Malgrat el gust amarg de la repressió ―i més de tota repressió que té la ciutat com a marc―, aquell 23 d’abril de gràcia i sang va ser una Diada a l’alçada de les circumstàncies: Catalunya s’avançava a Europa, a l’Europa feia ben poc recuperada, en l’art suprem de menjar-se nens ben cuinats. Nens i senyores mòrbidament opulentes. Velletes convertides en una mena de pesca salada (excel·lent primer plat!) i sòlids executius de la línia blanca, suara reconvertits, en saborosos embotits a l’estil d’Osona. Si en d’altres indrets del món celebren cada 23 d’abril l’aniversari de la mort de Josep Pla, a Catalunya hom celebra l’aniversari de la mort de Miguel de Cervantes, escriptor que ho sabé tot sobre les fams cròniques, i a qui editors, llibreters i distribuïdors han dedicat una antologia de poemes a l’olla podrida antropoide, veritable obra mestra de reconstrucció gastronòmica. El llibre més venut del dia, segons totes les previsions, haurà estat una bella edició catalana de La cuina caníbal de Topor, narrador i dibuixant francès agut, autor d’aquest text tan suggerent, des del punt de vista literari, però tan imprecís pel que fa a les receptes.
La llegenda de Sant Jordi ―el cavaller de Capadòcia que lluita contra un drac menja-donzelles― va ser entesa, finalment, en tots els seues punts i comes: fins al punt que va tenir lloc al Saló que porta el nom del cavaller fantasmagòric, un homenatge institucional al drac, autèntic protagonista i heroi en un món on sobraven princeses i faltaven dracs decents, ben païts i degudament sindicats. Curiosament, tots els partits polítics de l’arc parlamentari, tractaren d’expulsar de les seves sigles i escuts les al·lusions a Sant Jordi. Fins i tot un restaurant dedicat a militars, anomenat de «Sant Jorge», va canviar de nom i es digué, en endavant, del «Tercio de Caballería».
L’Escola Massana, en connexió amb totes les escoles municipals d’art de Catalunya, va col·laborar efectivament en l’ensorrament d’un mite que havia fet tant furor a Catalunya: el Drac simbòlic va començar a presidir moltes corporacions locals. Algú va suggerir que el Drac podria ser la mascota per als Jocs Olímpics novament demanats per a les acaballes de la dècada feliç dels anys vint (del tercer mil·leni). En lloc del popular «Sant Jordi mata l’aranya», es féu popular l’eslògan de «l’aranya mata Sant Jordi». En tot cas, aquell dia el Drac va començar a ser el símbol recuperat de molts amors distints: com corrien els ciutadans a inscriure’s a cursos pràctics per aprendre a congelar i a cuinar carn humana! Amb quin nou amor es miraven els pares els seus tendres fillets; i els alcaldes com devoraven amb la mirada ―i se’ls omplia la boca de salivera!― i els funcionaris de plantilla, els funcionaris contractats; i les mestres, els seus alumnes; i els psiquiatres, els seus parents neuròtics. El precepte evangèlic de l’«Estimeu-vos els uns als altres», ho ungia tot de sentit eucarístic. Tots els ulls de la ciutat es clissaven simultanis: ara sí que enteníem allò de la doble lectura de la realitat. La proximitat dels Jocs de l’Amistat ―succedani dels no-concedits Jocs Olímpics― feia que s’escorressin de joia dietètica els comensals d’una ciutat que havien après a assaborir la carn de negre entatxonada amb alls de secà; el conill d’asiàtic a la xocolata fosca i canyella; els afrodisíacs peus de mulata senegalesa sense ossos, al foc lent de la brasa de carbó d’alzina, cuits a les herbes aromàtiques (la farigola nova de la darrera setmana d’abril), o els malucs de danès (homenatge a Andersen!), gratinats i regats, al darrer instant, amb un bon raig d’aiguardent gallec!
Ignasi Riera, Esposa al forn (amb cebes), Editorial Empúries
