Missi

 

Avui no compartiré cap fragment d’una novel·la que m’haja agradat. Avui vull contar-vos una història real. Un fragment, d’una història real i personal.
N’hi ha persones que estimem els animals. Altres que no els farien mal, pot ser que fins i tot els ajudarien. A alguns els fan nosa. Altres els ignoren. Per a mi, que he crescut a l’horta de València fins als deu anys, on n’hi havia gats i gossos, i aviram, i porcs i conills. No sé si ha estat tenir-los tan prop mentre creixia el que m’ha fet estimar-los i respectar-los. El primer gos que vaig tenir quan era petita fou un cadellet de gos de séquia. Va ser el meu confident, amic i el meu consol quan em sentia ferida de l’ànima, o sola. Després n’he tingut més de gossos, però quan es va morir l’últim, una gossa de nom Gypsy, una alumna em va regalar una gateta petita, perquè no estiguera tan trista jo enyorant la meua gossa. Per tal de no decebre-la, perquè jo no havia tingut mai un gat i no sabia com eren, la vaig agafar i mentre la portava al braç pel carrer cap a casa no va parar de miolar. Mai no li estaré prou agraïda a la meua alumna d’aquell regal que em va permetre descobrir un món que no és a la vista. Li vaig posar Nuti, en honor a la deessa egípcia Nut. Acabava de tornar d’un llarg viatge per Egipte, amb un grup d’amics, que voltàrem per tot el país al nostre aire. Llavors es podia fer. La Nuti em va descobrir aquell món ocult de què us parlava. El nom li esqueia d’allò més. Elegant, silenciosa, valenta, intel·ligent i afectuosa amb qui volia. Quan em mirava, em llegia l’ànima. Sabia com em sentia. Es posava prop de mi, o damunt de la meua faldada i el seu so suau, la seua escalfor i la seua mirada, em reconfortaven. No feien falta les paraules.

Després de Nuti en vingueren més gats i gates. Tots eren del carrer. Però tots dignes. Sabent-se importants. Eren ells els que triaven venir a viure amb mi. Malauradament, la vida del gat no és molt llarga, però, quan un es moria misteriosament n’apareixia un altre.

Fa uns anys es quedà només una gata que no m’havia triat com a ama. I m’odiava. Cosa que feia palesa sempre que podia. Ella era una gata que una veïna havia recollit de les escombraries quan era un cadell. I va créixer amb aquesta veïna, però un dia que tornàvem de la piscina de la urbanització Svieta (una nena ucraïnesa de la zona de Txernòbil que passava uns mesos a casa cada any), una amiga i jo la gata la va seguir i mai més gosà estar amb la família que l’havia recollida quan estava mig morta. Svieta va créixer, i deixà de venir a casa. La gata sempre volia estar a la cambra que havia usat Svieta i sempre m’odiava. Perquè no estiguera sola, la veterinària em va recomanar que adoptara un gatet per a fer-li companyia. Però es va equivocar de pam a pam, perquè des que Missi entrà a casa, petita, petita, Murka la va odiar. No la deixava apropar-se, ni estar al sofà. Vaig protegir-la de la Murka. Però jo crec, que malgrat els meus esforços, mai no va tenir el seu lloc la gateta.

Fa uns mesos Murka va morir i llavors Missi, després d’uns dies que estava estranya, va sentir-se a casa. Afectuosa, juganera, agosarada. Exploradora. Pujava als arbres, a les teulades. Tanmateix, continuava sent temorosa de les persones desconegudes perquè la visió no la té molt bé. Pot ser que això fera que no s’allunyara de casa. Ja vaig tenir l’experiència que em desapareguera un dels meus gats, Ulysses, i fou molt angoixant. Estigué fora quatre dies i n’estic segura que ho va fer per a castigar-me perquè jo me n’havia anat de vacances. En tornar jo del viatge, em va mirar amb odi, sortí per la porta i desaparegué. La buscàrem sense èxit, i una vesprada en què estava reunida la junta de la urbanització a ma casa, aparegué, em tornà a mirar amb odi i se n’anà a menjar. Mai més tornà a desaparèixer.

Dilluns a boqueta nit Missi era al descampat que n’hi ha a l’altra banda de la meua tanca del jardí de casa. Vaig tractar de convéncer-la que vinguera amb mi. A la nit els meus gats sempre he procurat que estiguen tancats a casa. Però no em va fer cas. Estava contenta observant les herbes i algun animalet. Li vaig ensenyar uns caramel·lets per a gats que sempre funcionen i ella s’apropa, moment en què l’agafe. Però aquella nit de lluna estranyament plena, tan prop que semblava que si estirava el braç podria tocar-la, el truc dels caramels no em va servir. Me’n vaig anar a dormir segura que tornaria quan es cansés d’observar les herbes. Tenia la gatera oberta i podia entrar a casa.
Vora les quatre de la matinada en vaig despertar i vaig baixar a veure si havia tornat. Però no hi era. De seguida vaig tenir la sensació que alguna cosa greu li havia passat. Des d’aleshores (27 de juliol de 2026), he seguit tots els consells que m’han donat. He seguit manuals de com trobar un animal perdut. La primera cosa informar a la policia, comunicar la desaparició a la clínica veterinària on vaig i on li feren la documentació i el microxip que està estipulat. “Vols que et fem un cartell perquè el pugues distribuir per les xarxes socials.” I en van fer un ben bonic. Els has d’imprimir i posar-los prop de casa. “Els gats no s’allunyen molt. Estarà espantada. Cada dia de bon matí i a la nit ves passant i cridant-la suau. Estarà en xoc. Apareixerà. Ànim”. Vaig avisar a altres veterinàries. “No et preocupes com porta microxip qualsevol que la trobe i la porte a la policia o a alguna veterinària pot llegir-lo i surten les teues dades. De seguida t’avisaran. I vas fent tot allò que et van dient, que llegeixes a internet. I cada vegada eixamples més la zona de cerca. I preguntes mentre ensenyes el cartell “L’has vista?” I gent que no coneixes et demanen que li envies al mòbil el cartell. I et consola. I et donen idees d’on pot estar amagada, perquè estarà espantada. A la nit et fa la impressió que la gatera s’ha obert. Però, no. O et despertes de matinada i en el silenci aclaparant la sents miolar. Baixes, surts al jardí, la crides. I no! Ha estat un ocell.
Hi ha qui et diu que són massa dies desapareguda, que ho deixes córrer. Que acceptes que no la tornaràs a veure perquè pot estar morta, o amb altra família. Altres persones t’encoratgen a continuar, que encara que tarden a tornar, trobaran el camí, però que són intel·ligents. I quan entres en internet, en les diferents plataformes n’hi ha tantes cares mirant-te des de la foto de la frase: Es busca. O trobada… I, encara que ja no pots més, continues buscant-la, i ampliant la zona, i telefonant a algun lloc que abans no havies vist. Una part de tu et diu. “Ja va bé. Deixa de patir. Accepta que no tornarà”. Però altra li respon. “Continua. Està en algun lloc perduda, desitjant tornar a casa. Tingues paciència”

Algú dirà, n’estic segura: Tant d’enrenou per un gat! Són ganes d’amargar-se la vida! Adopta’n un d’una protectora. Però la meua gata, o qualsevol persona que s’estime el seu animal, no és un drap que si el perds o es fa malbé, n’agafes un altre. És un membre de la teua família. Família que amb els anys ha anat minvant. Desapareixen avis, pares, oncles, amics. El buit cada vegada és més gran al voltant dels que fem anys pròxims a la línia de meta final que marquen les estadístiques. La generació de darrere té la seua vida, els seus problemes que els mengen el temps i els pensaments. Llavors, si quan tenia tanta gent al voltant els meus gats eren també família, ara que ja no queda família, Missi no és una gata. És la meua gata i jo la seua ama que no pensa abandonar-la.
En aquests dies, feixucs i difícils, m’he adonat d’una cosa. De com som els éssers humans. De la qualitat dels éssers humans. Jo tinc amics. Alguns, que ho són de fa molt temps. Amics nous, coneguts… persones desconegudes, veïns. I la circumstància que estic vivint, el fet concret: Desapareix Missi i jo ho comunique a les persones que estime, amics, per trobar consol, per compartir la meua pena, perquè no em siga tan feixuga. I la forma en què m’han respost algunes persones m’ha desconcertat. M’ha desmuntat i desorganitzat la idea que jo en tenia del concepte amistat. De la resposta d’algunes persones que jo incloïa en el cercle de bons i consolidats amics. Des de: “Quina llàstima!”, “Que la trobes prompte”, “Ho lamente”. I ràpidament passen a un altre tema. Tot això usant el WhatsApp perquè és més ràpid. I persones que no em coneixen de res m’han ajudat, animat, buscant, compartint el que saben. Fins i tot gent a qui he preguntat: Puc posar el cartell ací?, no sols m’han dit que sí, a més m’han demanat el cartell per a compartir-lo en els xats de la comunitat o dels amics.
Llavors en aquest moment, no sols estic trista perquè no trobe Missi. Estic trista també per què em pregunte: quins són realment els meus amics? Ha canviat el concepte de la paraula amic i no me n’he assabentat? Les comunicacions a través de les xarxes socials serveixen per a comunicar el que és realment important? Jo m’he tornat també tan insensible per a no adonar-me’n quan algú necessita una abraçada de consol? Després reflexione, i considere que, en part és cert que els xats, o altres vies per internet, són fredes, superficials i distants, però quan una persona t’estima, l’estimes, també s’hi pot enviar el caliu d’una abraçada sincera. Continuar preguntant-li com està? O Telefonar-li.
Continuaré buscant Missi amb l’esperança de no haver-la perdut per sempre. I a partir d’ara també sabré amb qui paga la pena compartir l’amistat.

Maluy

Gent de diners

Vaig ser un assassí infantil.

No vull dir un assassí d’infants, malgrat que això és una idea. Vull dir un infant assassí, és a dir, un assassí que resulta que és a la vegada un infant, o un infant que resulta que és un assassí. Trieu la manera de dir-ho. Quan Aristòtil assenyala que l’ésser humà és un animal racional, un ha de fer l’esforç de tirar el cos cap endavant, parar l’orella i escoltar en quina paraula posa l’èmfasi: animal racional, o animal racional?  Quina de les dues coses soc jo? Assassí infantil, o assassí infantil? Vaig trigar anys a començar a escriure aquestes memòries, però ara que he començat, ara que s’han escrit aquestes paraules lletges, podria seguir escrivint per sempre. S’ha instal·lat dins meu una mena d’histèria tranquil·la i relliscosa. Us sorprendríeu, pel fet que sou persones normals, si sabéssiu quants anys, quants mesos i quants minuts horribles he trigat a escriure la primera línia que heu llegit en menys d’un segon: «Vaig ser un assassí infantil».

Creieu que és fàcil?

Deixeu-me que us expliqui la segona línia. Assassí d’infants és una «idea». Escric aquestes memòries en una habitació llogada, prou indigna i amb pudor d’escombraries, i a fora, al carrer, els infants juguen. Normal, com vosaltres i tots els que arriben per casualitat a llegir a aquestes paraules meves tan suades, la canalla fa soroll. La gent normal fa soroll. Així, al meu cap desesperat, corrupte i enteranyinat, el meu cap flàccid, mesquí, se li acut que aquests sorolls es podrien silenciar de la manera en què una vegada vaig silenciar algú altre. Ja comenceu a lluitar a i deixar-vos arrossegar per la vostra repugnància,  oi que sí? Teniu la temptació de donar un cop d’ull al final del llibre per  veure si l’últim capítol és una escena de la presó i un capellà em visita i jo el rebutjo estoicament o li abraço els genolls ple de coratge. Sí, esteu pensant a fer això. Si és així, també podria dir-vos que les meves memòries no acabaran d’una manera tan convenient; no queden arrodonides ni constretes pel meu destí en forma d’arquitectura novel·lística. Certament, no estan ben planificades. No tenen cap conclusió, sinó que van degotant, de la mateixa manera que comencen. Això és la vida. Les meves memòries no són una confessió i no són ficció per fer diners; són simplement… No tinc clar què són. Fins que no ho hagi escrit tot, no sabré ni què en penso.

Mireu com em tremolen les mans! No estic bé. Peso uns cent deu quilos i no em trobo bé, i si us digués quants anys tinc us allunyaríeu  de mi amb cara de fàstic. Quants anys tinc? ¿Vaig deixar de créixer el dia que va passar «allò» ―adoneu-vos de l’astuta passivitat  d’aquesta frase, com si no fos jo mateix el que hagués fet que passés «allò»―, o em vaig quedar congelat tal com era, i per fora se m’haguessin anat formant capes i més capes de greix? Escriure això és un treball tan ardu que m’he d’aturar i eixugar-me amb un mocador gros. Suo per tot arreu. I aquesta canalla sota la finestra! De totes maneres, em fa l’efecte que no fan per ser assassinats. La vida continua, cada cop més sorollosa a mesura que em torno més i més tranquil, i tota aquesta gent normal, sorollosa i sana que m’envolta continua pressionant, amb la boca plena de dents rient i els bíceps encantadors ben inflats. En el moment exacte en què finalment m’esclati el revestiment de l’estómac, hi haurà alguna criatura a la casa del costat canviant el dial de l’emissora de ràdio de «Weather Round-Up» de Bill Sharpe a «Top-Ten Jamboree», de Guy Prince.

Gent de diners, Joyce Carol Oates,traducció de Núria Busquet Molist, Lleonard Muntaner, Editor (2025)

 

Evelyn Waugh

—És molt propi d’Oxford ‒vaig dir‒ començar el curs a la tardor.

Les fulles queien per tot arreu, sobre els empedrats, la grava i l’herba, i als jardins de les universitats el fum de les fogueres es barrejava amb la boirina que pujava del riu i passava arran de les parets de pedra grisa; l’enllosat era relliscós; i quan, l’un rere l’altre, s’encenien els llums de les finestres de tot al voltant del pati, la claror daurada de cada d’un es veia difusa i distant; noves siluetes amb toga nova passaven a l’hora del crepuscle sota les arcades, i el so familiar de les campanes evocava els records de tot un any.

L’atmosfera tardoral es va apoderar de tots dos, com si la vitalitat desfermada del juny s’hagués mort com els clavells de les finestres del meu allotjament, el perfum dels quals havia cedit el lloc al de la fullaraca humida que cremava en somort en un angle del pati.

Era el primer capvespre de diumenge del trimestre.

—Em sento ben bé com si tingués cent anys  ‒va dir en Sebastian.

Havia arribat el vespre anterior, un dia abans que jo, i era el primer moment en què ens vèiem després d’haver-nos acomiadat al taxi.

—Ara a la tarda he rebut una estirada d’orelles de monsenyor Bell. És la que fa quatre d’ençà que he arribat: el meu tutor, el vicedegà, el senyor Samgras d’All Souls, i ara monsenyor Bell.

—¿Qui és aquest senyor Samgras d’All Souls?

—Res, un conegut de la mama. Tots m’han dit que el curs passat vaig començar malament, que m’he fet «notar» i que si no m’esmeno em podrien acabar expulsant. ¿Què has de fer per esmenar-te? Deus haver de fer-te membre de l’associació per la Lliga de les Nacions, llegir l’Iisis cada setmana, prendre el cafè al matí al cafè Cadena, fumar amb pipa, jugar a hoquei, anar a fer el te al Boar’s Hill, assistir a les conferències del Keble, anar amb bicicleta amb la cistella plena de llibretes, prendre xocolata desfeta al vespre i debatre sobre el sexe amb solemnitat. Ai, Charles! ¿Què ha canviat des del trimestre passat? Em sento molt vell.

—Jo em sento de mitjana edat. Això és infinitament pitjor. Em fa l’efecte que aquí ja hem tingut totes les diversions que podíem tenir.

Vam quedar en silenci a la claror de la llar de foc mentre s’anava fent de nit.

—L’Anthony Blanche ho ha deixat córrer.

—¿Com és?

—M’ha escrit. Es veu que ha llogat un pis a Munic; ha fet amistat amb un policia d’allà.

—El trobaré a faltar.

—Jo també, em sembla.

Vam tornar a quedar en silenci, i tan immòbils a la claror del foc que una persona que em va venir a veure es va quedar un moment al llindar de la porta i se’n va tornar a anar tot seguit pensant-se que no hi havia ningú.

—Això no és manera de començar un nou curs ‒va dir en Sebastian.

Al llarg de les setmanes següents, però, l’ambient fred i humit d’aquell trist capvespre d’octubre va persistir. Durant tot el trimestre i tot el curs, en Sebastian i jo vam fer una vida cada vegada més reclosa; i, com un fetitxe que primer s’oculta als missioners i després s’oblida, l’Aloysius, l’ós de peluix, va quedar abandonat sobre la calaixera de l’habitació d’en Sebastian.

Retorn a Brideshead, Evelyn Waugh, El cercle de Viena, traducció de Xavier Pàmies.

 

Edgar Allan Poe

Segons informacions recents de Rotterdam, aquesta ciutat sembla immersa en un estat de gran agitació filosòfica. En efecte, s’hi han produït fenòmens d’una naturalesa tan inesperada, tan inaudita, tan allunyada de les opinions corrents, que m’han convençut plenament que d’aquí a poc temps tot Europa estarà convulsada, la ciència física commocionada i la raó i l’astronomia s’estiraran dels cabells.

Sembla que el dia … de … (no sé del cert la data) una gernació es va congregar, per motius no especificats, a la gran plaça de la Borsa de l’agradable ciutat de Rotterdam. El dia era calorós, més que no és corrent en aquesta estació —gairebé no bufava ni un bri de vent—, i la multitud no s’amoïnava perquè la ruixessin breus xàfecs afables, caiguts de grans masses de núvols blancs que lliscaven amb profusió a la volta blava del firmament. Cap al migdia, però, es va percebre entre la concurrència un nerviosisme lleu però notori; van petar deu mil llengües i, tot seguit, deu mil rostres van encarar-se al cel, deu mil pipes queien alhora de les comissures de deu mil boques i un crit només comparable al rugit del Niàgara va ressonar llargament, fort i furiós, a tot Rotterdam i els voltants.

Aviat es va detectar l’origen d’aquest aldarull. De darrere l’enorme embalum d’un dels esmentats núvols de contorns definits, es va veure sorgir de mica en mica a l’espai obert del cel blau una substància estranya, heterogènia però aparentment sòlida, de forma tan curiosa i confecció tan capritxosa, que la munió de ciutadans robustos que la miraven bocabadats des de baix no se’n va fer gens el càrrec i va quedar extremadament  admirada. ¿Què podia ser? En nom de tots els dimonis de Rotterdam, ¿què podia augurar? No ho sabia ningú, no s’ho imaginava ningú; ningú —ni tan sols el burgmestre Mynheer Superbus Von Underduk— no tenia la més petita

idea que pogués desvelar el misteri; així, com que no s’hi podia fer res més raonable, tothom, com un sol home, es va tornar a posar amb compte la pipa a la comissura de la boca i, amb un ull fix en el fenomen, va fumar, es va aturar, va bellugar-se i grunyir significativament, va tornar enrere, grunyir, aturar-se i a l’últim… va fumar de nou.

En l’endemig, però, l’objecte de tanta curiositat i la causa de tant fum descendia cada cop més a prop de la ciutat. En molt pocs minuts s’havia acostat prou perquè el poguessin discernir amb claredat. Feia l’efecte de ser… Sí! Era sens dubte una mena de globus; però com no se n’havia vist cap a Rotterdam. ¿Qui, pregunto, ha sentit mai a parlar d’un globus totalment elaborat amb diaris bruts? A Holanda ningú, no hi ha dubte; però en aquell moment, davant el nas de la gentada, o més ben dit a certa distància damunt aquest nas, es veia l’objecte en qüestió, compost —ho sé per les fonts més fidedignes— del material que ningú no havia pensat mai que es pogués aplicar a un propòsit similar. Era un insult magnífic al bon sentit dels burgesos de Rotterdam. (…)

L’aventura incomparable d’un tal HansPfaall, Edgard Allan Poe, Columna Edicions, traducció de Joan Solé