Era una nit de la tardor de 1913. Els viatgers havien partit dues hores de l’estació de Bône, on havien arribat d’Alger després d’una nit i un dia de viatge en les dures banquetes de tercera classe. A l’estació trobaren el vehicle i l’àrab per a portar-los a la propietat situada en un poble petit, a uns vint quilòmetres terra endins, i la gerència de la qual assumiria l’home. Els va portar temps carregar els baguls i alguns efectes, i després el camí en mal estat els va retardar encara més. L’àrab, com si sentís la inquietud del seu company, li digué:
‒No tingueu por. Aquí no hi ha bandolers.
‒N’hi ha a tot arreu ‒digué l’home‒. Però tinc el que cal. ‒I va atiar una mica més els seus cavalls.
‒Ja arribem ‒va dir.
Després d’una estona tornà a mirar la seua dona.
‒Encara et fa mal?
Ella li va somriure amb una estranya discreció i com si no patís.
‒Sí, molt.
Ell la mirava amb la mateixa seriositat. I la dona es disculpà novament.
‒No és res. Pot ser ha sigut el tren.
‒Mira ‒digué l’àrab‒, el poble.
En efecte, a l’esquerra del camí i una mica lluny es veien llums de Solferino enterbolides per la pluja.
‒Però tu segueix el camí de la dreta ‒digué l’àrab.
‒L´home hesità, es tornà cap a la seua dona.
‒Anem a la casa o al poble?
‒Oh!, a la casa, és millor.
Una mica més enllà la carreta girà a la dreta en direcció cap a la casa desconeguda que els esperava.
‒Un quilòmetre més ‒digué l’àrab.
‒Ja arribem ‒digué l’home adreçant-se a la seua dona.
La dona estava doblada en dos, la cara entre els braços.
‒Lucie ‒digué l’home.
La dona no es movia. L’home la tocà a la mà. Ella plorava en silenci. Ell cridà, separant les síl·labes i mimant les seues paraules:
‒Ara mateix vas a gitar-te. Jo aniré al doctor.
‒Sí. Ves a buscar el doctor. Crec que és el millor.
L’àrab els mirava sorprès.
‒Va a tenir un xiquet ‒digué l’home‒. Està el doctor en el poble?
‒Sí, vaig a buscar-lo si vols.
‒No, tu et quedes a la casa. Estigues atent. Jo aniré més ràpid. Té el doctor un cotxe o un cavall?
‒Té un cotxe ‒Després, l’àrab digué a la dona‒: Serà un xic, i guapo.
‒La dona li somrigué com si no entengués.
‒No oeix ‒digué l’home‒. A casa crida-li fort i fes gestos.
El vehicle rodà de sobte quasi sense fer soroll. El camí, més estret ara i cobert de tosca, corria al llarg de petits dipòsits darrere de les teulades dels quals es veien les primeres fileres de vinyars. Una forta olor a most els sortia a l’encontre. Deixaren enrere grans construccions de teulades elevades, i les rodes xafaren la torba d’una mena de pati sense arbres. L’àrab agafà sense dir res les regnes per a tirar-ne. Els cavalls es van aturar i un d’ells esbufegà. L’àrab senyalà amb la mà una caseta blanquejada de cal. Una parra s’enfilava al voltant d’un llum de petroli que penjava al centre de la peça, damunt d’una taula redona. L’home quasi no tingué temps de reconèixer una cuina encalcinada amb una aigüera de rajoles roges, un vell aparador i un calendari destenyit a la paret. Una escala revestida amb les mateixes rajoles roges pujava al pis de dalt.
Albert Camus, Le premier homme
Tot i aquests espectacles desacostumats, als nostres conciutadans els costava de comprendre què els passava. Hi havia sentiments comuns, com ara la separació o la por; però continuaven també posant en primer lloc les preocupacions personals. Ningú no havia acceptat encara la malaltia, realment. La majoria eren sensibles, més que res, a allò que pertorbava les seves rutines o afectava els seus interessos. N’estaven molestats o irritats, i això no són sentiments que puguin servir per a oposar-se a la pesta. La primera reacció, per exemple, va ser la de acusar l’administració.
La resposta del prefecte a les crítiques que tota la premsa recollia («¿No podria adoptar-se una atenuació de les mesures adoptades?») fou bastant imprevista. Fins aleshores, ni els diaris ni l’agència Ransdoc no havien rebut cap comunicació oficial de les estadístiques de la malaltia. Ara el prefecte les va anar comunicant cada dia a l’agència, tot demanant-li que en donés una notícia setmanal.
Tampoc davant d’allò no va ser immediata la reacció del públic. De fet, la notícia que a la tercera setmana de pesta hi havia hagut tres-cents dos morts, no deia res a la imaginació. D’una banda, potser no tots havien mort de la pesta. I de l’altra, ningú, a la ciutat, no sabia quanta gent mor cada setmana habitualment. La ciutat tenis dos-cents mil habitants. S’ignorava si aquella proporció de defuncions era normal. Mai no ens preocupem d’aquesta mena de precisions, a pesar de l’interès que ofereixen. En certa manera, el públic no tenia punts de comparació. Solament a la llarga, en constatar que les defuncions augmentaven, l’opinió va arribar a tenir consciència de la veritat. La cinquena setmana va donar tres-cents vint-i-un morts, i la sisena, tres-cents quaranta-cinc. Els augments, almenys, eren significatius. Però no prou grans perquè els nostres conciutadans no tinguessin, enmig de la seva inquietud, la convicció que es tractava d’un accident sens dubte desagradable, però, al cap i a la fi, temporal.
La pesta, Albert Camus, traducció de Joan Fuster, La butxaca
