir el senyor gran—. En tinc sis, tots estudiant amb les monges; i tots són ben eixerits.
Per sobre els caps de la gent l’Ignatius va veure que la seva mare sortia caminant a poc a poc del vestíbul dels grans magatzems carregant els articles de pastisseria com si a dintre de les capses hi portés ciment.
—Mare! —va dir alt—. Arribes just a temps. M’han detingut.
Obrint-se pas entre la gent, la senyora Reilly va dir:
—Ignatius! ¿Què passa? ¿Què has fet aquesta vegada? Ep, tregui les mans de sobre el meu noi!
—Però si no el toco, senyora —va dir el policia—. ¿És fill seu?
La senyora Reilly va arrencar de les mans de l’Ignatius la corda de llaüt, que no parava de fimbrar.
—És clar que sóc fill seu —va dir l’Ignatius—. ¿Que no veu quina estimació em té?
—La mare estima el seu noi —va dir el senyor gran.
—¿Què li vol fer al meu pobre nen? —va demanar la senyora Reilly al policia. L’Ignatius va acariciar els cabells tenyits de la seva mare amb una de les seves manasses— ¿Creu que s’ha de dedicar a detindre nanos innocents amb tota la gent que corre per la ciutat? Se’l volen emportar quan només estava esperant la seva mare.
—Això és un cas que ni fet expressament per a la Unió per les Llibertats Civils —va observar l’Ignatius, sostenint amb una mà l’espatlla caiguda de la seva mare—. Hem de localitzar la Myrna Minkoff, el meu amor perdut. Ella hi entén, en aquestes coses.
Una confabulació d’imbècils, John Kennedy Toole, Anagrama traducció de Xavier Pàmies
