LA TAULETA PROUSTIANA
Un dia, sense saber d’on els ve el privilegi, els ulls de sempre hi veuen més enllà del que s’han acostumat a veure. No és un fet que puguis provocar, només et cal estar obert quan la visió t’assalta per sorpresa. Potser ho havia experimentat en comptades ocasions, però mai amb aquella rara nitidesa, ni amb tanta intensitat com en aquell matí de primavera.
Fa vint anys llargs que l’habitació gran de casa l’àvia havia deixat de ser el meu centre del món, quan hi vaig haver de pujar per alguna qüestió de tràmit, posem-hi una avaria que calia resoldre al terrat. En tot cas, sé que hi vaig entrar de pressa, amb ganes d’anar per feina.
La tauleta era al costat de la porta que donava al terrat, al mateix racó discret dels últims anys, on l’havia vista un munt de vegades sense fer-ne cas. Potser era que aquell matí la il·luminava la claror diàfana de després de la pluja. Potser era que, secretament, tenia ganes d’ensopegar amb alguna provocació que em despertés de la rutina. El cas és que la tauleta era allà, tan envellida i anodina com de costum, un moble sense cap valor per als brocanters.
A més, recordo que hi havia una pila de roba plegada i quatre revistes oblidades al prestatge de baix que li llevaven tota distinció. Mai no havia pretès ser bonica, ni cridar l’atenció. Només estava pensada per fer servei i guardar-hi quatre coses, amb l’avantatge de ser fàcilment traslladable amb dues mans. Era de fusta senzilla, amb una estructura que semblava de nyigui-nyogui; el tauler amb una superfície de tres pams per dos, amb la fusta partida per una escletxa de banda a banda. Les potes eren quadrades, de línies eixutes, sense cap mena de coqueteria. Hi havia dos calaixets minúsculs, amb els poms balders i a sota, un prestatge de fullola que feia panxa sense ni carregar-lo. El color natural s’havia renegrit amb el temps i perdia serradura pels corcs. Tan humil i discreta, i aquell matí em va deixar clavat al seu davant.
Què ens queda dels nostres, Isidre Grau, Editorial Trípode
