Hostes narra com és la vida dels habitants de la pensió La Barxetana. El vell Anselm, qui ha hagut de renunciar a la seua professió de violoncel·lista; Joan, empresari tèxtil; Carme, la jove netejadora; Dolors, l’ama de la pensió i la seua filla Teresa. I no podem oblidar la gata Missi. Les seues vides transcorren rutinàries i avorrides fins que un fet trencà la tranquil·litat dels habitants de la pensió. I Missi serà testimoni del que hi va passar.
MOSTRA DEL TEXT
És que ja no es pot estar tranquil·la ni de nit. Però no em queixe, ací estic calenteta i tinc menjar, el que sobra, tot ho he de dir. Les persones pensen que els gats no tenim preferències, que ens hem d’adaptar als seus gustos, i ens llancen el que ells ja no volen, en un plat al terra, de qualsevol maneera, tot barrejat, sense presentació. Però, que hi puc fer? A vegades, quan m’hi atipe, furte alguna coseta que m’agrada molt, com ara formatge. Jo personalment no puc suportar el peix. I tots a donar-me peix. D’on s’han tret que als gats ens agrada el peix? Quan hem estat a la mar pescant? Si odiem l’aigua! Però, són els tòpics que passen de generació en generació en forma de saviesa popular. Doncs, a mi, els caps de peix cru, amb els ulls mig enfonsats, aquosos, mirant amb pena, els budells penjant com si fos la cua d’un estel em fan un fàstic increïble, però per no defraudar-los amague les restes on puc, i així contribuesc a continuar el tòpic. Però el formatge, blanet, on els meus ullals entren sense cap esforç i es desfà a la meua boca rasposa, m’encisa! I com ningú no s’imagina que em puga agradar una cosa així, furte tots els trossets que vull i mai no han sospitat de mi.
Sí, la veritat és que estic molt a gust ací. A vegades, algun hoste, amb fòbies infantils, m’odia, però són els menys. En general, aboquen en mi tot l’afecte que les persones, algunes bastant solitàries, no s’atreveixen a expressar als altres.
He de dir que jo no sóc una entusiasta de les persones, m’agrada que tinguen cura de mi, però això ja ho fa la mestressa, i Carme, que no sempre està fotent-me amb l’aspirador, la realitat és que em canvia les pedres brutes, perquè no suporte fer pis o caca amb les pedres brutes, i m’aguante tot el temps que calga fins que estiguen netes. Posar les potes dins de les pedres humides em dona esgarrifances. Ella ho sap, i com que té bon cor, cada dia quan arriba a la pensió m’ho canvia. Així és que, per què he d’arriscar-me a trobar-me amb un psicòpata enemic dels animals fent noves coneixences? Al llarg del dia m’estic en algun raconet. A l’hora de l’esmorzar, del dinar i del sopar, jo estic amagada dins de l’armari de planxar, a la panera de la roba neta que, fa molt bona oloreta. Tot això ho faig sense que ningú ho sàpia, perquè després vénen amb les dèries de les al·lèrgies i ximpleries semblants. I quan escampa la boira me’n vaig a la cadira de braços que hi ha vora del balcó. M’enrosque, em relaxe, si hi ha massa llum em tape els ulls amb la pota que em vinga bé, i a somniar, però jo no somnie amb ratolins. Una altra estupidesa dels humans. Els ratolins estan plens de pèls i la seua carn no m’agrada gens i jo somnie amb formatges immensos. I així, puc estar-hi hores i hores.
(Hostes és una novel·la col·lectiva escrita per Dolors Jimeno, Vicent Mateo, Pilar Monerri, Ismael Vallès i per mi.)
