Un home molt mal carat s’estava dret a la cantonada d’O’Donnell Bridge esperant el petit tramvia de Sandymount perquè el portés a casa. Estava ple de ràbia continguda i de ganes de revenja. Se sentia humiliat i insatisfet; no se sentia borratxo; i només li quedaven dos penics a la butxaca. Ho maleïa tot. Se l’havia jugada a l’oficina, empenyorat el rellotge, gastat tots els diners; i ni tan sols s’havia emborratxat. Començà a tenir set altra vegada i es delia per tornar a la calda empudegada de la taverna. Havia perdut la reputació d’home fort, després de ser vençut dues vegades per un simple xicot. Tenia el cor inflat de fúria i, quan va pensar en la dona del gran barret que l’havia fregat i li havia dit «¡Perdó!» la fúria gairebé l’ofegava.
El tramvia el deixà a Shelbourne Road i menà el cossarrot seguint l’ombra del mur de la caserna. No podia sofrir tornar a casa. Quan va entrar per la porta costera va trobar la cuina buida i el foc de la cuina gairebé apagat. Va braolar a l’ull de l’escala:
‒¡Ada! ¡Ada!
La seva dona era una persona menuda i de faccions anguloses que maltractava el marit quan estava sobri i en patia els mals tractes quan anava borratxo. Tenien cinc fills. Un marrec va baixar les escales corrents.
‒¿Qui és? ‒va dir l’home, escodrinyant la fosca.
‒Jo, papa.
‒¿Qui ets¿ ¿El Charlie?
‒No, papa, el Tom.
‒¿On és ta mare?
‒És a l’església.
‒Molt bé… ¿Ha pensat a deixar-me alguna cosa per sopar?
‒Sí, papa, jo…
‒Encén el llum. ¿Què vol dir això d’estar a les fosques? ¿Què són al llit els altres nens?
L’home s’assegué feixugament en una de les cadires mentre el marrec encenia el llum. Va començar a imitar l’accent desinflat del seu fill, dient mig per a si mateix: «¡A l’església, a l’església, si és servit!» Quan el llum va estar encès va donar un cop de puny i cridà:
‒¿Què tinc de sopar?
‒Vaig a… fer-lo, papa ‒digué el nen.
L’home s’alçà d’un bot furiosament i va assenyalar el foc.
‒¡Amb aquest foc! ¡Has deixat apagar el foc! Com hi ha Déu que t’ensenyaré a fer-ho una altra vegada.
Va fer un pas cap a la porta i va agafar el gaiato que hi havia darrere.
Dublinesos, “Contrapartides”, James Joyce, traducció de Joaquim Mallafrè, Editorial Proa.
