La dona del claustre
A Raymond Carver
Abans d’arribar a la plaça ja se sentia una forta remor que anava creixent i expandint-se com un globus metàl·lic. “Serà una performance”, pensà la dona i continuà caminant. En ultrapassar la cantonada, va veure un grup de persones amb samarretes uniformades que xiulaven amb força protestant contra el malbaratament dels diners públics en l’exposició. Els xiulets de colors llampants sortien de les seues boques com un apèndix. L’antic convent del segle XV estava farcit d’obres efímeres difícils de trobar-los una raó de ser. Art?, estri? Caminà trepitjant les paraules no comunicatives que Hannes Koch havia creat, Confessional installation l’havia denominada. Aguaità darrere de les cortines dels confessionaris sense entretenir-s’hi per esbrinar què volien. Passà per un terra movedís, Fractured, que Steven Swain havia somiat en un moment que li feia mandra moure’s. Un cambrer vestit de negre passà amb una safata amb pinxos de fruita. Hagué de seguir-lo per a aconseguir-ne un. Cireres, figues, pinya arrebossada de ratlladura de coco, mango… “Aigua? No, no en tenim, d’aigua! Cava, vi blanc, vi negre.” respongué amb un toc d’altivesa un altre cambrer-vestit-de-negre. Agafà una copa de cava. Feia una calor humida i la dona necessitava beure. En un banc s’asseia una vedet dels anys de les vedets. La dona del claustre la saludà. La vedet tenia les mamelles aixafades per una brusa blau-cel-polièster. Quan la vedet no actuava es tapava les mamelles que eren la raó de ser de la seua actuació i del seu èxit.
Era la quarta vegada que es topava amb una dona empeltada, amb els cabells espantats, meitat blanc, meitat negre. Lorand Hegi, Orland que és el mateix, actriu d’un director de cinema llunàtic, caminava recta, mirava al davant, sense veure. No li calia. A la porta del carrer s’arremolinà un grup. “Què passarà?”, pensà, però no li pagava la pena l’esforç d’esbrinar-ho. Al poc, va veure els filferros enfundats en uns pantalons elàstics negres que amb prou feines recollien la massa central del cos. “Ah, és la responsable de tot això”, pensà la dona indiferent i continuà entrant i sortint de sales sense aturar-s’hi a saludar la responsable. Un iglú amb matalassos de càmping, uns sofàs enfocats cap a una imatge d’un efeb viciós i esgotat, una sala nua amb un piano indefens i sis coixins damunt de dues estores amb forma de cacauet. El cant d’un ocell la va atraure cap a un claustre pintat de roig anglès, amb el pou al centre i quatre caminets que hi conduïen, formatge de quatre porcions farcit de flors conventuals. Departament de flors l’havien denominat els organitzadors i, amb esperit de déu, Naohiro Saki esmenava la natura clavant-hi columnes de carboni entre la vegetació del pati renaixentista, taques de fúcsia per les flors que allargassaven la seua agonia en tubs.
—Que en són, de boniques les flors! I que altes! Saps com es diuen?, preguntava una dona a la seua acompanyant.
—Vols dir que són naturals?, dubtà davant l’entusiasme de l’amiga.
—I, tant!, posa’t les ulleres, posa-te-les que sempre vas igual. Ja no tens edat d’anar presumint, sentencià l’altra, que sabia que qualsevol aclariment era inútil quan l’acompanyant havia tret una conclusió.
En un taulell de bar pop, un homenot gras amb barret d’escocès tallava lentament bocinets de pernil. La dona es va ficar a la cua per si de cas el podia tastar.
—Hola. Com va tot?
—Bé, bé. Ara ja està tot en marxa i estic més tranquil·la, però he patit molts nervis. Ha estat un autèntic desgavell. Fins fa poc no sabia si els catàlegs sortirien de la impremta a temps, si els convidats trobarien hotel, la vaga d’avions… En fi! Ja se sap! Al remat tot encaixa, però mai no t’ho acabes de creure.
—No hi ha tovallons, —respongué la dona a la xerrameca de l’organitzadora—, com penseu que ens hem de torcar les mans després de menjar la fruita?
—Un moment que diré que en porten, i desaparegué com ànima que du el dimoni.
Però els tovallons no van aparèixer. Un presentador de la televisió local amb el cap rapat i les mànigues de la jaqueta pujades fins als colzes, la saludà. No es coneixien de res, però havien coincidit en uns quants actes i tenien amics comuns. Unes visitantes s’aproparen al presentador:
—Un beset, home, que et veiem tots els dies i ets com de la família!
El presentador de la televisió local es deixà besar sense perdre el somriure ni expressar el que sentia. La dona, en veure un sofà lliure, abandonà el presentador. Per fi podia descansar el cul en un sofà! Havia pegat unes quantes voltes per tot el recinte i necessitava descansar. Descansar? Intentà trobar estabilitat damunt de les pilotes que farcien el tub de tela. Tot es movia. Quan s’aclofà tenia l’esquena cap endavant, la cama dreta estava en alt i l’esquerra baix… Però, malgrat l’estranya postura, intentà mantenir les maneres i la copa de cava.
Ara sí que podia tafanejar a gust. Com cavallets d’una sínia veia passar una vegada i una altra els mateixos personatges. De tant en tant alguna persona coneguda se li apropava i es deien frases ximples guarnides de ganyotes. “Les deu i mitja! Ja és hora de tornar”, es digué alhora que s’alçava amb dificultat del munt de pilotes. Havia estat una de les pitjors inauguracions on havia anat aquella setmana. “Quina merda de piscolabis! Què es pot esperar de gent tan estranya?, es recriminà. El que he de patir per a poder menjar!
Que més voldria ella que passar les vesprades asseguda al sofà de casa veient la televisió, però una esquifida pensió l’obligava a empassar-se totes les inauguracions per a estalviar-se els diners del sopar. En sortir al carrer les samarretes uniformades amb xiulets, ja no hi eren.
Maluy Benet
2n premi de Conta’m, Dona, Relats breus sobre la dona, Ajuntament de Catarroja. Guanyadors 2005-2006