Aquell mateix vespre, quan, a l’entrada de la casa, Bernat Rieux buscava les claus abans de pujar a la seva habitació, va veure sortir del fons obscur del corredor una rata enorme, de pelatge mullat i pas vacil·lant. L’animal s’aturà, va semblar que buscava l’equilibri, arrencà a córrer cap al doctor, va parar-se de nou, es rebolcà mentre feia un xiscle, i per fi va quedar estesa, traient sang pels morros, entreoberts. El doctor va contemplar-la un moment, i de seguida pujà a casa seva.
Però no pensava en la rata. Aquella sang vomitada el retornava a les seves cavil·lacions. La seva muller, malalta des de feia un any, se n’anava l’endemà a passar una temporada a la muntanya. Va trobar-la allitada a la seva cambra, com ell li havia recomanat. Així es preparava per a la fatiga del viatge. Somreia.
―Et trobo molt bé ―va dir.
El doctor mirava el rostre girat cap a ell dins la claror de capçalera. Per a Rieux, aquella cara, malgrat els seus trenta anys i els senyals de la malaltia, continuava essent la cara de la joventut, potser a causa del somriure que esborrava tot la resta.
―Dorm, si pots ―va dir-li―. La infermera vindrà a les onze, i jo us portaré al tren de migdia.
Va besar-li el front lleugerament humit. El somriure l’acompanyà fins a la porta.
L’endemà, 17 d’abril, a les vuit del matí, quan el doctor sortia, el porter va parar-lo i se li va queixar que alguns bromistes de mal gust haguessin deixat tres rates mortes al mig del corredor. Segurament les havien caçades amb grans rateres, perquè estaven plenes de sang. El porter s’havia estat una llarga estona a la porta, amb les rates agafades per les potes i esperant que els culpables es traïssin amb algun sarcasme. Però no havia passat res.
―Ah! ―deia Miquel―. Aquests, acabaré atrapant-los!
Intrigat, Rieux es va decidir a començar les visites pels barris extrems, on vivien els seus client més pobres. L’arreplega de les escombraries s’hi feia més tard, i l’auto, que corria al llarg dels carrers rectes i polsosos d’aquell barri, fregava els caixons de deixalles alineats al caire de la voravia. En un dels carrers que travessava, el doctor va comptar un dotzena de rates llençades sobre les deixes de llegums i els papers bruts.
Va trobar el seu primer malalt al llit, en una cambra que donava al carrer i que servia alhora de dormitori i de menjador. Era un vell espanyol, de rostre dur i desgastat. Tenia al davant, sobre la vànova, dues olles plenes de cigrons. En el moment que el doctor hi entrà, el malalt, mig incorporat al llit, es decantava cap enrere a fi de recobrar la seva pedregosa respiració de vell asmàtic. La seva dona portà una palangana.
―Què doctor? ―digué mentre li donaven la injecció―. Heu vist com surten?
―Sí ―va dir la dona―; el veí n’ha arreplegades tres.
El vell es fregà les mans.
―Surten, se’n veuen a tots els caixons d’escombraries. És la fam!
Rieux va poder comprovar de seguida que tot el barri parlava de les rates. En acabar les visites, se’n tornà a casa.
La pesta, Albert Camus, Edicions 62, traducció de Joan Fuster
