—És molt propi d’Oxford ‒vaig dir‒ començar el curs a la tardor.
Les fulles queien per tot arreu, sobre els empedrats, la grava i l’herba, i als jardins de les universitats el fum de les fogueres es barrejava amb la boirina que pujava del riu i passava arran de les parets de pedra grisa; l’enllosat era relliscós; i quan, l’un rere l’altre, s’encenien els llums de les finestres de tot al voltant del pati, la claror daurada de cada d’un es veia difusa i distant; noves siluetes amb toga nova passaven a l’hora del crepuscle sota les arcades, i el so familiar de les campanes evocava els records de tot un any.
L’atmosfera tardoral es va apoderar de tots dos, com si la vitalitat desfermada del juny s’hagués mort com els clavells de les finestres del meu allotjament, el perfum dels quals havia cedit el lloc al de la fullaraca humida que cremava en somort en un angle del pati.
Era el primer capvespre de diumenge del trimestre.
—Em sento ben bé com si tingués cent anys ‒va dir en Sebastian.
Havia arribat el vespre anterior, un dia abans que jo, i era el primer moment en què ens vèiem després d’haver-nos acomiadat al taxi.
—Ara a la tarda he rebut una estirada d’orelles de monsenyor Bell. És la que fa quatre d’ençà que he arribat: el meu tutor, el vicedegà, el senyor Samgras d’All Souls, i ara monsenyor Bell.
—¿Qui és aquest senyor Samgras d’All Souls?
—Res, un conegut de la mama. Tots m’han dit que el curs passat vaig començar malament, que m’he fet «notar» i que si no m’esmeno em podrien acabar expulsant. ¿Què has de fer per esmenar-te? Deus haver de fer-te membre de l’associació per la Lliga de les Nacions, llegir l’Iisis cada setmana, prendre el cafè al matí al cafè Cadena, fumar amb pipa, jugar a hoquei, anar a fer el te al Boar’s Hill, assistir a les conferències del Keble, anar amb bicicleta amb la cistella plena de llibretes, prendre xocolata desfeta al vespre i debatre sobre el sexe amb solemnitat. Ai, Charles! ¿Què ha canviat des del trimestre passat? Em sento molt vell.
—Jo em sento de mitjana edat. Això és infinitament pitjor. Em fa l’efecte que aquí ja hem tingut totes les diversions que podíem tenir.
Vam quedar en silenci a la claror de la llar de foc mentre s’anava fent de nit.
—L’Anthony Blanche ho ha deixat córrer.
—¿Com és?
—M’ha escrit. Es veu que ha llogat un pis a Munic; ha fet amistat amb un policia d’allà.
—El trobaré a faltar.
—Jo també, em sembla.
Vam tornar a quedar en silenci, i tan immòbils a la claror del foc que una persona que em va venir a veure es va quedar un moment al llindar de la porta i se’n va tornar a anar tot seguit pensant-se que no hi havia ningú.
—Això no és manera de començar un nou curs ‒va dir en Sebastian.
Al llarg de les setmanes següents, però, l’ambient fred i humit d’aquell trist capvespre d’octubre va persistir. Durant tot el trimestre i tot el curs, en Sebastian i jo vam fer una vida cada vegada més reclosa; i, com un fetitxe que primer s’oculta als missioners i després s’oblida, l’Aloysius, l’ós de peluix, va quedar abandonat sobre la calaixera de l’habitació d’en Sebastian.
Retorn a Brideshead, Evelyn Waugh, El cercle de Viena, traducció de Xavier Pàmies.
