El silenci trencat és una novel·la que mostra la vida social valenciana en un període que abasta des de finals del segle XIX fins a 1979, i la Guerra Civil i la postguerra només són presents en la mesura en què impliquen la vida de les persones. A través de 252 pàgines s’explica la història d’Eduard Fauquet, un empresari jubilat per una malaltia, que un dia veu una fotografia en un diari d’un indigent mort i la petició de la policia als ciutadans perquè informen si el coneixen, ja que ha mort a l’Hospital la Fe, de València, sense documentació i sense recobrar el coneixement.
MOSTRA DEL TEXT
“Eduard anà a la cambra, es va treure la jaqueta i la deixà a la cadira i també els pantalons. Va veure la caixeta embolicada amb paper brillant amb el penjoll i dubtà entre donar-li’l en aquell moment o esperar-se a la nit. Millor ara, decidí. La guardà a la butxaca dels pantalons que s’acabava de ficar i se n’anà a la cuina, però Emília ja no hi era. Agafà dues pomes en un plateret i se n’anà al taller. Guardà l’informe del metge dins del primer quadern de comptabilitat de l’empresa, que conservava com a record de com havia començat i fins on havia arribat, i el posà al prestatge de dalt.
Com cada dia, abans d’anar-se’n a dormir, Emília endreçava la casa, cada cosa havia d’estar al seu lloc. La cuina amb la pica neta, els coixins estovats, el tapet del menjador sense cap arruga i el fruiter al centre de la taula. No podia dormir si no estava la casa endreçada. Quan l’home o els fills li ho recriminaven, deixa-ho estar, demà acabaràs de rentar els plats o posar bé els coixins, ella sempre responia: «I si em muir aquesta nit? Demà vindrà la gent i es trobarà tot desastrat i pensarà que soc una deixada. Ni parlar-ne! Sempre ho endrece i, mira que si per un dia que no ho faig tots treuen la impressió que no soc bona mestressa? No. Només és cosa d’un moment». Així és que els de la família mai no li en deien res.
Quan Emília entrà a l’habitació, el seu home ja dormia. Fica la seua roba a l’armari i en agafar els pantalons va caure una caixeta embolicada amb un paper de color brillant. En principi no va saber què era. Quan l’agafà va veure que l’etiqueta era d’una joieria. Ja tenia clar el motiu pel qual no havia volgut Eduard que l’acompanyés. Per la salut no era. Tenia una altra dona. Es despullà, anà a la sala de bany i es rentà la cara i les dents. Es ficà al llit tota sorpresa de no sentir absolutament res pel descobriment que acabava de fer. Fins i tot se sentia millor que a la vesprada quan estava escoltant música i pensant sobre el que havia sigut la seua vida. L’observà com dormia. Tenia un gest de patiment al rostre. No estava relaxat. Fins i tot seria un descans que una altra dona se n’encarregués. Es trauria un gran pes de damunt. Què estaria somniant que tenia els llavis tan tensos? Havia compartit tants anys amb ell! S’havien casat quan ella tenia disset anys. La seua filla, als disset anys era una xiqueta i ella amb vint-i-un anys ja tenia tres fills. La vida et va enredant perquè no tingues temps per a pensar. Sort d’això. Si en fórem conscients pararíem bojos.” (p 74)
