Lawrence Durrell
«A Avinyó
Al principi, les dues torres de la portalada de l’Avinyó medieval, el Gog i el Magog de la seva vida cívica, va ser anomenades Quinquenparle i Quinquengrogne. Els ciutadans d’aquella Roma menor les travessaren dia i nit, de la mateixa manera que els records, les preguntes o les sensacions podrien passar pel cervell d’un papa adormit. Els batalls dels enormes campanars desafiaven el dimoni abominable amb el seu clamoreig estrepitós. Les vibracions estremidores s’escampaven als seu peus, i eixordaven els vianants. Era molt diferent quan sonava la campana d’alarma: feia un terrabastall que augmentava gradualment, com si fos un incendi forestal, o bé sonava com el brunzit animós d’abelles guerreres d’un escalfador d’aigua. Aquell home havia viscut tant de temps amb aquells sons històrics dins el cap, que ara, mig mort de fam, les sirenes d’alarma de la guerra li semblaven iguals. Després de la tremenda batussa que havia rebut ―fins a quedar inconscient―, l’havien llançat dins una cel·la humida de la fortalesa, i l’havien fermat a la paret amb tanta habilitat, que no podia ajeure’s completament, perquè li havien lligat el coll i els colzes a una anella subjectada a la paret. Finalment, Quatrefages s’havia submergit en un estar de benaventurada amnèsia, i tots els seus dolors i patiments s’havien mesclat en una angoixa aclaparadora que l’anestesiava. S’havia deixat caure en terra, amb el cap contra la paret, però la corda era massa curta intencionadament. Paradoxalment, la pressió sobre la caròtida li impedia perdre el sentit completament. Va sentir l’estrèpit sord dels vehicles militars que pujaven pel pendent cobert de grava i entraven a la plaça de la guarnició. Els pneumàtics van lliscar i els motors van rugir tot canviant de marxa. Per ell, era com si una llarga filera de caballers templaris cavalqués, a la llum dels brandons, cap a alguna aventura heroica; el polsimar dels cascs dels cavalls sobre la grava del pont llevadís els acomiadava. Una mena de visió, producte de la seva fatiga i del seu dolor, li permetia aprofundir en el tema principal de la seva vida: documentar-se sobre l’heretgia dels templaris, amb l’esperança de trobar indicis del parador del tresor probablement mític. Ara, havia caigut en mans d’una nova Inquisició, encara que el clergat actual duia vestits verds grisos i lluïa esvàstiques a manera d’insígnies i amulets. Amb ells, la mort havia arribat a la majoria d’edat. Així, aquell havia de ser el resultat de la seva llarga investigació… ésser torturat per a revelar secrets que no coneixia! Quan havia esclafit de riure, histèric de desesperació, li havien donat un cop de puny a la boca, i li havien fet empassar-se les dents. Però tot això va succeir molt més tard…»
Constance, Quintet d’Avinyó, Edicions Versal, SA, traducció de Víctor Compta
Un passeig sentimental per l’escola Les Carolines
«La nostra idea no era fer un llibre de dades, malgrat que n’hi ha, sinó recollir d’una forma senzilla, modesta i amb humor tot el que vam viure; alguns esdeveniments que foren molt significatius en les nostres vides, i també per a la resta de la societat, com l’acabament de la dictadura, la creació de l’escola activa valenciana, el naixement de la democràcia, el cooperativisme, els moviments de la renovació pedagògica, l’escola d’estiu, etc. És a dir. Tot el que vam passar des del 1972, any en què s’obrí el parvulari, a Benimàmet, fins que Chon i jo vam deixar Les Carolines. Alhora ens agradaria traslladar les idees que ens hi movíem, els nostres somnis, les nostres lluites com a ciutadanes i ciutadans d’un món que no ens agradava i com a persones preocupades i inquietes. La raó, entre d’altres, a l’hora de llançar-nos a escriure, ha estat que, mentre recordàvem les nostres peripècies, ens vam adonar que aquella etapa havia estat la que més empremta havia deixat en les nostres ànimes.
Un passeig sentimental per l’escola Les Carolines no és tampoc la història de Les Carolines, sinó la nostra visió, les nostres vivències. És la part que hi vam viure. El que hi recordem. No us estranyeu, doncs, si llegint us sembla que no és exactament el que vosaltres recordeu. Cadascú viu les coses de forma diferent i, a vegades, la memòria ens traeix. Per tant, el que no hi estiguen algunes persones o alguns fets, no ha sigut mala fe, només… mala memòria.
El llibre ha estat també una cosa viva i oberta que, sense variar la idea original, ha anat adaptant-se, ampliant-se amb tot els contactes que hem tingut. Per la qual cosa si aquest llibre pertany algú, no és només a les autores sinó a tots el qui hi han col·laborat, exalumnes, personal docent i no docent, companys, familiars, pares, i tots aquells que durant molts mesos han suportat amb estoica paciència la nostra insistència perquè contesten l’enquesta, proporcionant-nos material i records.
Un passeig sentimental per l’escola Les Carolines és el resultat de tot el que us hem explicat. A les vostres mans teniu un grapat d’esforços, il·lusions i hores de reunions. Esperem que en gaudiu llegint-lo i que trobeu una part de les vostres vides enganxades en alguna pàgina.
Us demanem benevolència amb les errades i us estaríem molt agraïdes si ens feu arribes les que en trobeu emplenant la pàgina que hi ha al final del llibre.
LES AUTORES»
Un passeig sentimental per l’escola Les carolines, Chon García-Sala i Maluy Benet
Elizabeth von Arnim
«7 de maig
M’agrada molt el meu jardí. Ara hi soc, escrivint en l’encís del capvespre, interrompuda contínuament pels mosquits i per la temptació d’aturar-me a contemplar la meravella de les tendres fulles verdes acabades de banyar per una freda pluja. Hi ha dos mussols parats prop meu i mantenint una llarga conversa que gaudesc tant com el refinar dels rossinyols. El cavaller mussol parla i ella li contesta des del seu arbre una mica apartat, assentint bellament i completant el comentari del seu senyor, com correspon a una senyora mussol alemanya madura. Repeteixen el mateix una vegada i altra amb tal èmfasi que em fa la impressió que deuen estar dient quelcom desagradable de mi; però no em deixaré espantar pel sarcasme dels mussols.
Això no és un jardí, més bé és un espessorall. Ningú no ha viscut a la casa, i encara menys al jardí, en vint-i-cinc anys, i en un indret tant preciós i antic que la gent que hi pogué viure i que no ho va fer ―tot preferint els horrors d’un pis a la ciutat― deuen pertànyer al vast nombre de persones sense ulls ni orelles de les quals es compon principalment el món. I també sense nassos, malgrat que no sone bé; però la major part del meu gaudi de primavera és per l’olor de la terra mullada i de les gemmes tendres.
Em sent sempre feliç (a l’exterior, es comprèn, ja que a l’interior hi ha criats i mobles), però de maneres diferents, i la meua felicitat no se sembla en res a la meua felicitat d’estiu o de tardor, encara que no siga tan intensa, i van haver-hi dies del passat hivern en què vaig ballar d’alegria fora, al meu jardí congelat, malgrat els meus anys i els meus fills. Però ho vaig fer amagada darrere una tanca, respectant les consideracions degudes a la decència. »
Elizabeth and her german garden (1998), Elizabeth von Arnim
Josep Pla
«Vaig arribar a la fonda mitja hora abans de l’hora de sopar. Poc després de la meva aparició, vaig adonar-me que la senyora sobre la qual requeia una part de la propietat del negoci sortia amb un cabàs a comprar el meu sopar. El repàs s’inicià amb una trista anxova, un tallet de mortadel·la i uns brins d’escarola; seguí una truita elaborada amb oli sentós i un bistec subtil i coriaci com una orella de gat; una galeta o dues per postres. El vi em semblà de baixa qualitat: un líquid merament industrial, d’una dolçor nefasta. Jo no he estat mai un tastafí, però tot plegat em semblà revoltant; i encara ho agreujà tot el fet de pensar que aquelles vitualles havien estat portades a corre-cuita, un moment abans, per la senyora de l’establiment. El repàs respongué a una concepció de la cuina inhospitalària i trista.
L’habitació em semblà adequada a penes per a dormir ―i encara considerant les coses amb molta benevolència. Arribava a Torrelles per estar-m’hi, potser per arrelar-m’hi, per exercir-hi una professió d’indubtable responsabilitat. Era indispensable ―una pretensió mínima― disposar d’un racó per a llegir, per a escriure, per a tenir-hi els meus llibres i les meves coses, per a desplegar-hi una vida aproximadament normal. Era impossible d’imaginar que es pogués exercir la veterinària a Torrelles des dels cafès de la població o divagant per places i carrers.
―Em podran posar sens dubte una taula a l’habitació… ―vaig dir amb un aire gairebé suplicant al propietari masculí.
―No sé pas si en trobarem cap… ―respongué l’amo amb un aire entre desmenjat i irònic.
―També, potser, haurem de veure d’arreglar aquest llum… ―vaig afegir.
―Què passa amb el llum?
―Ja ho veu. La bombeta és tan alta, la seva suspensió és tan llunyana, que en aquesta cambra és pràcticament impossible de llegir o d’escriure…
―Que no té la vista gaire bona, vostè?
―Sí senyor. Excel·lent. El que li dic, però, és que no perdríem res fent aquesta petita modificació. A més, hauríem de mirar de poder apagar el llum sense necessitat d’haver de saltar cada vegada del llit.
―Ui, ui, ui…! Vostè demana molt…
―I una cadira còmoda per seure, no la podrem tenir? És ben poca cosa, una cadira…
El propietari no tornà la resposta. La petició d’una cadira, la trobà tan estranya que féu una cara de sorpresa acusadíssima. Mentrestant s’arronsà imperceptiblement d’espatlles, dissimulant, com aquell qui no fa res.
Encara vaig tenir la ingenuïtat de preguntar-li si la casa disposava d’una banyera, una dutxa, d’un qualsevol procediment per a mantenir una mica d’higiene.
―Comprendrà… ―digué l’amo, una mica impacient―. Això és una fonda de gent que passa…
―¿Però vostè no accepta la possibilitat que algú s’hi quedi més d’una nit?
―A més, tot el que vostè pretén costarà car…
―Perdoni. No crec pas que fins ara hagi regatejat. ¿O és que ho he fet sense pensar-hi?
Li vaig explicar reiteradament el que feia al cas. Li vaig dir que jo era el nou veterinari de Torrelles, que la meva professió em portava a viure al poble una llarga temporada. Que si fos casat o hagués arribat amb la família no l’hauria pas molestat ni un moment, perquè hauria llogat una casa o un pis; però què, essent solter, el més adequat per a viure al poble era utilitzar la fonda, probablement. Vaig afegir que, malgrat la meua solteria, necessitava, com a mínim, disposar d’un racó habitable, per petit i modest que fos.
M’escoltà amb una atenció evident, però al capdavall vaig constatar que no havia pas arribat a despertar-li el més lleu interès professional ni a excitar-li cap fibra d’hostaler. Mentre parlava amb mi, devia tenir al cap altres negocis ―devia suposar que el que el feia viure era una cosa oposada a la seva comoditat i probablement al seu interès. Era un espècimen dels qui diuen que la seva professió els esclavitza. Em vaig trobar, en fi, amb un exemplar que no sol pas ésser rar en el país.
Vaig passar la nit com vaig poder. Si hagués volgut resumir la meva situació, hauria hagut de dir que la meva arribada a Torrelles no s’havia pas caracteritzat per una abundància d’elements agradables i de troballes poètiques. De tot el que el dia m’havia ofert, només el paisatge, entrevist a penes des de l’autobús, m’havia interessat. Però el paisatge és l’única cosa que en aquest país no falla mai.»
El carrer Estret, Josep Pla, Edicions 62
Joseph Conrad
Me’l vaig quedar mirant, mut de sorpresa. El tenia davant, vestit de mil colors, com si hagués fugit d’una companyia de mims, entusiasta, fabulós. La seva existència era incomprensible, inexplicable i d’allò més desconcertant. Era un problema irresoluble. Resultava inconcebible com s’ho havia fet per resistir, com s’ho havia fet per arribar tan lluny, com s’ho havia manegat per sobreviure; era sorprenent que no hagués desaparegut de seguida. «Em vaig anar obrint camí, cada vegada una mica més enllà», digué, «i encara una mica més enllà, … fins que m’hi havia endinsat tant que ara no sabria pas com tornar. Tant és. Tinc tot el temps del món. Vostè emportis Kurtz de pressa, de pressa». L’encanteri de la joventut embolcallava aquells parracs bigarrats, la seva indigència, la seva solitud, la desolació essencial del seu fútil vagareig. Durant mesos i durant anys, la seva vida no havia valgut res; i, malgrat tot, era allà, coratjós, instintivament viu, aparentment indestructible gràcies a la virtut de la seva joventut i la seva audàcia eixelebrada. Em seduí un sentiment semblant a l’admiració, a l’enveja. L’encanteri l’impulsava a tirar endavant, l’encanteri el mantenia indemne. De ben segur, l’única cosa que esperava de la selva, era espai per respirar i per continuar avançant. Només necessitava existir i anar endavant, arriscant-se tant com pogués i amb el màxim de privacions. Si mai l’esperit aventurer més pur, menys pràctic i menys calculador havia governat un ésser humà, era aquest jove apedaçat. Gairebé li envejava aquella flama modesta i límpida. Semblava haver-li consumit tot pensament egocèntric d’una manera tan absoluta que, mentre parlava, t’oblidaves que era ell, l’home que tenies davant dels ulls, qui ho havia viscut, tot allò. El que no li envejava era la devoció envers Kurtz, però. No hi havia reflexionat, Tal com li havia vingut, l’havia acceptada amb una mena de fatalisme entusiasta. He de dir que, per a mi, era la cosa més perillosa amb què s’havia topat fins aleshores.
Havien acabat junts inevitablement, com dos vaixells encalmats l’un al costat de l’altre, que finalment acaben tocant-se. M’imagino que Kurtz necessitava un oient, perquè una vegada que acampaven a la selva, s’havien passat la nit xerrant, o més ben dit, Kurtz s’havia passat la nit xerrant. «Vam parlar de tot», digué, transportat pel record. «Em vaig oblidar que existia això que s’anomena dormir. Aquella nit no va durar ni una hora. De tot, de tot!… De l’amor, també». «Ah!, Li va parlar de l’amor?, vaig fer, engrescat. «No és el que es pensa», cridà, gairebé amb passió. «De l’amor en general. Em va fer veure coses… coses…».
El cor de les tenebres, Joseph Conrad, Editorial Base
Traducció de Neus Bonilla
