«7 de maig
M’agrada molt el meu jardí. Ara hi soc, escrivint en l’encís del capvespre, interrompuda contínuament pels mosquits i per la temptació d’aturar-me a contemplar la meravella de les tendres fulles verdes acabades de banyar per una freda pluja. Hi ha dos mussols parats prop meu i mantenint una llarga conversa que gaudesc tant com el refinar dels rossinyols. El cavaller mussol parla i ella li contesta des del seu arbre una mica apartat, assentint bellament i completant el comentari del seu senyor, com correspon a una senyora mussol alemanya madura. Repeteixen el mateix una vegada i altra amb tal èmfasi que em fa la impressió que deuen estar dient quelcom desagradable de mi; però no em deixaré espantar pel sarcasme dels mussols.
Això no és un jardí, més bé és un espessorall. Ningú no ha viscut a la casa, i encara menys al jardí, en vint-i-cinc anys, i en un indret tant preciós i antic que la gent que hi pogué viure i que no ho va fer ―tot preferint els horrors d’un pis a la ciutat― deuen pertànyer al vast nombre de persones sense ulls ni orelles de les quals es compon principalment el món. I també sense nassos, malgrat que no sone bé; però la major part del meu gaudi de primavera és per l’olor de la terra mullada i de les gemmes tendres.
Em sent sempre feliç (a l’exterior, es comprèn, ja que a l’interior hi ha criats i mobles), però de maneres diferents, i la meua felicitat no se sembla en res a la meua felicitat d’estiu o de tardor, encara que no siga tan intensa, i van haver-hi dies del passat hivern en què vaig ballar d’alegria fora, al meu jardí congelat, malgrat els meus anys i els meus fills. Però ho vaig fer amagada darrere una tanca, respectant les consideracions degudes a la decència. »
Elizabeth and her german garden (1998), Elizabeth von Arnim
