Vaig ser un assassí infantil.
No vull dir un assassí d’infants, malgrat que això és una idea. Vull dir un infant assassí, és a dir, un assassí que resulta que és a la vegada un infant, o un infant que resulta que és un assassí. Trieu la manera de dir-ho. Quan Aristòtil assenyala que l’ésser humà és un animal racional, un ha de fer l’esforç de tirar el cos cap endavant, parar l’orella i escoltar en quina paraula posa l’èmfasi: animal racional, o animal racional? Quina de les dues coses soc jo? Assassí infantil, o assassí infantil? Vaig trigar anys a començar a escriure aquestes memòries, però ara que he començat, ara que s’han escrit aquestes paraules lletges, podria seguir escrivint per sempre. S’ha instal·lat dins meu una mena d’histèria tranquil·la i relliscosa. Us sorprendríeu, pel fet que sou persones normals, si sabéssiu quants anys, quants mesos i quants minuts horribles he trigat a escriure la primera línia que heu llegit en menys d’un segon: «Vaig ser un assassí infantil».
Creieu que és fàcil?
Deixeu-me que us expliqui la segona línia. Assassí d’infants és una «idea». Escric aquestes memòries en una habitació llogada, prou indigna i amb pudor d’escombraries, i a fora, al carrer, els infants juguen. Normal, com vosaltres i tots els que arriben per casualitat a llegir a aquestes paraules meves tan suades, la canalla fa soroll. La gent normal fa soroll. Així, al meu cap desesperat, corrupte i enteranyinat, el meu cap flàccid, mesquí, se li acut que aquests sorolls es podrien silenciar de la manera en què una vegada vaig silenciar algú altre. Ja comenceu a lluitar a i deixar-vos arrossegar per la vostra repugnància, oi que sí? Teniu la temptació de donar un cop d’ull al final del llibre per veure si l’últim capítol és una escena de la presó i un capellà em visita i jo el rebutjo estoicament o li abraço els genolls ple de coratge. Sí, esteu pensant a fer això. Si és així, també podria dir-vos que les meves memòries no acabaran d’una manera tan convenient; no queden arrodonides ni constretes pel meu destí en forma d’arquitectura novel·lística. Certament, no estan ben planificades. No tenen cap conclusió, sinó que van degotant, de la mateixa manera que comencen. Això és la vida. Les meves memòries no són una confessió i no són ficció per fer diners; són simplement… No tinc clar què són. Fins que no ho hagi escrit tot, no sabré ni què en penso.
Mireu com em tremolen les mans! No estic bé. Peso uns cent deu quilos i no em trobo bé, i si us digués quants anys tinc us allunyaríeu de mi amb cara de fàstic. Quants anys tinc? ¿Vaig deixar de créixer el dia que va passar «allò» ―adoneu-vos de l’astuta passivitat d’aquesta frase, com si no fos jo mateix el que hagués fet que passés «allò»―, o em vaig quedar congelat tal com era, i per fora se m’haguessin anat formant capes i més capes de greix? Escriure això és un treball tan ardu que m’he d’aturar i eixugar-me amb un mocador gros. Suo per tot arreu. I aquesta canalla sota la finestra! De totes maneres, em fa l’efecte que no fan per ser assassinats. La vida continua, cada cop més sorollosa a mesura que em torno més i més tranquil, i tota aquesta gent normal, sorollosa i sana que m’envolta continua pressionant, amb la boca plena de dents rient i els bíceps encantadors ben inflats. En el moment exacte en què finalment m’esclati el revestiment de l’estómac, hi haurà alguna criatura a la casa del costat canviant el dial de l’emissora de ràdio de «Weather Round-Up» de Bill Sharpe a «Top-Ten Jamboree», de Guy Prince.
Gent de diners, Joyce Carol Oates,traducció de Núria Busquet Molist, Lleonard Muntaner, Editor (2025)
