«Sueca, 13 d’abril de 1962
Benvolgut Pla:
Moltes gràcies per la vostra carta i per les vostres intencions. No sé si, en realitat, sóc més polític que escriptor: en tot cas, seria un polític sense clientela! Però, bromes a part, estic persuadit que, ara i ací, jo no podia fer sinó el que faig. Que no és massa, sigui dit de passada. S’hi podria fer més, molt més. Aquest tros de país on visc, passa actualment per una etapa bastant propícia a una “presa de consciència”, que repercutiria favorablement en el seu futur. De més a més, comencem a comptar amb gent útil: jove i encara inexperta, però útil. De tota manera, ens falten mitjans: mitjans econòmics, no cal dir-ho. Això últim és ben trist. I ben comprensible, d’altra banda.
Dic “comprensible”, perquè la societat valenciana és, a hores d’ara, una societat plenament desarticulada. Espero que, dins d’unes setmanes, podré enviar-vos un exemplar de Nosaltres, els valencians, un llibre en el qual tracto d’explicar el com i el perquè d’aquesta situació. Hi trobareu, sens dubte, elements que us ajudaran a contestar-vos les preguntes que em feu en la vostra carta. Potser, de tots ells, el més important és que ‒ho hem de reconèixer, si més no, en la intimitat‒ el País Valencià és un país pràcticament “subdesenvolupat”. O si ho preferiu: un país que ha trobat la manera de viure en una economia agrària, precapitalista, i de viure-hi amb una certa comoditat. En una paraula: no hi ha hagut ni hi ha una burgesia, en el sentit correcte de la paraula. La gran massa dels kulaks benestants mai no ha estat capaç de veure clar.
Us demaneu com els valencians, exportadors, podien lligar-se políticament amb els cerealistes castellans, proteccionistes. La realitat és que, sempre, els valencians ha fet política “sucursalista”. Pràcticament, mai no hi ha hagut partits “formals” que representessin els interessos vius de la regió. Aquí hi ha hagut carlins, republicans, monàrquics, dretes, esquerres, tot el que vulgueu: però com a “dependències” de Madrid. El caciquisme del segle passat tenia camp lliure i fermes arrels en el nostre món rural. La ciutat era republicana: blasquista. Però políticament Blasco era un home buit, de la més absoluta buidor. D’altra banda, el blasquisme no enquadrava sinó en una mida insignificant la gent vinculada a l’exportació. Quan el problema proteccionisme-lliure-canvisme era una qüestió candent, els parlamentaris que representaven les comarques valencianes no van intervenir-hi com a tals, sinó com els obligava la seva disciplina de partit. » (…). Fragment de: Joan Fuster a Josep Pla, pàgines 117-119.
Correspondència, Joan Fuster, 3 i 4
