«UN REDESCROBRIMENT
L’ANY 1986, PER UNS AVATARS CASUALS I ALIENS A LA MEUA ESPECIALITAT GEOGRÀFICA
―la imatge del monestir de Montserrat del flamenc A. van den Wijngaerde, que figurava en una col·lecció prou més àmplia, arribà a les meues mans―, em vaig assabentar de l’existència dels dibuixos valencians del mateix autor. Res no en sabíem, ni sembla que cap erudit valencià hagués topat ni per sort ni per desgràcia amb l’esmentada documentació pictòrica. Tanmateix, la data, 1563, a l’arrancada del Renaixement que succeïa l’esplendor burgesa de la València foral, era la més antiga pel que feia a unes ciutats i panorames que fins segles després no entrarien en els itineraris dels dibuixants o gravadors viatgers o indígenes.
No he d’amagar que, quan vaig rebre els fotogrames de l’Österreichische Nationalbibliothek de Viena, em vaig trasbalsar. Lupa a la mà, em vaig passar hores, dies, escorcollant, admirant, bocabadat, emocionat, colpit, excitat per la riquesa d’aquells monuments iconogràfics. ¿Com podia haver estat ocult quatre segles un tresor com aquell? Ignorat del tot, no ho era. El volum de dibuixos de la Biblioteca Nacional Austríaca ―que mescla originals de Wijngaerde i de Hoefnagel o altres― fou esmentat per primera vegada per l’erudit alemany Karl Justi el 1895 en una revista dedicada a la història de l’art; tanmateix, no hi reproduïa cap de les imatges corresponents al País Valencià. Si algun estudiós espanyol havia tingut accés a les panoràmiques d’Anthonie van den Wijngaerde, no féu esment mai de les que ací ens interessen.
[…]
Amb ulls actuals, l’itinerari wijngaerdià per terres valencianes, el trobem esquifit i tal volta apressat. Venia de Barcelona i passant per Tarragona i Tortosa, tot seguint el venerable camí meridià, arribà a Morvedre, on sojornaria uns dies ―no massa―. Entre València, l’Albufera i els entorns de la ciutat sí que hi degué consumir dies i setmanes, potser més. Entre apunts i consultes, pujades a cloquers i circumval·lacions, posar notes en net, el treball més conscienciós, bé pogué passar un mes o dos. ¿Ens en lliuraran algun dia els arxius alguna notícia? Perquè és indubtable que el pintor hagué de relacionar-se, si més no, amb erudits o funcionaris o guies o amics o estrangers com ell… La darrera circumstància valenciana, la tenim a Xàtiva, on ell mateix es retrata ―d’esquena, modestament― pintant a l’ombra d’un arbre (¿devia ser a l’estiu?) vora el camí de Santa Anna. A J. Piqueras li agradaria que R.M. de Viciana hagués estat l’informador o l’acompanyant del flamenc. No és impossible, ni deixa de ser una plausible idea. Nogensmenys, ¡quin abisme separa les rudes imatges de boix que el notari borrianenc publicaria el 1564 a la seua Crònica, d’estil del pintor! Si hagués arribat Wijngaerde a dibuixar Morella o Alacant res no tindrien en comú més que les muralles.»
Les vistes valencianes d’Anthonie van den Wijngaerde [1563], Vicenç M. Rosselló Verger et al, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, Generalitat Valenciana
