15 de novembre. Quan es va aixecar el dia, Tahití va aparèixer a la vista, una illa que sempre serà un clàssic per al viatger dels Mars del Sud. De lluny, el seu aspecte no era gaire atractiu. La vegetació exuberant de les parts inferiors no es podia veure i, mentre els núvols passaven, els pics més alzinats i agrestes es mostraven al centre de l’illa. Tan aviat com vam ancorar a la badia de Matavai, vam ser envoltats de canoes. Per nosaltres era diumenge, però a Tahití era dilluns: si hagués estat al revés no hauríem rebut ni una sola visita, perquè el manament de no agafar la canoa en sàbat és obeït estrictament. Després de dinar vam desembarcar per gaudir de totes les delícies que produeixen les primeres impressions d’un país nou, i més encara en un lloc tan encantador com Tahití. Un munió d’homes, dones i nens es va aplegar a la memorable punta de Venus llestos per rebre’ns amb cares alegres i somrients. Ens van escortar fins a la casa d’en Mr. Wilson, el missioner de la zona, que va sortir a saludar-nos i ens va oferir una rebuda molt amistosa. Després de seure una estona a casa seva, ens vam separar per anar a fer un tomb, però hi vam tornar al vespre.
La zona cultivable no és gaire més que una franja del sòl al·luvial baix, acumulat a la base de les muntanyes i protegit de les onades del mar per un escull de corall que encercla tota la línia de costa. Entre aquesta i l’escull hi ha una extensió d’aigües tranquil·les, com les d’un llac, però on les canoes dels nadius poden singlar amb seguretat i els vaixells poden ancorar. Les terres baixes que arriben a la platja, feta de sorra de corall, estan cobertes per les formes més belles de vegetació de les regions intertropicals. Entre els bananers, els tarongers, cocoters i arbres del pa, hi ha espais desbrossats on s’hi cultiven nyams, moniatos, pinyes i canya de sucre. Fins i tot la malesa és una fruita importada, la guaiaba, que ha proliferat tant que s’ha tornat perniciosa com una mala herba. Al Brasil sovint havia admirat la bellesa vairada que oferia el contrast de bananes, palmeres i tarongers, i aquí també hi tenim l’arbre del pa, insigne per la seva fulla gran, lluent i molt digitada. És admirable observar boldrons d’arbres que projecten les branques com un roure anglès, carregats de fruits grans i d’allò més nutritius. Encara que poques vegades la utilitat d’un objecte pugui explicar els plaer de mirar-lo, en el cas d’aquests bells boscos saber que són tan productius sens dubte fa que el sentiment d’admiració s’incrementi. Els petits camins serpentejats, frescos i ombrejats, porten fins a cases disperses, els propietaris de les quals sempre ens ofereixen una recepció alegre i hospitalària.
El viatge del Beagle, Charles Darwin, Edicions del Cràter, traducció d’Oriol Ràfols Grifell
