“L’Hug va recordar la promesa que havia fet a la seva mare, que no es faria a la mar, i ara veia la platja de Barcelona cada cop més petita mentre el llegut capcinejava violentament contra un mar encrespat. Era el mes de novembre del 1410, un mal mes per embarcar-se, ni que fos en una nau de cabotatge amb destinació a València. En una com aquella s’hauria d’haver escapat amb la Dolça feia molts anys, i la seva vida hauria estat diferent. La proa del llagut semblava que apuntés cap al cel gris i tot seguit s’enfonsava entre dues onades disposades a engolir-lo. L’Hug es va haver d’agafar fort a una corda per no sortir disparat. Amb tot, va acabar xop. Llavors va aguaitar el borni, blanc, moll com ell, tremolós. El seu pare era allà, sota les aigües, va pensar l’Hug, un gran mariner. Sense deixar la corda, es va redreçar al costat de la borda i va xiular la cançó que ell entonava quan arribava a casa, la mateixa que emprava per cridar l’Arsenda al convent. Una altra onada va envestir el llagut. L’Hug va aguantar dret, ferm. Llavors va donar una altra ullada al borni, que vomitava sobre els seus peus.
Al final havia accedit a viatjar amb el borni, per bé que el comte no s’havia plantejat mai cap altra possibilitat. Amb una celeritat inusitada, en Roger Puig va aconseguir que acceptessin l’Hug com a corredor de vins. Això, sumat a la seva condició d’antic boteller reial, l’acreditava prou per anar d’aquí cap allà, va assegurar el noble. L’Hug es va assabentar que en Jofre ja era mort, i per tant no hi va haver cap oposició per part dels cònsols de Mar perquè aquells homes el nomenessin corredor. No va tenir interès a saber què se n’havia fet de l’Eulàlia i les vinyes; el comte li va prometre una gran vinya a les seves terres el dia que el comte d’Urgell fos rei. Tot depenia del fet que Jaume d’Urgell arribés a ser coronat, com si ningú volgués pensar que podia no ser-ho. En un primer moment li van dir que viatjaria a Saragossa. Les notícies que arribaven d’aquella ciutat parlaven de grans baralles entre els dos bàndols: els uns a favor del comte d’Urgell i els altres a favor del pretendent francès. Lluites, batusses i assassinats se succeïen als carrers de la capital del regne d’Aragó i als pobles, grans o petits. En Roger Puig volia tenir-ne notícies de primera mà, de boca del seu criat, a qui ja havia confiat diverses cartes.”
Els hereus de la terra, Ildefonso Falcones, Ed. Penguin Random House. Traducció de Mireia Alegre i Immaculada Estany
