Segons informacions recents de Rotterdam, aquesta ciutat sembla immersa en un estat de gran agitació filosòfica. En efecte, s’hi han produït fenòmens d’una naturalesa tan inesperada, tan inaudita, tan allunyada de les opinions corrents, que m’han convençut plenament que d’aquí a poc temps tot Europa estarà convulsada, la ciència física commocionada i la raó i l’astronomia s’estiraran dels cabells.
Sembla que el dia … de … (no sé del cert la data) una gernació es va congregar, per motius no especificats, a la gran plaça de la Borsa de l’agradable ciutat de Rotterdam. El dia era calorós, més que no és corrent en aquesta estació —gairebé no bufava ni un bri de vent—, i la multitud no s’amoïnava perquè la ruixessin breus xàfecs afables, caiguts de grans masses de núvols blancs que lliscaven amb profusió a la volta blava del firmament. Cap al migdia, però, es va percebre entre la concurrència un nerviosisme lleu però notori; van petar deu mil llengües i, tot seguit, deu mil rostres van encarar-se al cel, deu mil pipes queien alhora de les comissures de deu mil boques i un crit només comparable al rugit del Niàgara va ressonar llargament, fort i furiós, a tot Rotterdam i els voltants.
Aviat es va detectar l’origen d’aquest aldarull. De darrere l’enorme embalum d’un dels esmentats núvols de contorns definits, es va veure sorgir de mica en mica a l’espai obert del cel blau una substància estranya, heterogènia però aparentment sòlida, de forma tan curiosa i confecció tan capritxosa, que la munió de ciutadans robustos que la miraven bocabadats des de baix no se’n va fer gens el càrrec i va quedar extremadament admirada. ¿Què podia ser? En nom de tots els dimonis de Rotterdam, ¿què podia augurar? No ho sabia ningú, no s’ho imaginava ningú; ningú —ni tan sols el burgmestre Mynheer Superbus Von Underduk— no tenia la més petita
idea que pogués desvelar el misteri; així, com que no s’hi podia fer res més raonable, tothom, com un sol home, es va tornar a posar amb compte la pipa a la comissura de la boca i, amb un ull fix en el fenomen, va fumar, es va aturar, va bellugar-se i grunyir significativament, va tornar enrere, grunyir, aturar-se i a l’últim… va fumar de nou.
En l’endemig, però, l’objecte de tanta curiositat i la causa de tant fum descendia cada cop més a prop de la ciutat. En molt pocs minuts s’havia acostat prou perquè el poguessin discernir amb claredat. Feia l’efecte de ser… Sí! Era sens dubte una mena de globus; però com no se n’havia vist cap a Rotterdam. ¿Qui, pregunto, ha sentit mai a parlar d’un globus totalment elaborat amb diaris bruts? A Holanda ningú, no hi ha dubte; però en aquell moment, davant el nas de la gentada, o més ben dit a certa distància damunt aquest nas, es veia l’objecte en qüestió, compost —ho sé per les fonts més fidedignes— del material que ningú no havia pensat mai que es pogués aplicar a un propòsit similar. Era un insult magnífic al bon sentit dels burgesos de Rotterdam. (…)
L’aventura incomparable d’un tal HansPfaall, Edgard Allan Poe, Columna Edicions, traducció de Joan Solé
