Josep Pla

«Vaig arribar a la fonda mitja hora abans de l’hora de sopar. Poc després de la meva aparició, vaig adonar-me que la senyora sobre la qual requeia una part de la propietat del negoci sortia amb un cabàs a comprar el meu sopar. El repàs s’inicià amb una trista anxova, un tallet de mortadel·la i uns brins d’escarola; seguí una truita elaborada amb oli sentós i un bistec subtil i coriaci com una orella de gat; una galeta o dues per postres. El vi em semblà de baixa qualitat: un líquid merament industrial, d’una dolçor nefasta. Jo no he estat mai un tastafí, però tot plegat em semblà revoltant; i encara ho agreujà tot el fet de pensar que aquelles vitualles havien estat portades a corre-cuita, un moment abans, per la senyora de l’establiment. El repàs respongué a una concepció de la cuina inhospitalària i trista.

L’habitació em semblà adequada a penes per a dormir ―i encara considerant les coses amb molta benevolència. Arribava a Torrelles per estar-m’hi, potser per arrelar-m’hi, per exercir-hi una professió d’indubtable responsabilitat. Era indispensable ―una pretensió mínima― disposar d’un racó per a llegir, per a escriure, per a tenir-hi els meus llibres i les meves coses, per a desplegar-hi una vida aproximadament normal. Era impossible d’imaginar que es pogués exercir la veterinària a Torrelles des dels cafès de la població o divagant per places i carrers.

―Em podran posar sens dubte una taula a l’habitació… ―vaig dir amb un aire gairebé suplicant al propietari masculí.

―No sé pas si en trobarem cap… ―respongué l’amo amb un aire entre desmenjat i irònic.

―També, potser, haurem de veure d’arreglar aquest llum… ―vaig afegir.

―Què passa amb el llum?

―Ja ho veu. La bombeta és tan alta, la seva suspensió és tan llunyana, que en aquesta cambra és pràcticament impossible de llegir o d’escriure…

―Que no té la vista gaire bona, vostè?

―Sí senyor. Excel·lent. El que li dic, però, és que no perdríem res fent aquesta petita modificació. A més, hauríem de mirar de poder apagar el llum sense necessitat d’haver de saltar cada vegada del llit.

―Ui, ui, ui…! Vostè demana molt…

―I una cadira còmoda per seure, no la podrem tenir? És ben poca cosa, una cadira…

El propietari no tornà la resposta. La petició d’una cadira, la trobà tan estranya que féu una cara de sorpresa acusadíssima. Mentrestant s’arronsà imperceptiblement d’espatlles, dissimulant, com aquell qui no fa res.

Encara vaig tenir la ingenuïtat de preguntar-li si la casa disposava d’una banyera, una dutxa, d’un qualsevol procediment per a mantenir una mica d’higiene.

―Comprendrà… ―digué l’amo, una mica impacient―. Això és una fonda de gent que passa…

―¿Però vostè no accepta la possibilitat que algú s’hi quedi més d’una nit?

―A més, tot el que vostè pretén costarà car…

―Perdoni. No crec pas que fins ara hagi regatejat. ¿O és que ho he fet sense pensar-hi?

Li vaig explicar reiteradament el que feia al cas. Li vaig dir que jo era el nou veterinari de Torrelles, que la meva professió em portava a viure al poble una llarga temporada. Que si fos casat o hagués arribat amb la família no l’hauria pas molestat ni un moment, perquè hauria llogat una casa o un pis; però què, essent solter, el més adequat per a viure al poble era utilitzar la fonda, probablement. Vaig afegir que, malgrat la meua solteria, necessitava, com a mínim, disposar d’un racó habitable, per petit i modest que fos.

M’escoltà amb una atenció evident, però al capdavall vaig constatar que no havia pas arribat a despertar-li el més lleu interès professional ni a excitar-li cap fibra d’hostaler. Mentre parlava amb mi, devia tenir al cap altres negocis ―devia suposar que el que el feia viure era una cosa oposada a la seva comoditat i probablement al seu interès. Era un espècimen dels qui diuen que la seva professió els esclavitza. Em vaig trobar, en fi, amb un exemplar que no sol pas ésser rar en el país.

Vaig passar la nit com vaig poder. Si hagués volgut resumir la meva situació, hauria hagut de dir que la meva arribada a Torrelles no s’havia pas caracteritzat per una abundància d’elements agradables i de troballes poètiques. De tot el que el dia m’havia ofert, només el paisatge, entrevist a penes des de l’autobús, m’havia interessat. Però el paisatge és l’única cosa que en aquest país no falla mai.»

El carrer Estret, Josep Pla, Edicions 62

 

 

John Kennedy Toole

Mentre Ignatius reflexionava sobre el plaer que aquell petit joc de beisbol proporcionava a la humanitat, els dos ulls tristos i àvids se li van acostar per entre la gent cap a ell entre la multitud  com a dos torpedes que es dirigissin de dret cap a un petroler desprevingut. El policia va clavar una estrebada a la bossa on l’Ignatius portava les partitures.

—¿Em pot ensenyar algun document d’identitat, sisplau? —li va demanar el policia, amb una veu que delatava el desig que l’Ignatius no es pogués identificar formalment.

—¿Perdó? —L’Ignatius va baixar la vista cap a la placa de la gorra blava—. Vostè qui és?

—¿M’ensenya el permís de conduir, sisplau?

—No condueixo. Faci el favor d’anar-se’n; estic esperant la meva mare.

—¿Què és això que li penja de la bossa?

—¿Què vol que sigui, idiota? És una corda per al meu llaüt.

—¿Què és això? —El policia es va enretirar una mica—. ¿Vostè és d’aquí?

—¿El cos de policia no té altra feina que venir a emprenyar-me quan aquesta ciutat és la descarada capital del vici del món civilitzat? —va bramar l’Ignatius, prou alt perquè el sentís tota la gent que hi havia davant dels grans magatzems—. Aquesta ciutat és famosa pels seus jugadors, prostitutes, exhibicionistes, anticrists, alcohòlics, sodomites, drogoaddictes, feixistes, onanistes, autors pornogràfics, estafadors, meuques, pixacantonades i lesbianes, tots molt ben protegits gràcies als suborns. Si té un moment estic disposat a analitzar el problema de la delinqüència amb vostè, però no s’equivoqui ficant-se amb mi.

El policia va engrapar l’Ignatius pel braç i va rebre un cop de partitures a la gorra. La corda oscil·lant del llaüt li va picar l’orella.

—Vigili —va dir el policia.

—Vostè s’ho ha buscat! —va exclamar l’Ignatius, veient que es començava a formar una rotllana de compradors encuriosits.

A dintre del D.H. Holmes, la senyora Reilly era a la pastisseria aixafant la seva pitrera maternal contra la vitrina de pastes de coco. Amb un dels dits, encetats d’anys i anys de rentar els gegantins calçotets esgrogueïts del seu fill, va picar a la vitrina per cridar l’atenció de la dependenta.

—Hola, Inez —va dir la senyora Reilly amb aquell accent que al sud de Nova Jersey només se sent a Nova Orleans, aquella Hoboken a tocar del golf de Mèxic—. Ep que sóc aquí.

—Hola, ¿què tal? —va demanar la Inez—. ¿Com està, guapa?

—No gaire fina —va respondre la senyora Reilly amb sinceritat.

—Vaja. —La Inez es va arrepenjar a la vitrina i va deixar de pensar en les pastes que havia de servir—. Jo tampoc estic gaire fina. Els peus em fan la vida impossible.

—Ui, tant de bo jo tingués aquesta sort. Jo tinc arturosis al colze.

—Què em diu ara! —va exclamar la senyora Inez amb compassió sincera—. El meu pobre pare també en té. El fem banyar-se en una banyera d’aigua bullint.

—El meu fill es passa tot el dia a la banyera. Ja casi no puc entrar al quarto de bany.

—Em pensava que era casat, reina.

—¿L’Ignatius? Pots comptar —va dir la senyora Reilly amb tristesa—. Maca, ¿que em podries posar unes quantes pastes de coco?

—Doncs jo convençuda que m’havia dit que era casat —va dir la Inez mentre anava ficant les pastes en una capsa.

—No té ni xicota. L’amiga que tenia va tocar el dos.

—Encara hi és a temps.

—Esperem —va dir amb indiferència la senyora Reilly—. Ah, ¿em posaràs també mitja dotzena de pastes de vi? L’Ignatius es posa insuportable si ens quedem sense pastes.

—Li agrada la pastisseria, al seua fill, ¿eh?

—Ai, Déu meu, aquest colze m’està matant— va respondre la senyora Reilly.

Al mig de la rotllana que s’havia  aplegat davant dels grans magatzems l’Ignatius brandava amb violència la gorra de caçador, com un botó verd en una roda de gent.

—M’adreçaré a l’alcalde —deia a crits l’Ignatius.

—Deixi aquest pobre noi en pau —va dir una veu enmig de la gent.

—Vagi a detindre les noies que fan estriptis a Bourbon Street —va afegir un senyor gran—. Està esperant la seva mare.

—Gràcies —va dir l’Ignatius amb altivesa—. Espero que tots donaran testimoni d’aquest abús.

—Vingui amb mi —va dir el policia a l’Ignatius amb una confiança que anava a menys. La rotllana de gent començava a convertir-se en una turba, i no es veia cap guàrdia de trànsit pels voltants—. Acompanyi’m a comissaria.

—Un bon nano ja no pot ni esperar la seva mare davant del D.H. Holmes. —Tornava a ser el senyor gran—. Sembla mentida: la ciutat ja no és el que era. Això són els comunistes.

—¿Que m’està dient comunista? —Va demanar el policia al senyor gran mentre intentava esquivar una nova fuetada de la corda del llaüt—. Vostè també vindrà. Un altre dia vigilarà més a qui diu comunista.

—No em pot detindre —va exclamar el senyor gran—. Sóc soci del Club de Jubilats, que rep una subvenció del Departament de Benestar Social de Nova Orleans.

—Deixa aquest avi en pau, poli corrupte! —Va cridar una dona—. Segur que té néts.

—Sí que en tinc —va dir el senyor gran—. En tinc sis, tots estudiant amb les monges; i tots són ben eixerits.

Per sobre els caps de la gent l’Ignatius va veure que la seva mare sortia caminant a poc a poc del vestíbul dels grans magatzems carregant els articles de pastisseria com si a dintre de les capses hi portés  ciment.

—Mare! —va dir alt—. Arribes just a temps. M’han detingut.

Obrint-se pas entre la gent, la senyora Reilly va dir:

—Ignatius! ¿Què passa? ¿Què has fet aquesta vegada? Ep, tregui les mans de sobre el meu noi!

—Però si no el toco, senyora —va dir el policia—. ¿És fill seu?

La senyora Reilly va arrencar de les mans de l’Ignatius la corda de llaüt, que no parava de fimbrar.

—És clar que sóc fill seu —va dir l’Ignatius—. ¿Que no veu quina estimació em té?

—La mare estima el seu noi —va dir el senyor gran.

—¿Què li vol fer al meu pobre nen? —va demanar la senyora Reilly al policia. L’Ignatius va acariciar els cabells tenyits de la seva mare amb una de les seves manasses— ¿Creu que s’ha de dedicar a detindre nanos innocents amb tota la gent que corre per la ciutat? Se’l volen emportar quan només estava esperant la seva mare.

—Això és un cas que ni fet expressament per a la Unió per les Llibertats Civils —va observar l’Ignatius, sostenint amb una mà l’espatlla caiguda de la seva mare—. Hem de localitzar la Myrna Minkoff, el meu amor perdut. Ella hi entén, en aquestes coses.

Una confabulació d’imbècils, John Kennedy Toole, Anagrama traducció de Xavier Pàmies

 

 

 

 

 

 

 

 

Charles Darwin

15 de novembre. Quan es va aixecar el dia, Tahití va aparèixer a la vista, una illa que sempre serà un clàssic per al viatger dels Mars del Sud. De lluny, el seu aspecte no era gaire atractiu. La vegetació exuberant de les parts inferiors no es podia veure i, mentre els núvols passaven, els pics més alzinats i agrestes es mostraven al centre de l’illa. Tan aviat com vam ancorar a la badia de Matavai, vam ser envoltats de canoes. Per nosaltres era diumenge, però a Tahití era dilluns: si hagués estat al revés no hauríem rebut ni una sola visita, perquè el manament de no agafar la canoa en sàbat és obeït estrictament. Després de dinar vam desembarcar per gaudir de totes les delícies que produeixen les primeres impressions d’un país nou, i més encara en un lloc tan encantador com Tahití. Un munió d’homes, dones i nens es va aplegar a la memorable punta de Venus llestos per rebre’ns amb cares alegres i somrients. Ens van escortar fins a la casa d’en Mr. Wilson, el missioner de la zona, que va sortir a saludar-nos i ens va oferir una rebuda molt amistosa. Després de seure una estona a casa seva, ens vam separar per anar a fer un tomb, però hi vam tornar al vespre.

La zona cultivable no és gaire més que una franja del sòl al·luvial baix, acumulat a la base de les muntanyes i protegit de les onades del mar per un escull de corall que encercla tota la línia de costa. Entre aquesta i l’escull hi ha una extensió d’aigües tranquil·les, com les d’un llac, però on les canoes dels nadius poden singlar amb seguretat i els vaixells poden ancorar. Les terres baixes que arriben a la platja, feta de sorra de corall, estan cobertes per les formes més belles de vegetació de les regions intertropicals. Entre els bananers, els tarongers, cocoters i arbres del pa, hi ha espais desbrossats on s’hi cultiven nyams, moniatos, pinyes i canya de sucre. Fins i tot la malesa és una fruita importada, la guaiaba, que ha proliferat tant que s’ha tornat perniciosa com una mala herba. Al Brasil sovint havia admirat la bellesa vairada que oferia el contrast de bananes, palmeres i tarongers, i aquí també hi tenim l’arbre del pa, insigne per la seva fulla gran, lluent i molt digitada. És admirable observar boldrons d’arbres que projecten les branques com un roure anglès, carregats de fruits grans i d’allò més nutritius. Encara que poques vegades la utilitat d’un objecte pugui explicar els plaer de mirar-lo, en el cas d’aquests bells boscos saber que són tan productius sens dubte fa que el sentiment d’admiració s’incrementi. Els petits camins serpentejats, frescos i ombrejats, porten fins a cases disperses, els propietaris de les quals sempre ens ofereixen una recepció alegre i hospitalària.

El viatge del Beagle, Charles Darwin, Edicions del Cràter, traducció d’Oriol Ràfols Grifell

Manuel Vázquez Montalbán

Cuando Carvallo ocupó su puesto sentía una alegría solo comparable a la de los niños a la expectativa de un acontecimiento ilusionador. Una alegría sentada, en la que el cuerpo es dueño de la situación, pero las piernas se van como si quisieran correr al encuentro del acontecimiento. Carvalho se concentró en el despegue del avión, en la visión rápidamente alejada de Las Vegas cual decorado de cartón emergente en pleno desierto y en la preparación del momento en que el Boeing sobrevolara Zabriski Point i el Valle de la Muerte. Carvalho había peregrinado repetidas veces a la zona, fascinado por la llamada estética de las romas colinas de bórax, cárdenas progresivamente a medida que se teñían de atardecer, o atraído por el reclamo de embudo del Valle de la muerte, con sus aguas azufradas y el brillo de la costra de sales. Desde el avión, a vista de pájaro, se apreciaba la grandeza absurda de un paisaje geológicamente residual pero que actuaba sobre Carvalho como una sirena encelada. Se hubiera arrojado en paracaídas provisto de un macuto cargado con las maravillas que salen de los macutos de Hemingway: latas de judías y tocino ahumado sobre todo. Algo, no obstante, impedía que Carvalho disfrutara como otras veces de su vicio secreto y solitario. Algo que ocurría a su alrededor actuaba como ruido interruptor de una transmisión radiofónica. Algo que se decía o cómo se decía. El foco del disturbio estaba muy cerca, a su lado. Sus dos compañeros de asiento hablaban de España y uno de ellos en un inglés evidentemente acentuado de catalán.

―Es curioso que en ocho años de estancia en la base de Rota no aprendiera usted a hablar español.

―Las bases tienen una vida autónoma. Sólo empleamos gentes del lugar para el servicio y para…

Con una carcajada cómplice el americano hizo un gesto suficiente, probablemente aprendido en algún bar de Cádiz. El catalán pasó por alto la impertinencia y prosiguió una conversación entre hombres de negocios. El americano era dueño de una pequeña fábrica de material deportivo y estaba en plena campaña de inspección de concesionarios. El mundo para él se dividía entre los que le compraban y los que no. Hasta los chinos comunistas le parecían seres excepcionales porque le compraban material de excursionismo a través de Hong Kong. En cambio, no podía soportar a los cubanos, ni a los brasileños, ni a los franceses. No conseguía venderles ni una cantimplora. Cuando elogiaba las cualidades éticas y compradoras de cualquier comunidad, el americano además del juicio pertinente daba una palmada y gritaba ¡olé! En un evidente acto de homenaje lingüístico al país de su interlocutor. En cuanto a éste, pronto resumió correctamente su quehacer. Era manager de la Petnay, una de las compañías multinacionales más importantes del mundo. Su responsabilidad básica era España y alguna zona latinoamericana, pero muy frecuentemente viajaba a Estado Unidos para departir con la casa central y ponerse al día en técnicas de marketing.

La soledad del manager, Manuel Vázquez Montalbán, Editorial Planeta, colecció Fábula