Joyce Carol Oates
En sentir l’esquellot, una trucada de sa mare, Patrick va interrompre en sec el seu passeig i va recórrer al trot els gairebé dos quilòmetres que el separaven de sa casa, amb Sedoso al seu costat, bleixant excitat, però aquesta vegada la broma era per a ell.
―Sent molestar-te, P.J, però Botó necessita que la vages a buscar a casa dels LaPorte. La pots portar a casa?
La mare parlava en to de disculpa, somrient, del desvergonyidament explotador tan seu a què cap dels seus fills podia resistir-se. Corinne Mulvaney fent el paper de persona atordida, indefensa i fins i tot imaginant-se a si mateixa d’aquesta manera, tan contrari a la seua veritable naturalesa que era tot eficiència. Ella estava finalitzant l’acabat d’un moble i no podia deixar-ho, esperava que ell ho comprengués, lamentava ingerir-se en el temps que ell dedicava a les seues coses després d’haver realitzat les tasques que li corresponien, i d’haver-les fet tan bé, i, bé, era un favor per a Botó, no?
―Emporta’t la Buick, rei. El pare ha sortit amb la camioneta. Pren, agafa-les… ‒Pescà les claus de la Buick a la butxaca de la seua tacada bata i se les va llançar amb inadequada alegria a Patrick, que la mirava feroçment amb tota la ironia adolescent que va poder reunir.
―Moltíssimes gràcies, mare ‒va dir, calant-se les ulleres al pont del nas‒, un viatge d’anada i tornada a Mt. Ephraim en diumenge. Just el que necessite.
Vint-i-dos quilòmetres, anada i tornada. No, gairebé vint-i-quatre, ja que els LaPorte vivien a l’altre extrem de la ciutat. Era un trajecte que ell feia cinc dies a la setmana, anar i tornar, normalment a l’autobús escolar.
De manera que havia conduït fins a Mt. Ephraim i recollit la seua germana, i sí, possiblement havia observat que passava alguna cosa. El somriure de Marianne va ser menys convincent que de costum, mostrava certa reticència a mirar-lo i, sens dubte, no va fer gala de la seua loquaç personalitat, una personalitat pura i profundament, i per a la ment superior de Patrick sovint exasperadament, femenina; però, la veritat, havia estat un alleugeriment per a ell no sentir parlar del ball i la festa i el seu acompanyant i la seua coneguda lletania d’amigues Trisha, Suzi, Bonnie, Merissa, com de «fantàstica» havia estat la decoració del gimnàs, l’«estupenda» que havia estat la banda local, «meravellosament bé» que s’ho havien passat tots. I l’honor que havia estat per a ella formar part de la cort de la Reina Valentine. Patrick, estudiant del darrer curs, no sentia el més mínim interés, ni tan sols des del punt de vista antropològic, per la frenètica, febril i sempre canviant vida social de cap dels seus companys de classe. Corinne potser estava una mica decebuda amb ell, amb prou feines sabia que el ball del dia de Sant Valentí havia estat la nit anterior fins que es va muntar tot l’enrenou al voltant de Marianne i el seu vestit nou, pare fent instantànies com de costum i apareixent la «parella» de Marianne ‒ Austin Weidman‒ abillat amb un vestit fosc que li donava aparença d’un director de funeral, el pobre i ganso, noi tímid, amb l’entrecella arrufada i gestos nerviosos, prou intel·ligent per haver estat amic de Patrick Mulvaney amb el temps, però no ho era. Simplement, Austin no impressionava Patrick i aquest li va somriure fredament, el va examinar amb una mirada. Per què? Perquè era la manera de fer de Patrick.
We Were the Mulvaneyss, Joyce Carol Oates, Editorial Lumen
Josep Mª Palau i Camps
I
Eren devers les onze del matí d’un dia assolellat de començaments de setembre. El sol ja havia escampat la boirina que, cada matí, embolcalla Barcelona com una vesta de gasa blanca i transparent. El carrer de les Tàpies, però, conservava la humitat de la nit que el sol no acabaria d’eixugar perquè els seus raigs no arribarien mai al seu trespol.
Rafaela va baixar, amb certes precaucions, les escales de la pensió en la qual tenia llogada una cambra, quasi a la cantonada del carrer de Sant Oleguer, i es va dirigir cap al carrer Nou de la Rambla que va seguir fins a sortir al passeig quasi enfront de la Plaça Reial. En sortir a la Rambla, l’esclat de sol li va fer aclucar els ulls i va pensar que es veuria obligada a abandonar aquell sol mediterrani i aquella ciutat que l’havia acollida al seu retorn de Fes, i també abans, quan amb Azucena havia viatjat al Marroc.
Va sacsar el cap per tal d’allunyar aquells pensaments, va aspirar una glopada d’aire fresc i es va aturar al costat d’un plataner per encendre una cigarreta. Estava derrotada, ho sabia, i en tota la nit no havia pogut dormir pensant en què podia fer en la seva situació.
Ella treballava a “L’estrella”, un establiment inclassificable entre bar, cabaret, restaurant o el que fos, a poques passes de la pensió en què vivia, al carrer de l’Om. Cantava, acompanyada al piano per un home, ja gran, que sempre portava encasquetada una gorra i que tenia els dits tacats de nicotina. El que Rafaela cobrava per cantar en aquell lloc amb prou feines arribava per a poder viure. Però ara, ni allò no tenia. El vespre abans, l’amo d’aquell antre, amb una llosca apagada penjant dels llavis, com sempre, li havia fet saber que la seva feina, allà, s’havia acabat.
Sabia que havia de prendre una decisió i l’única opció que tenia, després d’haver-ho pensat molt, era de retornar al seu Lugo natal. Sabia que no podia esperar res del seu pare ―a qui ni tan sols volia veure―, però la seva mare sí que l’ajudaria en tot el que ella, Rafaela, li demanés.
Amb la cigarreta encesa als llavis, caminava, Rambla amunt, sense anar precisament a cap lloc. Igual hauria pogut caminar en direcció al port, però, sense posar-hi esment, en sortir a la Rambla havia tombat a l’esquerra, qui sap si per esquivar els raigs de sol que li feien mal als ulls i que, ara, li comunicaven una agradable escalfor a l’esquena.
Un cadàver desconcertant, Josep Mª Palau i Camps, Editorial Moll
Don Quijote de la Mancha
[…]
Y, sin querer cansarse más en leer libros de caballerías, mandó al ama que tomase todos los grandes i diese con ellos en el corral. No se dijo a tonta ni a sorda, sino a quien tenía más gana de quemallos que de echar una tela, por grande y delgada que fuera; y asiendo casi ocho de una vez, los arrojó por la ventana. Por tomar muchos juntos, se le cayó uno a los pies del barbero, que le tomó gana de ver de quién era, y vio que decía Historia del famoso caballero Tirante el Blanco.
―¡Válame Dios! ‒dijo el cura, dando una gran voz‒, que aquí está Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieleisón de Montalbán, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hizo con alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda reposada, y la señora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros de este género carecen. Con todo eso os digo que merecía el que le compuso, pues no hizo tantas necedades de industria que le echaran a galeras por todos los días de su vida. Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto de él os he dicho.
―Así será ‒respondió el barbero‒, pero ¿qué haremos de estos pequeños libros que quedan?
―Éstos ‒dijo el cura‒ no deben de ser de caballerías, sino de poesía.
Y abriendo uno vio que era La Diana de Jorge de Montemayor, y dijo, creyendo que todos los demás eran del mismo género:
―Éstos no merecen ser quemados, como los demás, porque no hacen ni harán el daño que los de caballerías han hecho, que son libros de entretenimiento sin perjuicio de tercero.
―¡Ay, señor! ‒dijo la sobrina‒, bien los puede vuestra merced mandar quemar como a los demás, porque no sería mucho que, habiendo sanado mi señor tío de la enfermedad caballeresca, leyendo éstos se le antojase de hacerse pastor y andarse por los bosques y prados cantando y tañendo, y, lo que sería peor, hacerse poeta, que según dicen es enfermedad incurable y pegadiza.
―Verdad dice esta doncella ‒dijo el cura‒, y será bien quitarle a nuestro amigo este tropiezo y ocasión delante. Y pues comenzamos por La Diana de Montemayor, soy de parecer que no se queme, sino que se le quite todo aquello que trata de la sabia Felicia y de la agua encantada, y casi todos los versos mayores, y quédesele enhorabuena la prosa, y la honra de ser primero en semejantes libros.
―Este que sigue ‒dijo el barbero‒ es La Diana llamada segunda del Salmantino, y éste, otro que tiene el mismo nombre, cuyo autor es Gil Polo.
―Pues la del Salmantino ‒respondió el cura‒ acompañe y acreciente el número de los condenados al corral, y la de Gil Polo se guarde como si fuera del mismo Apolo; y pase delante, señor compadre, y démonos prisa que se va haciendo tarde.
―Este libro es ‒dijo el barbero abriendo otro‒ Los diez libros de Fortuna de amor, compuestos por Antonio de Lofraso, poeta sardo.
―Por las órdenes que recibí ‒dijo el cura‒ que desde que Apolo fue Apolo, y las musas musas, y los poetas poetas, tan gracioso ni tan disparatado libro como ése no se ha compuesto, y que, por su camino, es el mejor y el más único de cuantos de este género ha salido a la luz del mundo, y el que no le ha leído puede hacer cuenta que no ha leído jamás cosa de gusto. Dádmele acá, compadre, que precio más haberle hallado que si me dieran una sotana de raja de Florencia.
Púsole aparte con grandísimo gusto, y el barbero prosiguió diciendo:
―Estos que se siguen son el Pastor de Iberia, Ninfas de Henares y Desengaños de celos.
―Pues no hay más que hacer ‒dijo el cura‒, sino entregarlos al brazo seglar del ama, y no se me pregunte el porqué, que sería nunca acabar.
―Este que viene es El Pastor de Fílida.
―No es ése pastor ‒dijo el cura‒, sino muy discreto cortesano: guárdese como joya preciosa.
―Este grande que aquí viene se intitula ‒dijo el barbero‒ Tesoro de varias poesías.
―Como ellas no fueran tantas ‒dijo el cura‒ fueran más estimadas: menester es que este libro se escarde y se limpie de algunas bajezas que entre sus grandezas tiene; guárdese, porque su autor es amigo mío, y por respeto de otras más heroicas y levantadas obras que ha escrito.
―Este es ‒siguió el barbero‒ el Cancionero de López Maldonado.
―También el autor de ese libro ‒replicó el cura‒ es grande amigo mío, y sus versos en su boca admiran a quien los oye, y tal es la suavidad de la voz con que los canta, que encanta. Algo largo es en las églogas, pero nunca lo bueno fue mucho; guárdese con los escogidos. Pero ¿qué libro es ese que está junto a él?
―La Galatea de Miguel de Cervantes ‒dijo el barbero.
―Muchos años ha que es grande amigo mío ese Cervantes, y sé que es más versado en desdichas que en versos. Su libro tiene algo de buena invención: propone algo, y no concluye nada; es menester esperar la segunda parte que promete: quizá con la enmienda alcanzará del todo la misericordia que ahora se le niega; y entre tanto que esto se ve, tenedle recluso en vuestra posada, señor compadre.
―Que me place ‒respondió el barbero‒. Y aquí vienen tres todos juntos: La Araucana de don Alonso de Ercilla, La Austríada de Juan Rufo, jurado de Córdoba, y El Monserrato de Cristóbal de Virués, poeta valenciano. […]
Don Quijote de la Mancha, Miguel de Cervantes, Alfaguara-Generalitat Valenciana
L’agent secret
―Ara entrarem en aquesta part de la meva investigació.
―Molt bé. ¿I què és el que n’ha tret?
L’inspector en cap, que havia decidit saltar de la corda, va arribar a terra amb una franquesa sinistra.
―N’he tret una adreça ―va dir extraient sense pressa de la butxaca un tros de roba blava socarrimada―. Això és part de l’abric que duia l’individu que s’ha fet explotar. Naturalment, podria ser que l’abric no fos seu; fins i tot podria ser robat. Ara que no és gens probable si examina això.
L’inspector en cap, acostant-se a la taula, va allisar curosament el tros de roba blava. L’havia recollit de la pila repugnant que hi havia a la taula de la sala mortuòria perquè sovint sota el coll s’hi pot trobar el nom del sastre. No sol servir de gaire, però de totes maneres… No és que comptés trobar-hi res útil, però si una cosa no comptava trobar-hi ―i no pas sota el coll sinó molt ben cosit en la part inferior de la solapa― era un quadrat de cotó amb una adreça escrita amb tinta indeleble.
L’inspector en cap va apartar la mà amb què l’havia allisat.
―Me l’he emportat sense que se n’adonés ningú ―va dir―. He pensat que valia més fer-ho així. Sempre el podrem presentar, si convé.
El comissari adjunt, redreçant-se una mica a la seva cadira, va acostar el tros de roba cap al seu cantó de la taula. El va mirar en silenci. Només hi havia el número 32 i el nom Brett Street, escrits amb tinta en un tros de cotó una mica més gros que un paper de fumar corrent. Estava sincerament sorprès.
―No entenc per què anava pel món amb una etiqueta com aquesta ―va dir alçant la vista cap a l’inspector en cap Heat―. És una cosa estranya.
―Una vegada, a la sala de fumadors d’un hotel, vaig conèixer un senyor gran que duia el nom i l’adreça cosits en totes les jaquetes per si de cas tenia un accident o una malaltia sobtada ―va dir l’inspector en cap―. Deia que tenia vuitanta-quatre anys, però no els aparentava. Em va explicar que tenia por de perdre la memòria de cop; havia llegit al diari que a alguna gent els ha passat.
Una pregunta del comissari adjunt, que volia saber què hi havia al número 32 de Brettt Street, va tallar en sec aquell record. L’inspector en cap, obligat pels seus artificis deslleials, havia optat per seguir la via de la sinceritat sense reserves. Encara que creia que saber massa no era bo per al departament, la seva lleialtat no gosava anar més enllà d’una prudent retenció d’informació per al bé del servei. Si el comissari adjunt volia dirigir malament aquell cas, no hi havia res, per descomptat, que l’hi pogués impedir. Però, per la seva banda, ara no veia cap raó per actuar amb gran promptitud. Per això va respondre concisament.
―És una botiga.
El comissari adjunt, amb els ulls posats en el tros de roba blava, esperava més detalls. Com que no van arribar, va dedicar-se a obtenir-los amb una sèrie de preguntes formulades amb calma i paciència. Així es va fer una idea de la naturalesa del comerç del senyor Verloc i de la seva aparença física, i finalment va saber com es deia. Durant una pausa, el comissari adjunt va alçar els ulls i va descobrir una certa animació a la cara de l’inspector en cap. Es van mirar en silenci.
―Naturalment ―va dir aquest últim―, al departament no hi ha cap constància documental sobre aquest home.
―¿Algun dels meus predecessors estava informat del que m’acaba d’explicar? ―Va preguntar el comissari adjunt clavant els colzes a la taula i aixecant les mans unides per posar-les davant de la cara, com si volgués començar a resar, encara que als ulls no hi tenia una expressió precisament devota.
―No, i tant que no. ¿Què n’hauria tret? A un home com aquest no se’l pot presentar mai en públic. N’hi havia prou que jo sabés qui era i que me’n servís d’una manera que pogués ser útil públicament.
―¿I creu que tenir aquesta mena d’informació a títol particular és compatible amb la posició oficial que vostè ocupa?
―Perfectament compatible, sí. Crec que és del tot correcte. Em prendré la llibertat de dir-li que això fa de mi el que sóc, i se’m té per un home que sap quina és la seua feina. Es tracta d’una qüestió particular meva. Un amic que tinc a la policia francesa em va donar la pista que aquest individu era un espia al servei d’una ambaixada. Jo veig les coses així: es tracta d’una amistat personal, d’una informació personal i d’un ús personal d’aquesta informació.
El comissari adjunt va observar que l’estat mental de l’inspector en cap semblava que afectés el dibuix de la seva mandíbula inferior com si la viva consciència que tenia de la seva alta distinció professional estigués localitzada en aquella part de la seva anatomia; i, a continuació, va canviar de conversa per un instant i va dir amb calma:
―Ja. ―I, deixant reposar la galta en les mans juntes, va afegir―: Doncs llavors… (parlant a títol personal, si vostè s’ho estima més) ¿quant de temps fa que té aquesta relació personal amb aquest espia al servei d’una ambaixada?
L’agent secret, Joseph Conrad, traducció de Carles Miró, Adesiara editorial
Anthonie van den Wijngaerde
«UN REDESCROBRIMENT
L’ANY 1986, PER UNS AVATARS CASUALS I ALIENS A LA MEUA ESPECIALITAT GEOGRÀFICA
―la imatge del monestir de Montserrat del flamenc A. van den Wijngaerde, que figurava en una col·lecció prou més àmplia, arribà a les meues mans―, em vaig assabentar de l’existència dels dibuixos valencians del mateix autor. Res no en sabíem, ni sembla que cap erudit valencià hagués topat ni per sort ni per desgràcia amb l’esmentada documentació pictòrica. Tanmateix, la data, 1563, a l’arrancada del Renaixement que succeïa l’esplendor burgesa de la València foral, era la més antiga pel que feia a unes ciutats i panorames que fins segles després no entrarien en els itineraris dels dibuixants o gravadors viatgers o indígenes.
No he d’amagar que, quan vaig rebre els fotogrames de l’Österreichische Nationalbibliothek de Viena, em vaig trasbalsar. Lupa a la mà, em vaig passar hores, dies, escorcollant, admirant, bocabadat, emocionat, colpit, excitat per la riquesa d’aquells monuments iconogràfics. ¿Com podia haver estat ocult quatre segles un tresor com aquell? Ignorat del tot, no ho era. El volum de dibuixos de la Biblioteca Nacional Austríaca ―que mescla originals de Wijngaerde i de Hoefnagel o altres― fou esmentat per primera vegada per l’erudit alemany Karl Justi el 1895 en una revista dedicada a la història de l’art; tanmateix, no hi reproduïa cap de les imatges corresponents al País Valencià. Si algun estudiós espanyol havia tingut accés a les panoràmiques d’Anthonie van den Wijngaerde, no féu esment mai de les que ací ens interessen.
[…]
Amb ulls actuals, l’itinerari wijngaerdià per terres valencianes, el trobem esquifit i tal volta apressat. Venia de Barcelona i passant per Tarragona i Tortosa, tot seguint el venerable camí meridià, arribà a Morvedre, on sojornaria uns dies ―no massa―. Entre València, l’Albufera i els entorns de la ciutat sí que hi degué consumir dies i setmanes, potser més. Entre apunts i consultes, pujades a cloquers i circumval·lacions, posar notes en net, el treball més conscienciós, bé pogué passar un mes o dos. ¿Ens en lliuraran algun dia els arxius alguna notícia? Perquè és indubtable que el pintor hagué de relacionar-se, si més no, amb erudits o funcionaris o guies o amics o estrangers com ell… La darrera circumstància valenciana, la tenim a Xàtiva, on ell mateix es retrata ―d’esquena, modestament― pintant a l’ombra d’un arbre (¿devia ser a l’estiu?) vora el camí de Santa Anna. A J. Piqueras li agradaria que R.M. de Viciana hagués estat l’informador o l’acompanyant del flamenc. No és impossible, ni deixa de ser una plausible idea. Nogensmenys, ¡quin abisme separa les rudes imatges de boix que el notari borrianenc publicaria el 1564 a la seua Crònica, d’estil del pintor! Si hagués arribat Wijngaerde a dibuixar Morella o Alacant res no tindrien en comú més que les muralles.»
Les vistes valencianes d’Anthonie van den Wijngaerde [1563], Vicenç M. Rosselló Verger et al, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, Generalitat Valenciana
